Secció: Misteria Rondallística
Document: «El Simurgh»
En
el nivell més inferior de la seva caiguda, el príncep Jorshid demana aigua a un
granger. Aquest li replica:
No hay agua en la
ciudad porque un dragón está durmiendo frente a la fuente. Cada sábado se lleva
una muchacha a la fuente y así, cuando el dragón se desplaza para devorarla,
corre algo de agua por las canalizaciones de la ciudad y la gente puede recoger
la suficiente para la semana siguiente. Este sábado, la hija del rey va a ser
entregada al dragón (Rev. Sufí, nº 10, p. 8)
Aquest
drac sembla tenir una relació directa amb el temps propi de l’existència quotidiana: ell
governa la divisió temporal en cicles de set (set dies de la setmana: quarta
part del cicle lunar, i per tant mesura bàsica dels mesos de l’any). Al matar
el drac, Jorshid allibera la princesa (i la resta del país) d’aquesta submissió
temporal. És l’Esperit, doncs, alliberant la humanitat de l’esclavatge del
temps, en nom de Déu («invocó el nombre de Dios y mató al monstruo»): aquesta
és l’última empresa de Jorshid abans que pugui començar el seu viatge de retorn.
Però
les tasques de l’heroi no s’han acabat encara: tot seguit Jorshid haurà de
matar la serp que devora els tres ous que posa, cada any, l’au que porta per
nom «el Simurgh». Per fi apareix el ser que dóna nom a la rondalla. Aquest
ocell fa el niu dalt d’un arbre: aquest arbre, amb els tres ous dins el niu,
recorda el magraner del principi del conte, amb les tres fruites màgiques
penjant de les seves branques. Aquesta semblança no és gratuïta: el Simurgh és
també una imatge que remet a la divinitat, com ho és el Rei que és el pare de
Jorshid. Aquest Simurgh és «l’únic que pot ajudar Jorshid a pujar set nivells»,
segons diu el pare de la princesa alliberada: així doncs, és Déu, sota la forma
de rei-pare, qui envia el seu fill –la criatura– fins a l’extrem inferior de
l’existència, per dir-ho així; i és aquest mateix Déu, sota la forma de
Simurgh, l’únic que té el poder, després, per a tornar a elevar l’heroi de
retorn fins a l’origen. Déu ens envia i ens retorna, doncs, per damunt dels
nostres mèrits o demèrits, per obra de la seva gràcia: entremig queda el
misteri de la raó d’aquest viatge meravellós.
L'au
Simurgh, segons Mahlukat
La
rondalla catalana de «El moixó», després d’oferir un argument fortament
semblant a la de «El Simurgh», s’acaba, tal com ja es va
assenyalar la darrera jornada, sense presentar res equiparable a aquest ocell
màgic i diví que és el Simurgh persa. De fet, l’ocell al qual fa referència el
títol d’aquell relat nostre –el ‘moixó’– és l’au que roba les magranes al
principi de la història; o sigui, que en realitat seria homologable, almenys
dins una lògica purament funcional, no al Simurgh, sinó al div o dimoni que ha robat les magranes.
Però
això no significa que l’au Simurgh, com a personatge meravellós, estigui absent
del conjunt de la rondalla catalana. Deixant definitivament de banda «El
moixó», hi ha altres contes inclosos en la Rondallística d’Amades en els quals apareix un ocell que
acompleix, de manera molt aproximada, la mateixa funció que realitza el Simurgh
en el conte persa que porta el seu nom.
A
«La Blancaflor», per exemple (rondalla núm. 6 del recull d’Amades), el príncep
protagonista és conduït, al principi del relat, des del seu regne fins a unes
remotes ‘muntanyes de l’or’, per una àliga, que ha arribat l’última al concili
dels ocells, i que li exigeix a canvi del transport el pagament d’un be, que
l’àliga s’anirà menjant, per parts, durant el viatge. La semblança d’aquesta
àliga amb el Simurgh no és total, però sí prou significativa: l’au del conte
persa també exigeix un pagament en carn pel viatge (en aquest altre cas són set
toros, un per cada un dels nivells que travessaran); i el seu viatge també
serveix per a connectar dos móns o plans de la realitat que es troben
completament separats.
El
mateix passa, i pràcticament igual que a «La Blancaflor», a la versió que dóna
Amades de «El castell d’iràs i no en tornaràs», catalogada amb el número 175.
Aquí, l’ocell és el reietó, i no l’àliga, però aquest reietó és també l’últim
d’arribar al concili dels ocells. I si bé aquest ocell no demana res a canvi,
en canvi guia l’heroi en un viatge que durarà concretament set dies i set
nits: a «El Simurgh», com ja sabem, l’ocell ajuda Jorshid a travessar els set
nivells que el separen del seu
país.
Aquestes
són, en principi, les semblances principals de l’àliga de «La Blancaflor» i del
reietó de «El castell...» amb l’au salvadora de la rondalla persa. Però aquesta
au Simurgh té una presència en la tradició persa que va més molt més enllà de
la rondalla que estem seguint. De fet, el seu referent literari més important
no és aquesta rondalla, sinó el llarg poema místic que porta per títol Mantic Uttair (El col·loqui dels
ocells), obra de Farid Uddin Attar, autor sufí que visquè a cavall dels
segles XII i XIII.
En
aquest llarg poema narratiu, tots els ocells del món es reuneixen en concili
per a escollir un rei; i entre ells pren la paraula la puput, que els proposa
guiar-los a tots, a través de set valls que han de travessar, fins al seu rei –el
Simurgh– que viu en una muntanya remotíssima. Aquesta puput és una
representació figurada del guia espiritual, que coneix el camí que porta fins a
la divinitat; i el misteriós Simurgh és al seu torn una metàfora del déu
absolut, del qual provenen tots els ocells (les ànimes dels místics) i al qual
aconsegueixen tornar-hi, alguns d’ells només, després de culminar una àrdua i llarga vida
espiritual.
L’àliga
i el reietó de les rondalles catalanes que hem esmentat abans també participen
en un concili de tots els ocells del món. Pròpiament, per la funció que
acompleixen com a guies, serien homologables a la puput del poema místic
d’Attar, i no pas al Simurgh, que representa com s’ha dit una entitat més
transcendent. Però tot plegat (el concili d’ocells, l’ocell guia que permet
unir móns diferents, el viatge a través de set etapes, etc.), sense coincidir
de manera total en els detalls, s’aplega innegablement dins un mateix aire de
família. Les semblances que presenta tot plegat ens fan sospitar que tots els
casos ofereixen un mateix paisatge espiritual, descrit, com és propi dels
relats meravellosos, des de perspectives contínuament canviants.
La
connexió de la rondalla persa amb el llibre d'Attar té gairebé el valor d'una
prova definitiva (si és que té sentit parlar de proves definitives en aquest àmbit): la rondalla meravellosa (ja
sigui «El Simurgh», ja sigui «El moixó», «La Blancaflor» o «El castell d’iràs i
no en tornaràs», ja sigui «L'amor de les tres taronges», etcètera) sembla estar-nos
parlant, sempre, del viatge de l’ànima a través del misteri de l’existència.
Propera
entrada:
Una
rondalla espiritual persa (9 i final)