A
l’any 2001 vaig llegir una anàlisi del sentit de City Lights
(Llums de la ciutat, de 1931, signada per Charles Chaplin),
feta pel xil·lè Gastón Soublette, al seu llibre Mensajes
secretos del cine. En un moment
donat, en aquesta anàlisi es suggeria que la protagonista femenina
del film, la jove florista cega, venia a ser una
metàfora de l’ànima del propi Chaplin.
Aquí va començar tot.
·
Durant
els 18 anys següents, ara i adés, vaig estar mirant i re-mirant la
pel·lícula; llegint i re-llegint llibres sobre la mateixa; llegint
i re-llegint biografies de Chaplin; llegint i re-llegint testimonis
de persones que l’havien conegut a fons. Amb tot això, vaig
entendre que City Lights era en realitat una al·legoria que
parlava del món interior del célebre cineasta: una mena de
confessió oculta sobre la pèrdua d’humanitat que havia
acompanyat, en una relació de causa-efecte, el seu fulgurant ascens
cap a l’èxit. Una al·legoria, doncs, de caire eminentment
psicològic.
·
M’equivocava.
Durant tot aquest temps vaig estar acostant-me a l’autèntica
dimensió de sentit de la història; però, de fet, vaig quedar molt,
molt lluny d’assolir-la.
·
Durant
els divuit anys que vaig tenir City Lights davant dels nassos,
mirant-la, per dir-ho així, amb lupa, en cap moment vaig veure-hi
representat cap dimoni, i mai se’m va passar pel cap, ni per un
moment, la possibilitat que la pel·lícula, més enllà de l’ànima
de Chaplin, estigués parlant de res sobrenatural. Encara més: si
algú m’hagués preguntat, durant aquest temps, si jo creia o
deixava de creure en l’existència dels dimonis, li hagués dit que
ni sí ni no, perquè no en tenia cap experiència, i també perquè
no m’interessaven en absolut.
·
A
partir de l’any 2020, però, i durant els tres anys següents,
d’una forma completament sorpresiva, la pel·lícula se’m va
mostrar des d’una perspectiva completament nova. La pròpia
pel·lícula es va encarregar de desdir-me dels meus plantejaments
anteriors, de corregir els meus errors, i de dirigir la meva atenció
i la meva comprensió cap al veritable sentit que s’ocultava sota
la superficie. Així és com vaig arribar a escriure La posesión…
·
I
d’aquesta manera, ara em veig en cor d’afirmar, des d'una convicció absoluta, que City Lights ésefectivament una
al·legoria; però no psicològica, sinó espiritual. I, també, que la pèrdua
real d’humanitat de Chaplin, juntament amb el seu ascens cap a
l’èxit, no es vinculen entre sí per una relació de causa-efecte,
sinó que ambdós processos van ser els senyals visibles -la cara i
la creu per ser exactes- de l'estat de possessió demoníaca -sí: possessió demoníaca; tal com sona- que va
patir el cineasta durant bona part de la seva vida.
Anem
a veure com es tracta el tema de les ombres
de fang (és a dir, d’allò que en la nostra cultura anomenem dimonis) en les Escriptures sagrades de
la religió judeo-cristiana –la Biblia, doncs–. Aquí ho farem, naturalment,
d’una forma tot just sumària, tenint en compte l’enorme quantitat d’informació
que se’ns dóna al respecte, tant en l’Antic Testament com en el Nou; i ho
farem, d’altra banda, i per tal de no perdre’ns en aquella vasta jungla
textual, sota la guia d’un expert en la matèria: el pastor Kevin L. A. Ewing.
[Més
enllà de l’entrada que publico avui, a curt termini tinc previst invertir el meu
temps i les meves energies per a resumir, traduir i transmetre algunes de les lliçons
més importants, al meu parer, del pastor Ewing; però el millor seria, si teniu
prou coneixements d’anglès, que visiteu el seu blog Journey into God’s Word (https://kevinlaewing.blogspot.com/) o també (i
encara millor, perquè en viu és millor comunicador) que mireu algun dels
incomptables vídeos que té penjats a youtube (Pastor Kevin L A Ewing).
A youtube, sobretot us recomano la sèrie dedicada a ‘Els lladres espirituals’ (The
Mystery BehindSpiritual Robbers,
parts 1 a 5), així com la sèrie dedicada a ‘Els maleficis generacionals’ (The Mystery BehindGenerational Curses, parts 1 a 6), així com els vídeos dedicats al
dejuni (per exemple, A Crash Course on
Fasting, que és el que he linkat
aquí)]
Però
qui és Kevin L. A. Ewing?
Nascut
al 1970, aquest pastor protestant de les illes Bahames exercia com a ministre
de Déu fins fa onze anys, seguint els mètodes comuns a la majoria de ministres i
pastors protestants. Però al 2011 va caure en una forta depressió, que el va
portar a una situació límit; en aquest punt, empès per la desesperació, va fer un dejuni de quaranta dies, durant els quals va realitzar
una immersió profunda en les Sagrades Escriptures. Això li va canviar la vida:
a partir de llavors, el pastor Ewing s’ha dedicat principalment a explicar la Paraula de Déu des de la perspectiva
d’una comprensió profunda del seu sentit i dels principis, normes i lleis que
se’n deriven. Avui farem una introducció general de les idees fonamentals que
ell maneja, sempre sobre el fonament de les Escriptures.
La necessitat del coneixement
D’acord
amb el pastor Ewing, el coneixement
és una peça fonamental, potser la més important, de la religió i de la pràctica
cristianes. La seva Escriptura preferida es refereix precisament a aquesta
qüestió: a Proverbis 11:9b la trobem
formulada en una forma positiva: through knowledge shall the just be delivered
(«els justos seran alliberats gràcies al coneixement»); mentre que a Osees 4:6 apareix en forma negativa: My
people are destroyed for lack of knowledge («el meu poble és destruït per manca
de coneixement»).
[Poso
els fragments en anglès, i els tradueixo directament de la King James Version,
que és la Biblia que maneja normalment el pastor, perquè la versió catalana que
tinc jo, la Catalana Interconfessional, com a Biblia catòlica que és, presenta sovint
diferències respecte a les protestants, i no és estrany que s’hi atenuïn, o fins
i tot s’hi perdin,alguns dels sentits
que el pastor assenyala (com és el cas, precisament, d’aquestes dues cites)]
No donar la Biblia per garantida
Aquest coneixement, naturalment, és la saviesa que ens transmet la Biblia, i nosaltres podem accedir a ell sense mediació de ningú; de fet, el pastor Ewing posa molt d'èmfasi en el fet de què no podem delegar en ningú altre la lectura de la Biblia; és una responsabilitat que hem d'assumir cadascun de nosaltres indefectiblement.
El regne espiritual i el regne terrenal
Ens cal coneixement, en
primer lloc, sobre l’existència real i efectiva del món espiritual (allò que els nostres ulls no poden veure: el Regne
Espiritual), així com de la condicióanterior,
primigènia i rectora d’aquest Regne (el seu caràcter de parent world, tal com diu ell) respecte el món terrenal (allò que percebem a través dels sentits: el Regne Material).
Aquesta condició de parent world del
món espiritual respecte al terrenal és essencial: les Escriptures ens mostren
clarament irepetidament que tot allò
que passa al món material no només ha estat prèviament concebut,
dissenyat i programat, sinó també acomplert
ja, en el món espiritual (per exemple, a Gènesi 20:3, quan Déu li diu al rei Abimèlec, en un somni, que ja està mort). Tot i això, en ocasions
tenim la possibilitat, com a éssers humans, de canviar allò que ja s’ha produït
en referència a nosaltres, anticipadament, en el Regne Espiritual; de modificar-ho,
en un sentit o altre, abans que s’acabi manifestant, ja de forma irreversible,
en el món terrenal (així ho fa Abimèlec a Gènesi
20, evitant la seva mort efectiva, en aquell moment, al seguir les
instruccions donades per Déu mateix).
La guerra espiritual
També cal tenir coneixement sobre la situació de guerra espiritual (spiritual warfare) en la qual
estem immersos, degut a la contraposició de forces que es dóna contínuament, en
les esferes celestials, entre el bàndol de la Llum i el bàndol de les Tenebres (cf. per exemple, 2 Reis 6:8-17).
En funció d’aquesta guerra espiritual, el pastor Ewing defensa la necessitat
peremptòria i ineludible d’un Evangeli
equilibrat (a balanced Gospel), d’acord
amb el qual la lectura de les Escriptures no només ens ha de revelar, en
detall, els elements i les dinàmiques que conformen el Regne de la Llum (és a
dir; les diferents classes d’éssers angèlics i divins, i les diverses maneres
en què interactuen amb nosaltres per tal de fer-nos créixer, empènyer-nos
endavant, i beneficiar-nos) sinó que també ha d’exposar, i en el mateix grau de
detall, els elements i les dinàmiques propis del Regne de les Tenebres (és a
dir, les diferents classes de dimonis i éssers malignes, i les diverses maneres
en que intervenen en la nostra vida per tal de limitar-nos, turmentar-nos i
destruir-nos).
En
relació amb això últim, cal dir dues coses:
1) Necessitat d'una actitut proactiva
Que, juntament amb el coneixement, també resulta plenament necessària una actitud proactiva davant l’acció de les
forces demoníaques. Si no volem ser víctimes seves; si no volem mantenir-nos ni
un minut més en l’esclavatge, en el patiment, en la malaltia, en l’estancament
o en el fracàs, que són precisament, cadascun d’ells, efectes i resultats de l’acció
de les forces demoníaques sobre nosaltres; si no volem res d’això, no podem de
cap manera quedar-nos asseguts a la nostra butaca, tot just lamentant-nos, creuant
els braços, i observant endropits tot allò que passa, en una actitud del tot
passiva; sinó que, justament al contrari, ens resulta imprescindible aixecar-nos,
treure’ns les lleganyes dels ulls, i començar a actuar d’una manera eficaç,
aprofitant les eines que la Paraula de Déu ens subministra, per oposar-nos a
l’acció de les tenebres, neutralitzar-la i girar-la del revés.
Aquesta
crida a l’acció és fonamental, perquè la simple creença en Déu Pare i en el seu
fill Jesucrist no són suficients, així com tampoc ho és la pregària quotidiana.
La fe i la pregària ens asseguren la salvació eterna, és cert; però no ens
estalvien cap patiment mentre continuem vivint en aquesta terra, i tampoc impedeixen
que els dimonis ens robin els fruits que podríem arribar a donar aquí,
rebaixant d’aquesta manera la posició que ocuparem després en aquella vida
eterna. Aquest és un dels lemes que Kevin Ewing repeteix contínuament: Lluiteu!Cal lluitar contra els dimonis! Cal lluitar contra ells amb una
voluntat plenament ferma i decidida (tal
com el Senyor li demanava a Josuè, l’hereu de Moisès) i sense tenir-los por (tal
com Sant Pau diu a 2 Timoteu 1:7, la
por no ens pertany: precisament, és un dels diversos esperits malignes que ens
posseeixen!)
2) La naturalesa de l'enemic
També cal tenir en compte que aquest enemic
del qual parlem no és mai una persona. Encara que a primera vista ens ho pugui
semblar, qui ens està perjudicant i amargant-nos l’existència no és mai la
parella, el sogre, el nostre superior a la feina, el veí de la porta del
costat, o aquell desconegut que se’ns creua pel carrer; ni tampoc, convé
afegir-ho, som nosaltres mateixos, tal com a vegades ens comportem com els
nostres principals torturadors; tots aquests individus, comptant-hi nosaltres
mateixos, actuen únicament com a instrument de les forces invisibles, que
manegen els fils de la nostra existència des de les ombres. Això ho deixa molt
clar Sant Pau en la seva carta als Efesis
6:12:
Perquè no ens toca de lluitar
contra realitats humanes, sinó contra les potències i les autoritats, contra
els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a
les regions celestials.
El domini sobre la Terra
Certament,
molt sovint la nostra conducta com a humans està sent manipulada, dirigida,
monitoritzada per algun dimoni, que no només tracta de generar-nos patiment,
sinó que també vol alimentar la discòrdia i la divisió entre nosaltres, cosa que
sempre li atorgarà mèrits davant els seus superiors en la jerarquia demoníaca. Així
doncs, no hem d’enfocar la nostra lluita contra els humans, sinó contra els
dimonis que s’amaguen al darrera; però això no significa de cap manera que els
humans no tinguem responsabilitats en l’assumpte. Justament al contrari, tenim
una responsabilitat molt gran, directament derivada del fet que és als humans,
criatures compostes de cos, ànima i esperit, a qui se’ns ha atorgat el domini
sobre tot allò que passa damunt la Terra. Això està formulat clarament a Gènesi 1:26:
And
God said, Let us make man in our image, after our likeness: and let them have
dominion over the fish of the sea, and over the fowl of the air, and over the
cattle, and over all the earth, and over every creeping thing that creepeth
upon the earth.
[Déu
digué: – Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti [i
que tingui el domini –diu el text en
anglès– damunt] els peixos del mar, els
ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.]
Així
doncs, és a nosaltres –i no als àngels, ni als dimonis, i ni tan sols a Déu
mateix (que és el primer a sotmetre’s a les seves pròpies lleis)– a qui se li
ha concedit aquest domini sobre tota la
terra. Per aquesta raó –i això és essencial– qualsevol entitat del món
espiritual, ja vingui del Regne de la Llum o del Regne de les Tenebres, necessita obtenir el nostre permís per a
poder intervenir en els afers d’aquest món material nostre.
Lamentablement,
els humans, degut a la nostra ignorància, ens dediquem a donar permisos, a tort
i dret, al primer que ens ho demana. Contínuament estem donant permís als
dimonis per a què ens emmalalteixin; per a què ens deprimeixin; per a què ens
portin a barallar-nos amb la parella; per a què els nostres superiors ens
humiliïn i maltractin a la feina; per a què que els nostres millors projectes
fracassin i visquem així sempre envoltats de frustració i d’amargor. Som
nosaltres mateixos, sí, els qui donem el permís per a què ens passi tot això, convertint-nos en co-conspiradors (Kevin Ewing dixit) contra nosaltres mateixos! I
aquesta situació paradoxal és culpa de la nostra ignorància, de la nostra manca
de coneixement, i de la nostra indiferència i menyspreu envers les Sagrades
Escriptures, que són precisament la font d’on raja el coneixement que necessitaríem
per a evitar-ho.
Els pactes demoníacs
Si
haguéssim llegit la Bíblia amb l’atenció deguda, sabríem que els dimonis, tot i
no tenir el domini sobre la terra, no tenen en canvi cap mena d’obstacle legal
a l’hora d’obtenir el nostre permís, pel mitjà que sigui, per tal d’acomplir la
seva pròpia voluntat a través nostre. La mentida, la dissimulació i l’engany,
eines en les quals són veritables mestres, els serveixen per a aconseguir-ho. El
seu instrument principal, en tot cas, és el
pacte (the covenant): és a dir, l’acord,
l’entesa, l’encaixada de mans, amb valor legal ple des del punta de vista
espiritual, entre un ésser humà i un dimoni.
Un
pacte que pot ser signat de forma conscient per l’ésser humà (sense cap necessitat
d’estar al corrent, però, de la lletra petita del contracte); i aquest seria el
cas de la bruixeria. Però els dimonis també poden, perfectament, aprofitar-se
de la manca de coneixement de l’ésser humà en qüestió, o inclús de la seva
manca de consciència activa, per tal d’obtenir la seva signatura en un pacte
que, tot i haver estat obtingut per engany o desconeixement, té exactament el
mateix valor legal que els signats obertament. I això és el que passa,
contínuament, en els nostres somnis.
Els somnis, portals entre els dos regnes
Efectivament,
tal com ens mostra el pastor Ewing seguint les Escriptures, una gran quantitat
dels pactes que establim amb els dimonis, en detriment de nosaltres mateixos,
els signem mentre dormim. És a dir, mentre el nostre cos està inactiu, i quan
el nostre esperit, per contra, es torna més actiu que mai. En realitat, els
somnis són un portal que comunica el Regne Espiritual amb el Regne Terrenal; i
els dimonis utilitzen aquest portal, tal
com ho fan també Déu i els seus àngels, per tal d’aconseguir els pactes que tracten
d’establir amb nosaltres. Respecte això, l’Escriptura diu a Mateu 13:25:
But
while men slept, his enemy came and sowed tares among the wheat, and went his
way.
[En
la meva Biblia catòlica es perd part de la força: Però, mentre tothom dormia [en anglès diu: ‘mentre els homes dormien’], vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar.
[El jull és una mala herba, que s’assembla molt alblat, però que no alimenta gens; el pastor
Ewing ens explica que aquest jull funciona aquí com a metàfora de somni perjudicial
i enganyador, i per tant de ‘maledicció demoníaca’; mentre que el blat, cereal
alimentari bàsic, ho fa com a metàfora de somni beneficiós i veritable, i per
tant de ‘benedicció divina’]
Però
com podem lluitar davant d’això els humans? Com podem defensar-nos davant d’aquesta
insidiosa argúcia, tan subtil i astuta, dels dimonis? Els somnis poques vegades
són literals: com podem saber què està succeint realment, darrera la disfressa
simbòlica amb què els somnis se’ns presenten? Certament, els dimonis tenen el
costum d’emmascarar i dissimular la seva activitat onírica, presentant-se sovint
davant nostre amb aparences del tot anodines o, encara més sovint, amb
aparences amables, per no dir desitjables i excitants, o, fins i tot, en
ocasions, lluminoses (2 Corintis 11:14:
I això no és gens estrany, ja que el
mateix Satanàs també es disfressa d’àngel de llum).
Així
doncs, com podem saber si hem signat un pacte amb el diable, en contra nostra,
mentre somniaven? Com podem saber-ho, si no sabem interpretar els somnis? Com
podem saber-ho, a més, en les ocasions en què ni tan sols som capaços de
recordar el somni, ja sigui en part, o bé del tot? (I és que també hi ha
dimonis encarregats de fer-nos oblidar els somnis). I d’altra banda, un cop ho
hem fet –es a dir, un cop ja hem signat el pacte diabòlic durant el somni– què
podem fer-hi al respecte? Hi ha alguna possibilitat de tornar enrere, de
desdir-nos del pacte que hem signat sense saber-ho?
El poder de la paraula
Sí,
es pot. Efectivament, es pot actuar contra els pactes signats en somnis (inclús
quan no en recordem res) o en altres circumstàncies. D’acord amb Proverbis 12:6b (but the mouth of the upright shall deliver them: en català meu: però la boca dels justos els alliberarà) podem fer servir el poder de la nostra parla, de la nostra veu, per a cancel·lar,
rebutjar, denunciar tots aquells pactes, i per a desdir-nos-en; i fins i tot podem
fer, igualment amb el poder de la nostra parla i veu, que el mal que se’ns
volia infligir reboti en direcció a l’entitat demoníaca que pretenia enviar-nos-el,
de manera que només l’afecti a ella. I per a
això només necessitem dues coses: en primer lloc, tenir els coneixements
adequats; i, en segon lloc, fer-los servir.
Però
d’això, de la possibilitat de treure’ns el jou i les càrregues amb què ens
carreguen els dimonis, ja en parlarem a la segona part d’aquesta entrada
dedicada a la Biblia segons Kevin L.A. Ewing. Aquesta segona part portarà el
títol de Dimonis, somnis i dejunis.
Què son les Ombres de fang? Eldon Juan de Castaneda les
anomenava “los voladores”; en la tradició judeo-cristiana se’ls coneix com a dimonis,
o també com l’enemic; els antics gnòstics parlaven de “els arconts”; Sri
Aurobindo en diu “les obscures forces hostils”... La mil·lenària tradició ayurvèdica
ho contempla en els seus tractats de medicina: reproduïm aquí un capítol d’un
dels seus llibres més importants, el Sushruta Samhita, del s. III d.C.
*
Sushruta Samhita
*
Vol. 6, Uttara-tantra
Cant IV - Capítol LX:
Símptomes i tractament de la demonologia
(Amanusha)
[Âmanusha: literalment, no-mānusha, és a dir, no humà. Això inclou
les divinitats, dimonis, fantasmes, monstres, esperits ancestrals, i fins i tot
les divinitats-serpents]
El
text següent és la meva traducció de la versió en anglès, tal com se la troba a
Ara parlarem del capítol que tracta amb els símptomes i
la cura de les malalties provocades per influències sobre-humanes (Amanusha-Pratishedha).
D’aquesta manera ampliarem allò que s’ha dit en la
primera part d’aquest llibre, sobre el fet que els pacients afectats per
úlceres haurien de ser sempre protegits de les influències malignes generades pels caminadors nocturns (és a dir: fantasmes, monstres, esperits malignes, etc.). Qualsevol ésser que produeixi un
tret sobre-humà en una persona, fent-li exhibir o bé una fortalesa fora del
comú, o bé una conducta palesament fora de lloc, o bé la capacitat de
conèixer assumptes privats o del futur, és anomenat un Graha.
—Causes de la
influència d’un Graha—
Són incomptables els Grahas
(i les seves divinitats tutelars) que ronden pel món en recerca d’ofrenes, o
empesos per la seva tendència innata a la maldat i la crueltat, i escullen les
seves víctimes entre els éssers humans en estat d’impuresa, ja sigui corporal,
mental o d’actes, ja sigui que pateixin úlceres o altres malures. Aquests Grahas tenen gran varietat de formes i
figures, però es poden classificar en 8 grups o famílies: els Devas i els seus enemics (Asuras), Gandharvas [esperits de la música], Yakshas [que tenen com a cap Kubera, el déu de les riqueses
materials; també se’ls coneix com
a Guhyaka, ‘els secrets’],
Pitris[esperits dels ancestres, equivalents als manes romans], Bhujangas [deïtats-serpents], Rakshasas[monstres o
dimonis carnívors, dotats generalment amb grans poders] i Pishachas [follets malèvols; a l’Atharvaveda
se’ls descriu comkravyād, ‘devoradors de carn crua’, que també podria ser el sentit
etimològic del terme Pishacha].
—Indicis de l’atac
d’un Graha—
La persona posseïda per un Deva Graha és neta, alegre i vigorosa, i no li cal dormir gaire;
parla en un sànscrit pur i polit; mostra un delit fort i decidit per flors i
perfums; reparteix benediccions a tothom (seguint els usos dels éssers divins);
és devot dels Brahmans; i els seus
ulls miren directament.
La persona que opera sota la influència maligna d’un Asura Graha (dimoni) sua copiosament;
parla malament dels déus, Brahmans i
preceptors; se li ajunten les celles sobre l’arc dels ulls; no té por; queda
satisfet amb qualsevol mena de menjar o beguda; i exhibeix propensió als vicis.
A la persona que es troba sota la influència d’un Gandharva Graha li agrada passejar feliçment per les ribes dels rius o pels boscos; sempre polit, tant pel que fa
al cos com als seus actes; li agraden especialment les cançons, les flors i els
aromes plaents; riu amb alegria, canta cançons dolces, i balla.
Els símptomes d’una persona situada sota la influència
d’un Yaksha Graha són aquests: ull
color de coure, com envermellits per venes fines; fortalesa i vigor; desig
continu per beneir o donar regals a d’altres; taciturnitat; inquietud (caminen
de pressa); i gravetat de pensament.
En la mateixa línia, les persones afectades per un Pitri Graha esdevenen tranquil·les i
calmades, així com respectuoses amb els seus ancestres; ofereixen libacions a Kusha –herbes i aigua–; duen la part
superior del vestit de manera que els caigui dessota el braç esquerra; i exhibeixen un deler particular pels menjars cuits, així com pel sèsam, la melassa i l’arròs amb
llet ensucrada.
Una persona atacada per la influència maligna d’un Bhujanga Graha es mou a vegades
arrossegant-se pel terra, sobre el pit, com si fos una serp; sempre s’està
llepant les comissures dels llavis amb la punta de la llengua; es mostra
somnolent (o bé irritable) i mostra una marcada predilecció per la melassa, la
mel, la llet, i l’arròs amb llet ensucrada.
Una forta cobejança per la carn, per la sang i pels
diferents tipus d’esperits fogosos; una completa manca de vergonya; extrema
crueltat; gosadia; irritabilitat; força extraordinària; rondar de nit; i un
absolut menyspreu per la netedat: aquests són els trets que denoten una persona
atacada per un Rakshasa Graha.
Arrogància; desbordament de límits; aspror en el
comportament; xerrameca; fètida olor corporal; brutícia extrema; neguit;
voracitat al menjar; atracció per l’aigua freda i pels llocs solitaris; moure’s
de nit pels boscos; rondar arreu gemegant; i involucrar-se en propòsits
viciosos: aquests són els trets característics amb què una persona denota que
ha estat posseïda per un Pishacha Graha.
—Prognosi—
Si una persona posseïda per un Graha té els ulls inflats; camina ràpid; treu escuma per la boca i
se la llepa; mostra somnolència; trontolla al caminar, fins al punt de caure
pel terra a vegades; o bé si és posseïda per un Graha després d’haver caigut d’un elefant, d’un arbre o d’algun
altre lloc elevat; o bé si és d’edat molt avançada: en tots aquests casos se
l’ha de considerar com incurable. [En comptes d’edat avançada, una variant
parla de possessions de 13 anys de durada o més].
—Moments de la
possessió—
Un Deva Graha
posseeix la gent en lluna plena. Un Asura
Graha, en la trobada del dia i la nit (és a dir, a l’alba o al crepuscle).
Un Gandarva ho fa generalment al
vuitè dia de cada quinzena, mentre que un Yaksha
ho fa en el primer dia. Un Pitri Graha
posseeix els humans el dia de la lluna nova; i un Sarpa Graha (dimoni-serp) hi entra el cinquè dia tant de lluna nova
com de lluna plena. Un Rakshasa Graha
els posseeix a la nit, i un Pishacha
Graha el catorzè dia de les quinzenes.
Els Grahas
entren dins del cos del pacient d’una forma imperceptible, tal com ho fa una
imatge dins un mirall, tal com la calor o el fred penetren dins el cos, o tal
com els rajos del sol es concentren a la lent coneguda com Surja-Kanta. O tal com l’ànima, sense ésser vista, entra en el cos.
Sobris penediments; vots i propòsits; auto-control; transparència;
caritat i pràctiques religioses, així com les 8 qualitats [(1) poder de fer-se
tant petit com un àtom; (2) poder d’esdevenir una poderosa llum a voluntat; (3)
capacitat d’expandir-se; (4) voluntat irresistible; (5) poder d’incrementar la
mida a voluntat; (6) grandesa; (7) auto-control; (8) supressió de qualsevol
passió]: tot això està present, ja sigui al complert o bé parcialment, en els Grahas, en una mesura adequada al seu
respectiu grau de poder. Aquests éssers espirituals mai entren en contacte amb
els éssers humans, ni són ells mateixos qui els ataquen; qualsevol que
sostingui l’opinió contrària és un ignorant pel que fa als misteris de la
demonologia. Són els milers i centenars de milers dels seguidors dels Grahas els qui tenen l’aspecte ferotge i
l’apetència per la carn i la sang; són aquests els qui ronden arreu, per la
nit, i els que posseeixen els homes sobre la terra.
D’aquests esperits malignes, aquells que estan associats
amb els déus han de ser tractats d’acord amb la seva essència celestial,
adquirida per la seva participació en el tint de les virtuts divines. Aquells
que són coneguts com a Deva Grahas i
que són polits han de ser adorats, homenatjats, i objectes de pregària, igual que
els altres déus del nostre panteó. Als Grahas
se’ls ha d’atribuir els mateixos poders, virtuts i característiques que són els
atributs dels seus respectius líders o caps. (...) Els Grahas que ronden arreu en cerca de fer maleses i estralls, a
despit de la naturalesa celestial de la seva pròpia essència i temperament
divins, han estat anomenats Bhutas
(“esperits”); d’aquí que la branca de la ciència mèdica que tracta de la
guarició de malalties provocades per ells s’anomeni Bhuta-Vidya
—Tractament
religiós general—
Japas (repetició mental d’un Mantra consagrat a una deïtat), Homas
(ofrenes als déus; oblacions), i altres menes de ritus religiosos, realitzats
d’acord amb les regles pertinents, han de ser empresos amb zel pel metge, de
cara a fer-se propici. Oferiment de garlandes de flors vermelles, juntament amb
olors vermelles (tals com pasta de Sàndal vermell, cúrcuma, etc.), llavors (de
mostassa, ordi, etc.), mel, mantega clarificada [Ghee], i tota mena d’aliments són els articles generalment
requerits per a fer-se propicis a tota classe de Grahas.
—Tractament
religiós específic—
Vestits, vi, sang, carn, o llet, han de ser oferts als Grahas d’acord amb les seves respectives
apetències i gustos. Les ofrenes cal fer-les en el dia equivalent a aquell en
el qual ataquen generalment a les seves víctimes. Les ofrenes als Deva Graha s’han de fer al foc, dins de
temples divins, amb ofrenes de Kusha, Svastika, pastissos, [etc.]. Les dels Asura, al
pati d’una casa, en el moment adequat (o sigui, al vespre). Les ofrenes als Gandharva s’han de fer amb vi i sopa
d’animals de Jangala, enmig d’un
aplec, mentre que les que s’ofereixen als Yaksha
Grahas s’han de fer dins d’una casa, amb pastissos del llegum Masha bullit, sang, vi, etc. Als Pitri Grahas se’ls fa propicis amb
ofrenes d’herba Kusha juntament amb Madhavi i flors de Kunda provinents dels alfacs d’un riu; les ofrenes als Rajshasas han d’ésser ofertes en zones
boscoses solitàries i tenebroses, o a la cruïlla de dos camins, mentre que la
carn, crua o cuita, s’ha d’oferir als Pishachas
en una cambra solitària.
—Tractament mèdic—
En cas de què els principals Mantras adequats per a ser recitats en tals ocasions (segons els
tractats de demonologia) no siguin eficaços, cal seguir les següents mesures
mèdiques:
Pell i pèls de boc, ós, porc espí, o les plomes d’un
mussol, mesclats en una pasta juntament amb Hingu
i pixats de boc, i convertits en bastonets d’encens, han de ser cremats davant
del pacient, qui ha d’ésser fumigat amb els fums emesos llavors. L’atac d’un Graha, inclús quan és violent, es
sotmetrà ràpidament a aquest procediment. Les drogues conegudes com a Gaja-pippali, arrels de Pippali, Tri-katu, Amalaka i Sarshapa, degudament amarades en la
bilis d’un llangardaix, d’una mangosta, d’un gat i un ós, han de ser usades com
a ungüents, com a rapè i com a netejador per un metge experimentat. Els
cagallons d’ ase, cavall, mula, mussol, camell, gos, xacal, voltor, corb i porc
senglar, empastats tots junts amb pixats de boc, han de ser degudament cuits
amb l’adequada mesura d’oli. L’oli resultant serà beneficiós quan se l’empri
(com a rapè, per exemple) de la mateixa manera assenyalada abans.
Llavors de Shirisha,
Lashuna, Shunthi, [etc.] han de ser empastades totes juntes amb pixats de boc i assecades a l’ombra. Els bastonets preparats amb això han de ser
aplicats, juntament amb la bilis d’una vaca, a les parpelles, com un Anjana. Bastonets preparats amb el fruit
del Naktamala, Tri-katu, arrels de Shyonaka
i de Vilva [etc] s’han d’usar
igualment com un Anjana en casos
d’atac pels Grahas que no cedeix de
cap altra manera.
Ghee madur, Lashuna,
Hingu [etc] i altres articles que
tinguin el poder d’exorcitzar esperits malignes, així com els cagallons, pèls,
pells, Vasa, pixats, sang, bilis,
ungles... de lleons, tigres, óssos, gats, elefants, cavalls, vaques... han de
ser emprats en la preparació d’oli i Ghee
que seran administrats internament o bé com a rapè o ungüent. Pastilles
confeccionades amb les dogues esmentades han de ser usades en aspersió (neteja)
i el seu element en pols espolsat sobre el cos del pacient. Una pasta
confeccionada amb les drogues esmentades ha de ser usada com a cataplasma.
L’aplicació pròpia i deguda de l’oli, Ghrita,
etc, preparats d’aquesta manera hauria de curar sens dubte, i en molt poc
temps, tota mena de desordres mentals.
Articles profans i impropis no s’haurien d’emprar en un
cas degut a la influència d’un Deva Graha
(esperit diví). Cap mesura hostil ha de ser emprada en un cas de possessió per
un Graha, més enllà dels casos deguts a un Pishacha
Graha, no fos cas que els Grahas poderosos,
al sentir-se ofesos, matessin tant al pacient com al metge per culpa d’aquell
fet. El metge, tractant els casos amb discreció, d’acord amb les regles
establertes en el capítol conegut com Hitahita(cap. XX, Sutra-Sthana)
pot adquirir alhora fama i riqueses.
Així acaba el capítol seixanta de l’Uttara-Tantra en el Sushruta-Samhita,
que tracta dels símptomes i el tractament de les malalties originades per
influències sobre-humanes.
Ombres de fang és el terme amb què Carlos Castaneda descrivia els depredadors suprasensibles de
l'energia humana, als quals don Juan anomenava voladors. Al
judeocristianisme se'ls coneix com a dimonis; pels antics gnòstics, Arconts;
pels Ojibwa, Wintiko; a l'Islam, shayatín; en el
Budisme i l'hinduisme, Rakshasa...
·
El fundador del Quart Camí, l'eminent Georges Ivànovitx Gurdjieff, , també en va parlar...
•
1: El màgic ric
•
•
Per norma general, a l'hora de saber què va dir Gurdjieff sobre els dimonis es copia, tal qual, cert "conte oriental" que el mestre armeni li va transmetre a Ouspensky, i que aquest últim va transcriure al capítol onze dels Fragments d'un ensenyament desconegut. Certament, el conte s'ajusta perfectament al tema; però també resulten interessants els comentaris que Gurdjieff fa abans i després del conte. Aquí també els tindrem en compte, i d'aquesta manera dedicarem la primera de les dues entrades a parlar de tot allò que els Fragments... diuen sobre el tema.
·
D'altra banda, aquest no va ser l'únic lloc on Gurdjieff va abordar la qüestió: també en va parlar, tot i que d'una manera molt més obscura i enigmàtica, al final del capítol 28 dels Relats de Belcebú al seu net, posant-ho directament en relació amb la qüestió dels hasnamussos: i aquest altre abordament del tema no l'he trobat esmentat enlloc, segurament perquè es fa molt difícil d'entendre. Nosaltres ho tractarem a la segona de les entrades dedicades al fundador del Quart Camí.
·
Anem al capítol onze dels Fragments...; aquí Gurdjieff comença parlant de la triple necessitat de "nèixer", "morir" i "despertar", en el sentit esotèric dels termes, és a dir, en relació a la formació del veritable Jo de l'ésser humà. I en un moment donat diu el següent (la cursiva és meva): "Però hi ha milers de coses que impedeixen que l'home desperti, i que el mantenen en poder dels seus somnis. Per a actuar conscientment amb la intenció de despertar, cal conèixer la naturalesa de les forces que mantenen adormit a l'home."
·
Encara que ni Ouspensky ni Gurdjieff facin servir el terme en cap moment, aquestes forces, naturalment, són les forces demoníaques: forces invisibles, suprasensibles, que treuen partit de mantenir l'espècie humana en l'estat de postració, de fatal disminució, que se'ns està descrivint. El text continua dient que aquest estat no és el d'un somni normal, sinó que té caràcter hipnòtic: un hipnotisme creat i mantingut contínuament per aquelles "forces", "amb la finalitat de què l'home no vegi la veritat i que no s'adoni de la seva situació". És a dir: amb la finalitat, deliberada i conscient, de mantenir a l'ésser humà en l'engany. La paraula "engany" tampoc es fa servir en cap moment en el text; però està perfectament clar que d'això es tracta, precisament. I aquí és quan comença el conte:
·
Cierto
cuento oriental habla de un mago muy rico que tenía numerosos rebaños de
ovejas. Este mago era muy avaro. No quería contratar pastores, y no quería
cercar los prados donde pacían sus ovejas. Las ovejas se extraviaban en el
bosque, se caían de los barrancos, se perdían, y sobre todo se fugaban cuando se
aproximaba el mago, porque sabían que él quería su carne y su piel. Y a las
ovejas esto no les agradaba.
·
Aquí tenim ja dibuixat el caràcter superior del màgic respecte a les ovelles, la seva major intel·ligència, i també el seu caràcter depredador.
·
Por fin, el mago encontró el remedio. Hipnotizó a las ovejas y les sugirió primeramente que eran inmortales, y que no les haría ningún daño el ser despellejadas, que al contrario este tratamiento era excelente para ellas, y aun agradable; luego el mago les sugirió que él era un buen pastor que amaba mucho a su rebaño, que estaba dispuesto a hacer toda clase de sacrificios por él...
·
I aquí tenim perfectament definida la maniobra enganyadora, plenament insidiosa, amb què el màgic sotmet a les seves ovelles. En aquest punt, per cert, el llenguatge del relat recorda el dels evangelis cristians: el bon pastor, el seu sacrifici... Una perfecta il·lustració de com la fosca acció dels dimonis s'emmascara molt fàcilment darrera de l'aparença més lluminosa, esperançadora, i inclús salvífica.
·
...en fin, les sugirió que si les llegase a suceder la menor cosa, eso no ocurriría en ningún caso ahora, ese mismo día, y que por consiguiente no tenían que preocuparse.
·
Al final del Belcebú, Gurdjieff proposarà, com a principal solució als problemes de la humanitat, implantar en els homes un òrgan que els recordi contínuament el fet que han de morir. L'absència contumaç d'aquest pensament, tal com es desprèn del conte del màgic, és un dels principals factors que manté als humans sotmesos a l'acció de les forces obscures. Don Juan, en el marc dels seus ensenyaments, també li va subratllar a Castaneda la necessitat de tenir present la pròpia mort en tot moment.
·
Después el mago les metió en la cabeza que de ninguna manera eran ovejas; sugirió a algunas que eran leones, a otras que eran águilas, y a otras que eran hombres o que eran magos.
·
Una astuta manera d'assegurar l'engany: lligar-lo directament a la naturalesa inferior de l'home, aprofitant els seus defectes i vicis naturals, com la vanitat, l'orgull o la cobdícia.
·
Hecho esto sus ovejas no le causaron más molestias ni preocupación. No se escapaban más, esperando por el contrario con serenidad el instante en que el mago las esquilara o las degollara.
·
És a dir, just el contrari d'allò que Gurdjieff preconitza en els seus ensenyaments: la submissió i la passivitat, davant l'esforç constant, el continu treball actiu sobre un mateix, amb l'objectiu d'arribar a despertar. Al meu parer, en aquest punt podem entendre per què Gurdjieff, més enllà dels dos textos que s'han assenyalat aquí, no posa més èmfasi en la qüestió dels "màgics" o dimonis: i és perquè el Quart Camí, amb la seva dinàmica fonamentalment activa, ja és de per sí la millor manera d'escapar al domini de les forces hostils. En la mateixa línia tenim les paraules de Sir Aurobindo, quan adverteix de la necessitat de no pensar massa en aquestes forces, de no obsessionar-se amb elles, i per contra concentrar el gruix de l'atenció en el Ioga.
·
El conte oriental s'acaba aquí. D'aquesta manera tan breu i tan senzilla es liquida als Fragments... la qüestió dels dimonis. Però compte: el tractament és breu i senzill, però summament important. Fixem-nos en l'afegit final amb què Gurdjieff tanca el relat: Aquest conte il·lustra perfectament la situació de l'home. "Perfectament".
·
En tot cas, la cosa no s'acaba aquí: després de contar-li el relat a Ouspensky, Gurdjieff es posa a parlar de la força "Kundalini", per denunciar la noció errònia que molta gent s'ha format d'aquest concepte, i per assenyalar la seva veritable naturalesa (la cursiva, en l'original):
·
En realidad, Kundalini es el poder de la imaginación, el poder de la fantasía, que usurpa el lugar de una función real. Cuando un hombre sueña en vez de actuar, cuando sus sueños toman el lugar de la realidad, cuando un hombre se toma a sí mismo por un león, un águila o un mago, es la fuerza de Kundalini que actúa en él. (...) Kundalini es una fuerza que ha sido introducida en los hombres para mantenerlos en su estado actual (...) Es la fuerza que los mantiene en un estado de hipnosis
·
En altres paraules: Kundalini és un altre dels noms del dimoni. I aquí se'ns han donat noves claus de l'assumpte: les forces obscures actuen no només des de fora de nosaltres, sinó sobretot des de dintre, íntimament unides a nosaltres, fins al punt de fer-nos pensar que som nosaltres mateixos; don Juan ho expressava dient que els voladors ens havien donat la seva pròpia ment. I ho fan, ademés, ocupant el lloc i les funcions que haurien d'ocupar les nostres pròpies capacitats. Es tracta, doncs, de forces enganyadores i usurpadores. I enormement poderoses:
·
el hombre puede despertar.
Teóricamente, lo puede hacer, pero prácticamente es casi imposible, porque tan pronto un hombre abre los ojos, despertando por un momento, todas la fuerzas que lo retienen en el sueño ejercitan de nuevo sobre él una fuerza diez veces más fuerte, e inmediatamente recae en el sueño, muy a menudo soñando que está despierto o que está despertando.
(Al lloc web original, en anglès, francès, rus i alemany;
la versió catalana és meva. La numeració (de 3982 a 4100), a l’original.)
El fragment que reprodueixo avui és especialment colpidor; es tracta del cas real d'un nen petit (menys de set anys), i Sri Aurobindo el tracta amb una franquesa que impacta.
·
4100Escric avui
sobre el vostre fill X i la seva “malaltia”, per dir-ho així. Primer descriuré
la natura de la malaltia en termes generals, i els seus processos més usuals,
és a dir,, el curs normal que pren quan no intervé cap força psíquica o
espiritual per a eliminar-la; i després indicaré els dos possibles mitjans de
curació.
Crec que el
millor és exposar el cas en els pitjors termes possibles, i no només en els
millors, perquè és necessari que conegueu la plena veritat i tingueu el coratge
d’encarar-la. Aquesta mena de casos no són una veritable malaltia psíquica, sinó
un intent de possessió des del món vital; i els atacs (paroxismes) i d’altres
símptomes psíquics son senyals, no de la malaltia en sí, sinó de la lluita del
ser natural contra les pressiones de la influència hostil. Un cas com aquest en
un nen d’aquesta edat indica algun tipus d’acumulació en l’herència física,
creant una oportunitat o una predisposició de la qual se n’aprofita la invasió
vital. És especialment la consciència física i físico-vital allò que conté les
llavors o materials d’aquesta predisposició. El ser físic canvia sempre els
seus constituents, i en cada període de set anys es produeix un canvi complet.
Si els símptomes d’aquesta predisposició en la natura de l’individu es detecten
en els primers set anys, i els pares hi apliquen una sàvia influència i un
entrenament efectiu per eradicar-la, les llavors de la malaltia no apareixeran,
i normalment ja no hi ha més perill. Si pel contrari aquests símptomes
apareixen cap al seté any, llavors el següent període de set anys és crític, i,
normalment, el cas es decidirà en un sentit o altre abans de fer catorze anys.
Hi ha normalment tres eventualitats
possibles. La dificultat en tractar el cas d’un nen tant jove és que la ment
encara no està desenvolupada i no pot ajudar en la cura. Però quan la ment es
desenvolupi en el segon període de set anys –si no és que és anormalment dèbil,
que pel que sembla no és el cas present– reaccionarà més i més contra la
influència. Ajudada per un bon control i influència podria molt bé sortir-se’n
a l’hora d’expulsar tant la intrusió hostil com la seva influència. En aquest
cas els atacs i altres signes de la lluita psíquica desapareixen, la moral irregular
i les tendències vitals s’esvaneixen dels hàbits i el nen esdevé mentalment,
moralment i físicament un ser sa i normal.
La segona possibilitat és que la lluita
entre el ser natural i el ser invasor no sigui decisiva en sentit psíquic, és a
dir, que l’invasor no pugui prendre possessió completa, però que tampoc pugui
ser expulsat completament. En aquest cas pot passar qualsevol cosa: una ment o
una salut desfetes; la mort del cos; o una naturalesa contínuament pertorbada,
dividida i anormal.
La tercera i pitjor de les possibilitas
és que el ser invasor triomfi i prengui possessió completa. En aquest cas els
atacs i d’altres símptomes violents desapareixeran, el nen semblarà estar sa i
psíquicament curat, però serà un ser anormal i molt perillós, en la mesura en
què estarà encarnant una força vital maligna, amb totes terribles propensions,
i dotat amb poders anormals per a satisfer-les.
En el cas de X no hi ha encara
possessió en el sentit ple del terme, però sí una pressió i una influència fortes,
tenint en compte els estranys hàbits que m’heu descrit. Aquests hàbits són
suggerits i dictats pel ser invasor i no pel nen en sí. La manca de por i la
seguretat amb què fa aquestes coses estan inspirades per la mateixa font. Però
els atacs demostren que encara no hi ha possessió. Aquests atacs indiquen que
hi ha una lluita, i que hi ha una subjecció que ve i se’n va. Evidentment, està
en la part primerenca del període crític. Jo he indicat el curs que pren normalment
la malaltia, però no cal passar per tot plegat, i assumir els riscos. Hi ha d’altres
mitjans que poden ajudar i procurar una completa cura.
El primer i més fàcil és curar amb
suggestió hipnòtica. Si s’aplica de la manera apropiada, és un remei
completament segur. Però això, en primer lloc, s’ha d’aplicar per algú que no
estigui al seu torn sota la influència de poders malignes, tal com passa amb
alguns hipnotitzadors. Això, òbviament, faria anar les coses a pitjor. A més, s’ha
de fer per algú que tingui l’entrenament adequat i que sap exactament amb què s’està
enfrontant; un error seria desastrós. La millor situació seria que ho fes algú
com vosaltres, que teniu una relació natural i influència sobre el nen, amb l’entrenament
i els coneixements necessaris.
L’altre
mitjà de cura és l’ús de poder i influència espirituals. Si es poguessin
utilitzar certs mitjans psico-espirituals, això seria tan segur i efectiu com
el cas anterior. Però això no és possible perquè no hi ha ningú allà amb els
coneixements adequats. La influència espiritual per ella mateixa pot fer-ho, però
el treball serà probablement lent. Normalment ha de ser enviat a través d’algú
que estigui al lloc, i en aquest sentit vosaltres sou òbviament l’instrument
idoni. El que heu de fer és mantenir la idea de què jo us estic enviant poder
per a aquesta qüestió, fer-vos-en receptius, i al mateix temps fer de la vostra
voluntat i la vostra influència natural sobre el nen un canal directe per a
això. La voluntat ha de ser una voluntat calmada, tranquil·la i confiada, i
orientada cap al seu objecte, però sense aferrament; que no es deixi sacsejar
per les fortes resistències, i que no s’alarmi ni defalleixi davant les
manifestacions de la malaltia. La vostra actitud cap al nen ha de ser d’un
afecte protector, calm i ferm, lliure de debilitat emocional i de pertorbació.
El primer és adquirir tal influència per tal de poder repel·lir l’atac quan es
produeix, i soscavar amb determinació la força i la violència de la seva
manifestació, si és que continua. Entenc per la vostra carta que ja heu estat
capaços d’establir inicialment aquest influència. Però cal ser capaç a
distància, tal com es fa en presència seva. Encara més; heu d’adquirir el poder
de deixar una protecció al voltant d’ell quan no hi sou. En segon lloc, heu de
ser capaços d’enviar-li una suggestió constant, que el porti gradualment a
inhibir-se dels estranys i indesitjables hàbits dels quals parleu a la vostra
carta. Això, val a dir, no pot ser efectiu si es fa per algun tipus de coerció
externa. Això probablement faria els impulsos més violents encara. Ha de ser
una influència calmada i silenciosa. Si trobeu que el control augmenta i que
els hàbits remeten, podeu entendre que el treball de la cura ha començat. La
seva culminació pot suposar bastant de temps, perquè aquest sers vitals són
molt enganxosos i persistents, i sempre tornen a atacar. La sola cosa que farà
més ràpida la cura serà que el nen mateix desenvolupi una voluntat en la seva
ment, perquè això li restaria punts de subjecció a la influència hostil. Si
aquestes coses són capaces de tornar-hi i de continuar és perquè hi ha alguna
cosa en el subjecte que troba un cert gust i delit en la força que acompanya a
la influència. Aquest element intern crida a la presència invasora per a què
torni, inclús quan ja ha estat expulsada del centre. Per suposat, jo procuraré
actuar directament damunt del nen, igual que a través de vosaltres, però la
presència d’un mateix en el lloc dóna molta força i a vegades és indispensable
per a l’acció.
.jpg)
