Secció: Ball de Màscares
Document: L’home que fou dijous
Les formes del relat es modifiquen amb el temps; però la vida de l’ànima
sempre és la mateixa. En funció d’això, les diferents manifestacions de la
narrativa de l’ànima (ja siguin mites, rondalles, literatura o cinema)
s’intercanvien des de sempre entre elles uns mateixos motius, temes,
situacions, esquemes narratius... en un ball de màscares continu i moltes
vegades subtil. La lectura de L’home que
fou dijous, novel·la de G. K. Chesterton, ens il·lustra sobre certs elements
particularment misteriosos que es presenten, sota altres formes, en les
rondalles meravelloses i també en alguns mites. Aquest transvasament cap al
passat, des de novel·la moderna cap a
rondalla, no ens ha d’estranyar: en
la narrativa de l’ànima no hi ha cap llei que estableixi que el relat més antic
sigui el més clar, per a cap aspecte en concret. En el nostre àmbit, allò que realment
determina la claredat és el grau d’accés a la font primigènia: és a dir, a la
vida de l’ànima.
I Chesterton és un dels escriptors moderns més visiblement interessat en la
vida de l’ànima. L’home que fou dijous
té la forma externa d’una novel·la de detectius; però des del principi de
l’obra es posa de manifest que la investigació que s’hi du a terme transcendeix
de molt els límits de la criminologia comuna, per entrar en el terreny de la metafísica.
El protagonista és Gabriel Syme, a qui l’autor ens presenta dient que «no era
merament un detectiu que es feia passar per poeta: era realment un poeta que
s’havia fet detectiu». El seu reclutament va tenir lloc en unes estranyes
condicions:
No era la foscor ordinària en què les formes es poden
destriar feblement; era com tornar-se de cop i volta completament orb.
«¿Sou el nou recluta?», preguntà una veu grossa.
I, d’una estranya manera, per bé que en la tenebra no hi
havia l’ombra d’una forma, Syme conegué que la veu venia d’un home alt i gros i
que l’home estava d’esquena a ell.
«¿Sou el nou recluta?», digué l’invisible cap que
semblava assabentat de tot. «Està bé. Ja esteu allistat.»
Syme, completament agafat de sorpresa, es debaté
feblement contra aquesta frase irrevocable.
«Jo, realment, no tinc cap experiència», començà.
«Ningú no té cap experiència de la batalla d’Armaggedon»
«Però jo sóc realment inepte...»
«Sou voluntariós, i això basta»
«És que, realment, jo no conec cap professió per a la
qual la meva bona voluntat sigui la prova definitiva»
«Jo sí; els màrtirs. Jo us condemno a mort. Bon dia.»
Així fou com, quan Syme tornà a sortir a la rogenca
claror d’aquella vetlla, amb el seu tronat capell negre i la seva tronada capa
anarquista, sortí fet un membre del Nou Cos de Detectius per a la frustració de
la gran conspiració.
(L’home que fou dijous,
Bcn, Quaderns Crema, 2005, tr. de Pau Romeva, p. 58)
Aquest cap de policia té, com es veu, un caràcter molt especial. El seu
aspecte és invisible; està assabentat
de tot; la seva missió és la batalla d’Armageddon; i sembla
detentar el poder sobre la vida i la mort. Per a Syme és tan sols una veu, que surt de la fosca més
pregona. Tots aquests trets, i d’altres que no esmento aquí, dibuixen la figura
d’un ser superior; i no en un sentit
funcionarial o administratiu, tal com queda recollit en el seu càrrec policial,
sinó en un sentit ontològic. I la missió que li encomana a Syme –un martirologi
de iure més que no pas de facto– té igualment una gravetat de
tipus ontològic.
En el fons, la peculiar relació professional que s’estableix entre aquest
Cap de policia i el seu subordinat Gabriel Syme és un transsumpte analògic de
la relació entre el Creador i la Criatura. Si això, a hores d’ara, no sembla
prou motivat encara, ja ho resultarà a mesura que s’avanci en l’argument de la
novel·la; però m’interessa subratllar des de ja mateix aquesta correspondència,
per tal d’estirar-la també en direcció a les rondalles meravelloses. I és que
aquest Cap de policia és igualment un transsumpte del Rei dels relats
tradicionals, de la mateixa manera que el tal Syme ho és del Príncep o Fill
Petit que surt a emprendre un llarg viatge.
De fet, L’home que era dijous és
com una rondalla meravellosa en forma de novel·la moderna. Tal com passa a les
rondalles –ja s’ha vist en l’anàlisi de «El Simurgh»–, l’obra de Chesterton ens
dibuixa metafòricament a la Criatura baixant al món, enviada pel seu pare, el
Creador. L’entrevista amb el Cap de policia, a Scotland Yard, compleix dins la
novel·la la mateixa funció narrativa que té l’escena familiar pròpia de l’inici
de tota rondalla, en què se’ns presenta
a un Pare i al seu Fill, al cel, abans de separar-se. En la rondalla, la devallada
del món celestial cap al món terrenal es presenta com un viatge molt llarg en
l’espai i en el temps. En el llibre de Chesterton aquest pas d’un món a l’altre
es simbolitza en la travessa del riu Tàmesi:
Quan Syme sortí cap al remolcador tingué la singular
sensació de sortir a un indret completament nou; no solament al paisatge d’una
nova terra, sinó fins al paisatge d’un nou planeta. La lluna era tan brillant i
plena que (per una paradoxa que es pot observar sovint) semblava un sol
esblaimat. No donava la sensació d’un brillant clar de lluna, sinó més aviat la
d’una somorta claror diürna. (...) Però com més sentia aquesta brillant
desolació en la terra il·luminada per la lluna, més la seva cavalleresca follia
s’arborava en la nit com un gran foc. (pp. 59-60)
L’allunyament del món celestial es tradueix metafòricament en la disminució
de la lluminositat. Correlativament, l’entrada en el món terrenal queda
simbolitzada pel canvi de l’astre rei, el sol, per un altre astre sense llum
pròpia, la lluna. I Syme es representa a sí mateix com «un gran foc»: es tracta
de l’espurna de llum divina que brilla dins seu. Quan arriba a l’altra riba,
amb una escenografia carregada de ressons mítics, Syme penetra definitivament
en un règim terrenal:
Les gran pedres del moll semblaven uniformement obscures i gegantines quan
Syme se les mirà. Eren grans i negres com la immensa alba blanca, Li feien
sentir com si desembarqués damunt els colossals graons d’algun palau egipci; i
la cosa realment s’adaptava al seu estat d’esperit, perquè ell, en el seu propi
pensament, pujava a atacar els sòlids trons d’uns reis horribles i pagans.
(...) Els dos homes del remolcador el desatracaren i s’entornaren corrent
amunt. No havien dit ni una paraula. (p. 61)
La missió terrenal de Syme consisteix a infiltrar-se en el Consell General
Anarquista, que vol sembrar el caos i la destrucció en el món de forma total.
Tal Consell està format per set membres que porten els noms dels dies de la
setmana; Syme ocuparà el lloc de Dijous, vacant per defunció. El president dels
anarquistes és l’home que anomenen Diumenge: el primer cop que el veu, el nostre
detectiu-poeta queda corprès pel seu tamany:
A l’extrem més pròxim del balcó, tapant una gran part de
la perspectiva, es veia l’esquena d’una gran muntanya d’home. La seva vastitud
no residia solament en el fet que era anormalment gran i increïblement gros.
Aquest home era planejat enormement en les seves proporcions originals com una
estàtua tallada expressament per a ésser colossal. Tot ell era ampliat a una
escala terrible, i aquesta sensació de magnitud era tan esbalaïdora, que quan
Syme el veié totes les altres figures semblaren sobtadament encongir-se i
fer-se nanes. (p. 67)
Aquest home monstruós despertarà tots els terrors de Syme. En tot moment,
tot al llarg de la novel·la, se’l caracteritza amb uns trets sobrenaturals i
demoníacs. Aquesta primera vegada, per exemple, Syme té la sensació d’haver
penetrat «al quarter general de l’infern»; i sempre que se l’esmenti serà per
subratllar la por que desperta en tothom que el coneix. Sembla dotat d’un poder
sobrenatural, que li permet saber-ho tot i controlar-ho tot damunt de la terra:
¿No coneixeu Diumenge? ¿No sabeu que les seves manyes són tan grans i tan
simples que a un no se li haurien acudit mai? (...) Jo us dic que ha comprat
tots el confidents, ha capturat tots els cables, ha controlat totes les vies
del tren (...) Tot el moviment és controlat per ell (p. 152)
No hi ha cap dubte: Diumenge és, clarament, un altre ser superior. Però aquest,
al contrari que el Cap de policia, amb un caràcter demoníac. Un cop Syme ha
travessat el Tàmesi, un cop ha descendit al món terrenal, el poeta-detectiu es
troba dins un regne dominat per un Rei malèfic i tenebrós. Aquest és, en les
Rondalles, el Rei del país llunyà, el Rei de poders màgics que sotmet a l’heroi
a proves impossibles. A vegades rei, a vegades dimoni, a vegades un animal
monstruós; sempre, en tots els casos, un ser terrible i perillós.
Aquest poder sobrenatural de Diumenge es troba estès per tota la terra. La
força merament humana de Syme –i dels seus ajudants,
de qui no cal parlar aquí–, és del tot impotent per a frenar la seva influència
màgica. Sols conceben una remota possibilitat de vèncer-lo:
«No, per estrany que sembli, jo no estic del tot desesperat.
Hi ha una petita i folla esperança que no em puc treure del pensament. El poder
de tot aquest planeta està contra nosaltres; amb tot, no em puc estar de
preguntar-me si aquesta petita i folla esperança és desesperada del tot»
«¿En què o en qui fundeu la vostra esperança?», preguntà
Syme amb curiositat.
«En un home que no he vist mai»
«Ja sé qui voleu dir: l’home de la cambra fosca. Però
Diumenge el deu haver mort a hores d’ara» (p. 183)
El misteriós Cap dels detectius és l’única esperança enfront de Diumenge.
Els homes, simples mortals, són aquí tan sols com comparses en un joc que se’ls
escapa. Només un ser superior por enfrontar-se a l’altre ser superior. Només el
poder i la màgia lluminosos permeten enfrontar-se en igualtat de condicions al poder
i a la màgia de les tenebres. Però el Cap de policia es manté en tot moment
invisible; la seva ajuda no arriba mai. Serà cert que Diumenge l’ha mort? Sobre
això, el relat ens reserva una sorpresa majúscula.
Conscients de la seva impotència, Syme i els seus amics del cos de policia decideixen
enfrontar-se directament a Diumenge. Ja han abandonat tota perspectiva d’èxit;
però abans de morir volen saber qui o
què és Diumenge i, de retruc, qui o què són ells mateixos. Aquí la seva tasca de detectius ha pres
definitivament el caire d’una investigació metafísica. La primera resposta de
Diumenge és d’allò més reveladora:
«Pel que puc entendre, vosaltres voleu que us digui què
sóc jo, i què sou vosaltres, i què és aquesta taula i què és aquest Consell, i
què és aquest món, per tot el que jo sé. Bé, jo arribaré fins a esqueixar el
vel d’un misteri. Si voleu saber què sou, sou una colla d’ases d’allò més ben
intencionats» (p. 193)
Amb això resolem el misteri de la personalitat del Príncep de les
rondalles; i també el nostre propi misteri. No som més que uns ases, Diumenge dixit: tanmateix, aquí mancaria acabar
d’elucidar si som uns ases encantats, uns ases d’or, com el del llibre
d’Apul·leu. I alguna cosa sembla indicar que sí: perquè una mica més amunt,
Diumenge ja els havia contestat la pregunta, sense que se n’adonessin: «¿I qui
sóc jo per barallar-me amb els fruits de
l’arbre de la vida?» (el subratllat és meu)
La següent resposta de Diumenge, en tot cas, permet aclarir definitivament
d’on prové la seva autoritat:
«Voleu saber què sóc jo, ¿no? Haureu trobat la veritat de
l’últim arbre i del núvol més enlairat abans de trobar la veritat sobre mi.
Comprendreu el mar i jo encara seré un enigma; sabreu què són les estrelles i
no sabreu què sóc jo. Des del començament del món, tots els homes m’han
percaçat com un llop: reis i savis, i poetes i legisladors, totes les esglésies
i totes les filosofies. Però jo no he estat mai aconseguit encara i els cels
cauran el dia que jo em deixi acorralar.» (pp.193-194)
El llenguatge de Diumenge pren aquí una volada mística. Això
ha quedat clar: la seva naturalesa està més enllà de la comprensió de les
criatures. Però si ell detenta aquesta dimensió divina, en què queda llavors la
figura del Cap de policia? Això, com veiem de seguida, no suposa cap problema
teològic:
«Hi ha una cosa que us diré sobre qui sóc jo. Jo sóc
l’home de la cambra fosca que us féu a tots policies.» (p. 194)
Així és: el Cap de policia i Diumenge, el president del Consell Anarquista
Central, són la mateixa entitat. I amb això es delata igualment la identitat
entre el Rei-pare de la rondalla, que envia el Príncep a l’aventura, i el
terrible Rei del país llunyà, que el sotmet a tot tipus de proves impossibles.
Vagi on vagi la Criatura en el seu periple, la divinitat és omnipresent i se li
manifesta en multitud d’aspectes, benèfics o malèfics, sota les més variades
disfresses; i això per tal que pugui portar a terme la seva missió. Donat que
la divinitat és per tot arreu –fins i tot dins la mateixa criatura, en forma
d’espurna de foc–, aquesta missió se’ns revela novament com un moviment
interior de la divinitat (la circumincessio
divina?). I tot això ens situa davant la pregunta definitiva: Per què, tot plegat? Quin és el sentit últim d’aquest nostre
periple circular, com a criatures, entre
diferents aspectes de la divinitat?
Continuem amb L’home que fou dijous:
Syme i els seus companys emprenen una llarga persecució de Diumenge, que
s’escapa d’ells amb cotxe, en elefant, i després en globus, enviant-los
diverses notes enigmàtiques, i fent-los ganyotes com un babau, fins que arriben
a la seva casa. Arribats aquí tenen una reminiscència:
tots convingueren que d’alguna inexplicable manera el
lloc els féu recordar la infantesa (...) cada un d’ells declarava que podia
recordar aquell lloc abans que pogués recordar la seva mare (p. 217)
En aquesta casa se’ls ofereix a cada un d’ells una disfressa. Syme rep la
de Dijous, simbolitzat, d’acord amb el relat bíblic de la Creació, pel Sol i la
Lluna sobre un fons blau. Amb aquesta disfressa, Syme «semblava per primera
vegada ell mateix i no un altre», ja que aquesta simbologia representa
fidelment la seva ànima, la seva naturalesa essencial de poeta. «Perquè si el
secretari representava aquell filòsof que ama la claror original i informe –ens
diu Chesterton–, Syme era el tipus de poeta que cerca sempre de donar a la
claror formes especials, de retallar-la en forma de sol o d’estrella».
L’autor ens mostra aquí una altra veritat essencial: hi ha diferents tipus
d’ànimes. Cada un dels membres del Cos de policia rep una disfressa diferent:
cada un fa la investigació transcendental, la recerca metafísica (Qui és Déu? Qui sóc jo?), a la seva
manera. La Creació es manifesta d’una forma variada i plural, i cada una de les
Criatures reflecteix de manera diferent l’origen que és comú a totes elles.
D’aquí ve també la infinita variabilitat de les rondalles meravelloses, que
mostren de cent mil maneres diferents un mateix escenari espiritual.
És a dir: cadascú de nosaltres té la seva manera particular de formular la
pregunta darrera. Per què, tot plegat?
I de la mateixa manera, cadascú de nosaltres haurà d’escatir per si mateix fins
a quin punt L’home que fou dijous ens
escatima la resposta final o no. Diu Diumenge:
«Quedem-nos plegats una estona, nosaltres que ens hem
estimat tant de temps. Em sembla recordar centúries de guerra heroica, en la
qual vosaltres éreu sempre herois –epopeia darrere epopeia, ilíada darrere
ilíada–, i vosaltres sempre germans d’armes! Fos ara, fa poc (perquè el temps
no és res) o fos al començament del món. Jo us vaig enviar a la guerra. Jo seia
en la fosca, on no hi ha cosa creada, i per vosaltres jo només era una veu que
ordenava valor i una inhumana virtut. Vosaltres oíreu la veu en la fosca i l’heu
tornada a oir. El sol en el firmament la negava, la terra i el cel la negaven,
tota la humana prudència la negava. I quan jo em vaig trobar amb vosaltres a la
claror del dia, la vaig negar jo mateix» (p. 225)
La confraria escolta el discurs de Diumenge, i després
comparteixen els uns amb els altres la seva opinió sobre l’aventura. En tots
ells ressona, en últim terme, de forma insistent, la mateixa pregunta: Per què, tot plegat? Al final, mentre
la seva figura es dissol davant la mirada de Syme, Diumenge sembla
contestar-los, a tots ells i a Syme en particular; però ho fa, dissortadament,
amb una nova pregunta (p. 230):
Mentre mirava, la gran cara s’engrandí fins a una mesura
espantosa, es féu més gran que la colossal màscara de Memnó, que l’havia fet xisclar
de petit. Es féu més i més gran, omplint tot el cel; després tot es tornà
negre. Només en la negror del seu davant que destruïa enterament el seu
intel·lecte li semblà oir una veu distant que repetia un text vulgar que ell
havia oït no sabia on: «¿Podeu beure de la copa on jo bec?»