UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA (9, i final)

Secció: Misteria Rondallística

Document: «El Simurgh»

En les vuit entrades anteriors, dedicades a la rondalla tradicional persa compilada per H. A. Ghahremani, «El Simurgh», s’ha vist que aquest antic relat té molts punts de contacte amb les nostres rondalles meravelloses catalanes: ja sigui per algun dels seus motius principals (com l’arbre amb tres fruits meravellosos, que aquí tenim, per exemple, a «L’amor de les 3 taronges»), ja sigui en bona part del seu argument (com passa amb el robatori dels fruits i el descens dels tres germans al pou, que nosaltres trobem  desplegat a «El moixò»).

D'aquí en podem concloure, en conseqüència, que la lectura de «El Simurgh» en clau espiritual, tal com la fa el comentarista Payam Mohaghegh des del sufisme, també és transportable a l'àmbit del nostre propi rondallari. L'única diferència radica en què el context humà en què habita avui dia la rondalla persa manté viu un sentiment religiós des del qual és possible entendre'n la seva significació profunda; mentre que aquí a Occident, en canvi, submergits com estem –fins el monyo, val a dir– en un món tremendament materialista, aquest mateix relat es veu reduït purament a l'absurd i a una diversió  dels infants d'allò més intranscendent.  

Malgrat això, els nostres fonaments espirituals –la nostra essència divina, ànima i esperit–  segueixen sent els mateixos, ja sigui per als perses, ja sigui per a nosaltres, mentre siguem encara humans. Aquí a Les3taronges,  a contracorrent del context cultural general, i d'acord amb un anhel d'autenticitat, «rondalla meravellosa» és fa també sinònim de «rondalla espiritual», com ja vam dir en la primera entrada d'aquest blog. Els trets meravellosos que caracteritzen i defineixen el gènere són com senyals, doncs, que apunten en direcció al món espiritual: al viatge de l'esperit i de l'ànima, parts divines de l'ésser humà, en la seva anada al món de l'existència terrenal i la seva tornada final, de nou cap al seu origen diví. L'anàlisi de «El Simurgh», en aquest sentit, ha mostrat les línies generals d'aquest misteriós viatge; deixant sense resoldre, tanmateix, tant per part de Mohaghegh com per part meva (en el meu cas, per pura incapacitat), moltes de les incògnites que el rodegen.

En tot cas, és astorador pensar que l’Esperit va trobar aquest senzill i innocent mecanisme –la rondalla tradicional, explicada pels ancians a les criatures a la vora del foc– per a transmetre la seva imatge, de generació en generació, fent que el propòsit espiritual de l’existència no es perdés enmig de les innumerables distraccions amb què els adults ocupen de continu les seves ments.

Però no cal concloure de tot això que el relat espiritual es redueixi únicament a la rondalla meravellosa. El relat en si, la narració com a forma cultural, esdevé fàcilment un receptacle adequat per a la manifestació de les realitats espirituals. Aquí a La Còlquida ens dedicarem precisament a investigar relats, molts d'ells contemporanis, en els quals s'hi pot identificar la presència d'allò espiritual. O sigui: el relat pot esdevenir encara, també en el nostre món secularitzat, i sovint en el lloc més insospitat, una via de contacte amb la nostra essència més profunda. L'historiador de les religions Mircea Eliade, entre d'altres, ja ho va reconèixer així, i ho va expressar en diverses ocasions, com per exemple aquesta:

El deseo de descifrar los escenarios iniciáticos en la literatura, las artes plásticas  y el cine revela no sólo una revaluación de la iniciación como un proceso de regeneración y de transformación espiritual, sino también una cierta nostalgia de una experiencia equivalente. En el mundo occidental, la iniciación en el sentido tradicional y estricto del término ha desaparecido hace tiempo. Pero los símbolos y escenarios sobreviven a nivel inconsciente, especialmente en los sueños y en los universos imaginarios

(La búsqueda. Historia y sentido de las religiones (1969), 

Barcelona, Kairós, 2000, p. 169)

Però no vull marxar, abans d’endinsar-nos en altres històries, de l’atmosfera particular que embolcalla «El Simurgh», sense establir-hi encara una última connexió hermenèutica. El motiu que segurament constitueix el centre de gravetat del relat, el del pou profund, al qual descendeix el Príncep Jorshid en recerca de la que serà la seva esposa, és una bella metàfora per a vehicular el sentit espiritual. Ja hem vist que aquest motiu es troba reproduït de manera pràcticament igual en rondalles nostrades; però per acabar vull assenyalar una altra possible connexió, ara entre la rondalla meravellosa i el que per a molts constitueix el relat espiritual per excel·lència: la Bíblia. Llegint el capítol 24 del Gènesi, en particular, es desperta en mi un record del pou de «El Simurgh», així com de la donzella que surt de la taronja a «L’amor de les tres taronges». No serà perquè...?

1. Abraham ja era vell, carregat d'anys, i el Senyor l'havia omplert de benediccions. 2. Un dia va dir al servent més antic de casa seva, l'administrador de tots els seus béns:

 –Posa la teva mà sota la meva cuixa 3. i et conjuraré pel Senyor, Déu del cel i de la terra, que no triïs una dona per al meu fill Isaac entre les noies dels cananeus, amb qui ara visc. 4. Aniràs a buscar-li una muller del meu país i de la meva parentela.

 5. L'administrador li va preguntar:

 –Què he de fer, si la dona no vol venir amb mi en aquest país? ¿Haig de fer tornar el teu fill al país d'on vas sortir?

  6. Abraham li respongué:

 –Guarda-te'n bé, de fer-hi tornar el meu fill. 7. El Senyor, Déu del cel, em va prendre de casa del meu pare i del meu país d'origen. Ell ha parlat amb mi i m'ha jurat que donarà aquest país a la meva descendència. Ell enviarà el seu àngel perquè sigui el teu guia i et puguis endur d'allà una muller per al meu fill.

  (...)

 10. L'administrador va prendre deu dels camells del seu amo, es va emportar tots els millors obsequis que Abraham tenia i es posà en camí cap a Aram-Naharaim, cap a la ciutat de Nahor. En arribar vora el pou que hi ha a la sortida de la ciutat, va fer ajeure els camells sobre els genolls. Era cap al tard, quan les dones venien a treure aigua. 12. I va pregar així:

 –Senyor, Déu del meu amo Abraham, sigues bondadós amb ell: fes que jo trobi avui la persona encertada. 13. Jo m'estaré al costat del pou quan vindran a treure aigua les noies de la ciutat. 14. La noia a qui diré: «Deixa'm beure de la teva gerra» i que em respongui: «Beu i abeuraré també els teus camells», sabré que és la que has destinat per al teu servent Isaac. Així veuré que has estat bondadós amb el meu amo.

 15. Encara no havia acabat de pregar, quan sortia Rebeca, filla de Betuel, fill de Milcà, la dona de Nahor, el germà d'Abraham. Duia la gerra a l'espatlla. 16. Era una noia molt bonica, que encara no havia tingut relacions amb cap home. Va baixar vora el pou, va omplir la gerra i se'n tornava amunt. 17. Llavors l'administrador d'Abraham va córrer a trobar-la i li digué:

 –Deixa'm beure, si et plau, una mica d'aigua de la teva gerra.

 18. Ella va respondre:

 –Beu, senyor meu.