Sobre Rayuela i Novalis (1 de 9)

L’abril de 2003, en un article titulat «El otro autor de Rayuela» (Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 634, pp. 81-86), vaig assenyalar diverses connexions que es podien establir entre el major llibre de Julio Cortázar, Rayuela, i la figura del romàntic alemany Friedrich von Hardenberg (Novalis). I així, la trama argumental de Rayuela, per exemple, amb Horacio Oliveira perseguint incansablement «el kibbutz del deseo», venia a reproduir el periple anàleg del protagonista del Heinrich von Ofterdingen de Novalis en la seva recerca de la Flor Blava; o també, per posar un altre exemple, els capítols en què Morelli, l’escriptor fictici que fa de transsumpte de Cortázar, exposa les idees que animen l’escriptura del mateix llibre de Rayuela, imitaven al seu torn els cèlebres «Fragments» amb els quals l’alemany va plasmar la seva teoria literària; etcètera.

De retruc, en l’article es defensava que Cortázar hauria omès deliberadament qualsevol tipus d’al·lusió a Novalis (i a la seva obra) dins la ingent quantitat de mencions i referències que hi ha a l'interior de Rayuela; és a dir, que l’autor argentí hauria sotmès al seu homòleg alemany a un escamoteig flagrant, amb la intenció expressa, tal com se’ns diu en el capítol 60, d’assenyalar a aquest darrer com el principal referent de l’obra.

Alguns anys després, el 2009, vaig reprendre tota la qüestió, ampliant i aprofundint la investigació inicial i corregint-ne alguns errors, en el treball final del Màster en Literatura, Art i Pensament ofert per la Universitat Pompeu Fabra. Aquest treball, de 75 pàgines, i equivalent a allò que dins un doctorat s’anomena la Tesina, no ha estat publicat enlloc, fins ara, quan m’he decidit a fer-ho, mitjançant diverses entregues, en aquest blog. Si tenim en compte que tant «el kibbutz del deseo» de Cortázar com la Flor Blava de Novalis podrien ser metàfores de les seves ànimes respectives, la reproducció del treball en aquest espai està totalment justificada.

La publicació es dividirà en un total de 9 entregues, en correspondència amb els diferents apartats i subapartats de la investigació original, tot i que invertint l’ordre dels apartats III i IV:

I. Introducció

II. Les semblances Rayuela-Novalis (1: Les dues novel·les; i 2: El pensament i la teoria literària)

III. Novalis en l'obra de Cortázar (1: De 1946 a 1952; 2: De 1952 a 1967; i 3: A partir de 1967)

IV. L'escamoteig de Novalis a Rayuela (1: Anàlisi del cap. 60; i 2: Els altres capítols)

V. Conclusions

I.

Introducció

El punt de partida d’aquesta investigació va ser la percepció de les semblances que es poden establir entre Rayuela de Julio Cortázar i diversos aspectes de l’obra de Friedrich von Hardenberg, més conegut amb el sobrenom de Novalis. Nascut al 1772 i mort al 1801, aquest escriptor alemany és un dels màxims representants del primer romanticisme; sobretot és conegut pels seus poemes místics, els Himnes a la nit, però la seva obra contempla també l’assaig, la teoria literària i la novel·la. Una part important de la seva obra teòrica és una reflexió sobre el gènere novel·lístic, reflexió que adquireix un caràcter programàtic que resulta plasmat finalment en la seva principal novel·la: el Heinrich von Ofterdingen. El llibre que Cortázar publicà al 1963 permet establir diverses similituds amb els diferents vessants de l’obra de Novalis relacionats amb la novel·la, tant els teòrics com els pràctics: i això es fa possible, en bona part, en virtut de la naturalesa híbrida d’una obra que, com diu Milagros Ezquerro, «presenta, entre otras muchas particularidades, la de ser a la vez una novela y una reflexión sobre la novela, y más ampliamente, sobre la obra literaria.» («Rayuela: estudio temático», a Julio Cortázar, Rayuela, Madrid, Archivos, 1991, pp. 615-62, p. 615) De fet, anant més enllà del que diu Ezquerro, en aquest treball parlarem de l’obra major de Cortázar en masculí, com a llibre, i no en femení, com a novel·la; la nostra percepció és que dins de Rayuela, efectivament, hi ha una novel·la (que seria, pròpiament, el primer llibre consignat pel «Tablero de dirección»), però que el llibre sencer (és a dir, el segon llibre del «Tablero») no és de cap manera una novel·la, sinó una cosa diferent.

Les semblances es poden aplegar, per tant, en dues parts diferents. D’una banda, hi ha l’element pròpiament novel·lesc de Rayuela, que és el periple d’Horacio Oliveira per París i Buenos Aires, i que es troba narrat sobretot en les dues primeres parts del llibre («Del lado de allá» i «Del lado de Acá»); com ja s’ha dit, aquest element presenta tot un seguit de paral·lelismes amb la novel·la més important de Novalis. De l’altra banda hi ha els capítols i passatges de Rayuela relacionats amb el pensament i la teoria literària de Morelli, l’escriptor fictici incorporat a l’obra i presumptament autor de la mateixa, i que trobem dispersos sobretot al llarg de la tercera part («De otros lados»); aquests elements ‘morellians’ presenten al seu torn nombrosos punts en comú amb els escrits que recullen el pensament i la teoria literària de Novalis. Altres aspectes de l’obra d’aquest últim, com poden ser la seva obra poètica o els seus assajos sobre religió, restarien aliens a aquesta extensa semblança amb el llibre de l’escriptor argentí.

Un cop percebudes les semblances, la pregunta és: Quin sentit podríem extreure’n? En principi, la resposta podria passar per veure què diu Rayuela a propòsit de Novalis. Recordem que el llibre de Cortázar té com un dels seus trets característics una sobreabundància de cites i al·lusions a tota mena d’autors, entre els quals destaca precisament, com veurem, una majoria de novel·listes, i amb els quals s’estableixen diverses relacions, ja sigui d’emmirallament, admiració o reconeixement, ja sigui d’oposició i rebuig. Resultat de la recerca: zero absolut. Ni Novalis ni cap de les seves obres no apareixen esmentats, ni una sola vegada, en tota l’obra. Aquí cal assenyalar que Cortázar sí que esmenta Novalis en d’altres ocasions, tant abans com després de Rayuela –unes mencions que estudiarem amb detall més endavant–; però el romàntic alemany tampoc no apareixerà, pel que hem pogut esbrinar, en aquelles ocasions en què se li pregunti a Cortázar sobre els escriptors que l’han influït. Per exemple, al 1969, pocs anys després de publicar Rayuela, Cortázar confessa:

En otras ocasiones he hablado de los autores que influyeron en mí, de Julio Verne a Alfred Jarry, pasando por Macedonio, Borges, Homero, Arlt, Garcilaso, Damon Runyon, Cocteau (...), Virginia Woolf, Keats, (...), Lautréamont, S. S. Van Dine, Pedro Salinas, Rimbaud, Ricardo E. Molinari, Edgar Poe, Lucio V. Mansilla, Mallarmé, Raymond Roussell, el Hugo Wast de Alegre y Desierto de Piedra, y el Charles Dickens del Pickwick Club. [Julio Cortázar, “Los hombres valen más para mí que los sistemas”, a Life en español, 7 d’abril de 1969, vol. 33, nª7, pp. 44-55, p. 50]

Ara bé: declaracions d’aquest tipus contrasten amb l’hermetisme que alguns crítics han assenyalat en Cortázar a propòsit de les seves inquietuds més íntimes. En la seva tesi doctoral, per exemple, Carles Álvarez Garriga assenyala que, en la seva correspondència, Cortázar manté un to generalista i que només en comptades ocasions deixa veure la seva intimitat. Álvarez il·lustra el seu retrat d’un Cortázar ostracista amb la següent cita de l’entrevista que li va fer Luis Harss al 1964:

Cortázar no fue siempre lo que es, y cómo llegó a serlo es un problema misterioso y desconcertante. [...] Con nosotros –nos recibió dos o tres veces y conversamos cada vez más largamente– se mostró siempre atento y sincero, aunque un poco impersonal. Había zonas vedadas, y ésas eran las que importaban. [Luis Harss, «Cortázar o la cachetada metafísica», a Los nuestros, Buenos Aires, Sudamericana, 1966, pp. 254-255, citat a «Julio Cortázar, prologuista», tesi doctoral de C. Álvarez Garriga dirigida per Lluís Izquierdo, Universitat de Barcelona, abril de 2004, pp. 50-51. Carles Álvarez ha tingut la gentilesa de cedir-nos en consulta la seva tesi per a la investigació]

Hi hauria, doncs, pel cap baix, dos Cortázar: un d’obert i cordial, sense cap renuència a mostrar-se; i un altre de tancat, molt reservat, fins al punt de l’hermetisme. Atesa aquesta dualitat, i atès que resulta difícil separar vida i escriptura en un escriptor tan entregat a la literatura com ell, l’absència de Novalis podria justificar-se amb el supòsit que aquest autor formés part dels territoris vedats i realment importants de la intimitat de Cortázar. Aquesta possibilitat pot semblar etèria, però pren una certa fermesa quan llegim una sèrie de passatges de Rayuela en els quals es plantegen, reiterativament, dues idees ben peculiars: d’una banda, la possibilitat que el text estigui ocultant deliberadament el nom d’un autor molt important; de l’altra, el fet que aquest autor escamotejat es trobi present en el llibre no d’una forma explícita –és a dir, com a menció o com a cita– sinó d’una forma implícita, o sigui, a través d’una estreta comunió amb el propi text de Rayuela. Combinant les dues idees, en les variades manifestacions en què es mostren en els passatges al·ludits –i que veurem en el seu moment, a l’apartat IV–, es perfila l’existència d’un enigma, que Cortázar proposa al lector de la seva obra.

Es tractaria, de fet, d’un enigma doble, ja que es tracta de descobrir, primer, l’existència mateixa d’un escamoteig, i, després, d’identificar la figura que ha estat escamotejada. El propi Cortázar sembla estar referint-se a això en un dels capítols suprimits de Rayuela, que porta el títol de «Maga», on dos personatges de Rayuela comenten: «Esto es peor que el camino de Tebas, (...) somos nuestra propia esfinge, hay que plantearse el enigma para resolverlo después» [Rayuela, ed. cit., p. 518] Diem que ho sembla, només, entenent que no hi ha aquí un valor probatori gaire ferm; però és que això mateix –ambivalència, ambigüitat– és el que ens trobarem a l’adduir els passatges en els quals hem reconegut l’enigma i les claus de la seva resolució. Aquesta ambivalència oscil·la segons els casos: alguns passatges són bastant clars, mentre que d’altres són molt críptics; però en tots els casos es permeten interpretacions diferents a la plantegem aquí. Valgui un altre exemple, especialment addient: i és que potser s’estigui referint a aquesta mateixa ambivalència el següent extracte de Rayuela: «[Morelli] los exasperaba al tenderles la percha de una casi esperanza, de una justificación, pero negándoles a la vez la seguridad total, manteniéndolos en una ambigüedad insoportable» [Ibid., cap. 141, p. 441]. En funció d’aquesta ubiqua peculiaritat del llenguatge de Rayuela, la nostra argumentació donarà la impressió, constantment, inevitablement, d’estar trepitjant sorres bellugadisses; cal tenir en compte, llavors, que aquí serà molt important l’acumulació de dades apuntant totes elles en la mateixa direcció. Aquesta acumulació ha de ser, al nostre entendre, el principal argument a favor del que serà la nostra hipòtesi.

Precisament el doble caràcter críptic i ambivalent dels passatges pot haver estat la raó per a què la crítica hagi passat per sobre dels mateixos sense donar-los la consideració que, al nostre entendre, demanen; i és que, en consonància amb la manca d’una declaració explícita de Cortázar, pel que nosaltres sabem la crítica no ha assenyalat mai l’existència de cap enigma, ni tampoc, naturalment, el fet que Novalis sigui precisament la solució a tal enigma. Per part de la crítica, l’estat de la qüestió en referència a una possible relació Rayuela/Novalis és fàcil de resumir: no hi ha cap qüestió. Aquesta és la raó per la qual no podrem recolzar-nos en la bibliografia crítica per tal de donar cobertura als nostres arguments.

Tal com s’ha dit, la dificultat és doble: d’una banda, reconèixer l’enigma, i, de l’altra, resoldre’l a favor de Novalis. Les semblances que estudiarem a l’apartat II són l’element clau d’aquesta adjudicació. ¿A què ens estem referint quan parlem d’una «presència implícita», d’una «estreta comunió» amb el text de Rayuela? La resposta està basada en un element molt important en la poètica cortazariana i que adquirirà una gran prominència en el marc de la nostra investigació: l’analogia. Aquest concepte serà la pedra basal que mantingui en peu l’edifici de la nostra argumentació, sota el supòsit fonamental que constitueix la nostra hipòtesi de treball: la idea que Rayuela és tot ell, en realitat, una reescriptura analògica de la figura de Novalis en tant que novel·lista i teòric de la novel·la.

Veiem, abans que res, com descriu l’analogia l’estudiós de la retòrica Ch. Perelman:

Per tal de conservar la seva especificitat, cal interpretar l’analogia en funció del seu sentit etimològic de proporció. L’analogia difereix de la proporció purament matemàtica en el fet que no estableix la identitat de dues relacions sinó que afirma una similitud de relacions. [...] No es tracta d’una divisió, sinó d’una relació qualsevol que és assimilada a una altra relació. Entre la parella a-b (el tema [thème] de l’analogia) i la parella c-d (el fòrum [phore] de l’analogia) no és afirmada una identitat simètrica per definició, sinó una assimilació que té per finalitat aclarir, estructurar i avaluar el tema gràcies a allò que se sap del fòrum, la qual cosa implica que el fòrum pertany a un domini heterogeni i més ben conegut que el del tema. [Chaim Perelman, L’empire rhétorique. Rhétorique et argumentation, París, Librairie Philosophique J. Vrin, 1977, pp. 127-128, citat per Pere Ballart a «L’analogia en el pensament líric (document de treball)», rev. Enrahonar, 30, 1999, pp. 11-24, p. 13. La traducció és de Ballart]

En aquest text hi ha diversos aspectes que ens convé retenir: 1) A llarg termini, ens interessen especialment les idees de semblança de relacions i de proporció. Aquestes dues idees seran fonamentals a l’hora d’analitzar les semblances Rayuela/Novalis i valorar-les en la forma més adequada. 2) De forma immediata, però, ens convé aturar-nos en un tercer aspecte plantejat per la definició de Perelman: la dinàmica gnoseològica de l’analogia que permet avançar des d’allò conegut (el fòrum) cap a allò desconegut (el tema). Aquesta idea ens permet aventurar una possible justificació al per què subjacent en l’operació cortazariana d’una reescriptura analògica; segons la nostra visió de la qüestió, Cortázar hauria pres la relació entre la teoria literària de Novalis i la seva novel·la Heinrich von Ofterdingen com a fòrum analògic sobre el qual edificar la seva nova obra híbrida, Rayuela. Des del punt de vista de Cortázar, allò conegut –Novalis– hauria servit per a bastir allò desconegut –Rayuela–, de tal manera que l’obra de l’escriptor alemany adquiriria un paper determinant en la gènesi de l’obra de l’argentí; en seria, de fet, el seu model. Després, Cortázar hauria decidit esborrar qualsevol menció al seu model, tot i que no per una qüestió bloomiana d’angoixa de les influències, sinó amb la finalitat d’incitar al lector a una lectura activa; i d’aquí vindrien precisament les pistes, críptiques i ambigües, que el nostre home hauria situat, disseminades, tot al llarg del text. A partir d’aquí, per al lector l’operació sencera es presentaria a l’inrevés: per a ell, allò conegut (Rayuela) li hauria de permetre descobrir allò desconegut (Novalis), interpretant correctament l’operació tramada per Cortázar. A això mateix es podria estar referint Cortázar en el següent passatge:

Leyendo el libro, se tenía por momentos la impresión de que Morelli había esperado que la acumulación de fragmentos cristalizara bruscamente en una realidad total. Sin tener que inventar los puentes, o coser los diferentes pedazos del tapiz, que de golpe hubiera ciudad, hubiera tapiz, hubiera hombres y mujeres en la perspectiva absoluta de su devenir, y que Morelli, el autor, fuese el primer espectador maravillado de ese mundo que ingresaba en la coherencia. (...) Una cristalización en la que nada quedara subsumido, pero donde un ojo lúcido pudiese asomarse al calidoscopio y entender la gran rosa polícroma, entenderla como una figura, imago mundis que por fuera del calidoscopio se resolvía en living room de estilo provenzal, o concierto de tías tomando té con galletitas Bagley [ Rayuela, cap. 109 (pp. 386-387 d’Archivos)]

Donada l’absència de declaracions explícites de Cortázar, per un costat, i la manca de bibliografia crítica sobre el tema, per l’altre, els nostres arguments estaran basats fonamentalment en una lectura interpretativa de Rayuela (i també d’altres obres de l’escriptor argentí). Els nostres arguments seran tres: en primer lloc, les ja apuntades semblances, tan nombroses i significatives, que es poden establir entre l’obra de Cortázar i la figura de Novalis; el segon argument, a continuació, es bastirà sobre la dinàmica de la presència de Novalis en els textos cortazarians, des dels seus inicis com a escriptor fins pocs anys abans de la seva mort (això ens permetrà situar Novalis sobre Rayuela com si es tractés del negatiu d’una fotografia, en la qual es pot endevinar l’impacte que certa part de l’obra de l’escriptor alemany, en un moment donat, provocà sobre l’argentí); finalment, el tercer argument sortirà de l’anàlisi crítica dels passatges en els quals Rayuela delata l’escamoteig d’un escriptor, alhora que assenyala la seva presència fusionada en el seu propi text.