Revista de Narrativa de l’Ànima

25 de juliol del 2020

Harry Potter Esotèric (1) La diadema

‘These are the Wrackspurt Siphons –to remove all sources of distraction from the thinker’s immediate area. Here,’ he pointed out the tiny wings, ‘a Billywig propeller, to induce an elevated frame of mind. Finally’, he pointed to the orange radish, ‘the Dirigible Plum, so as to enhance the ability to accept the extraordinary’
The Deadly Hallows, cap. 20
Els Jardins Secrets
de Harry Potter
1
LA Diadema de Rowena ravenclaw
Rowena Ravenclaw per Lucía Vázquez de Prada
Elimina qualsevol font de distracció; porta la ment a un nivell superior de pensament; obre la porta a la possibilitat de l’insòlit i l’extraordinari: aquests són els poders propis de la Diadema de Rowena Ravenclaw, tal com la descriu Xenophilius Lovegood al capítol 20 de The Deadly Hallows. Dit d’altra manera; posar-se la diadema al cap ve a ser com prendre’s una bona dosi de bolets psicotròpics. Dit d’altra manera; la diadema et fa accedir a una versió millorada de tu mateix. Dit d’altra manera; la diadema és una metàfora de la Saviesa.
No és en absolut casual que se la conegui com la “Diadema Perduda de Rowena Ravenclaw”, tal com se’n va perdre la pista des de fa centenars d’anys; el mateix ha passat amb la Saviesa en la nostra cultura. Això és el que es porta al món, en comptes de saviesa, des de ja fa massa temps: distraccions a dojo, la ment instal·lada en nivells molt baixos de pensament, i una incapacitat efectiva d’obrir-se a l’extraordinari. I així anem: vivim instal·lats en la il·lusió, i l’autèntica realitat se’ns escapa, fins i tot quan la tenim plantada al davant.
No és en absolut casual, tampoc, que la Diadema –o, millor, la rèplica que Xenophilius ha fabricat en absència de l’original– aparegui aquí, al capítol 20, just abans de què Xenophilius els parli als tres amics –Harry, Hermione i Ron– d’una cosa que desconeixien, tot i que la tenien plantada al seu davant. Segons ells, el relat dels Tres Germans, tal com se’l pot trobar en el llibre del bard Beedle, no és res més que un conte infantil, i per tant no té cap mena de rellevància de cara a la important i perillosa missió que tenen encomanada. Però Xenophilius –que no cal que es posi la Diadema per a veure-hi clar– els fa veure la qüestió d’una manera molt diferent: en realitat, el relat dels Tres Germans no és un conte infantil, sinó una antiga crònica que explica l’origen de les Relíquies de la Mort. Aquestes relíquies són tres objectes màgics, que un cop reunits donen al seu posseïdor el poder de transcendir la mort. Per a alguns individus, com és el cas del mateix Xenophilius, la recerca d’aquestes Relíquies és el més alt i noble objectiu que es pot tenir en aquesta vida.
Així doncs, tenim un únic fenomen –el relat dels Tres Germans–, i dues maneres de considerar-lo: en el nivell ordinari de la consciència, o en un nivell superior. En el nivell ordinari vol dir: amb l’atenció distreta en coses sense importància, amb el pensament ocupat només en allò immediat, i amb la ment tancada a allò que es desconeix; i aquí, com ja s'ha dit, el conte dels Tres Germans és un simple conte infantil. En el nivell superior vol dir: amb l’atenció concentrada en el fenomen, amb el pensament situat en la perspectiva més àmplia possible, i amb la ment oberta a la possibilitat d’allò insòlit; i en aquesta altra visió, el mateix conte és una guia que pot il·luminar l’existència d'un individu. Pel que fa a la història de Harry Potter, les diferències entre una opció i l’altra són absolutament determinants: si no fos perquè Harry, després de donar-hi voltes durant uns quants dies, acaba acceptant i compartint la visió de Xenophilius sobre les Relíquies, la història que se’ns explica als llibres de Harry Potter hauria acabat probablement amb la victòria de Voldemort i els seus seguidors.
Ara, per a mí, la qüestió és: I si el relat dels Tres Germans, en el fons, fos una metàfora dels llibres de Harry Potter?
I si allò que se’ns ha venut com una mera saga de literatura infantil i juvenil fos en realitat la crònica d’una història real que pot afectar decisivament el nostre esdevenir?
Com hauríem d’entendre llavors la distinció entre Mags i Muggles? De quins perills reals ens estaria parlant el retorn de Voldemort? En quina mesura ens afectaria l’oposició entre les Relíquies de la Mort i els Horricreus?
Jo no ho sé. No hi veig clar: malauradament, no tinc la Diadema de Ravenclaw. Però sí tinc la intuïció de què darrera de la saga hi ha alguna cosa més que simple literatura d’entreteniment. Al meu entendre, la història que ens explica J. K. Rowling és massa complexa, i massa plena de detalls rellevants, com per ser el mer producte de la sola imaginació humana. Durant la lectura dels llibres –especialment dels dos últims– he percebut diverses vegades una mena de crida a considerar-los d’una altra manera; com si una part perduda i oblidada de mí mateix –més desperta, más elevada, més comprensiva­– es sentís fortament interpel·lada, i es veiés cridada a respondre i a actuar davant d’un perill veritable i real.
Potser m’enganyi, i aquesta part perduda i oblidada de mí sigui en realitat la meva antiga ingenuïtat infantil (tot i que jo crec que mai l’he perduda). Però també pot ser que sigui la part de Saviesa que m’ha reservat el destí (i aquesta, crec, encara no l’he trobada del tot). Però més enllà d’això tinc aquesta impressió: no ho acabaré de saber fins que m’hi llenci de cap.
I aquí estic: llançat a la recerca dels Jardins Perduts de Harry Potter. Amb l’atenció concentrada en el fenomen; amb el pensament pujat de puntetes fins allà on arribi; i amb la ment oberta a qualsevol possibilitat.