Harry Potter Esotèric (2)

•

Els contes de Beedle el Bard •

To Hermione J. Granger I leave my copy of The tales of Beedle the Bard, in the hope that she will find it entertaining and instructive Del testament d'Albus Dumbledore • Il·lustració d'Ivan Iakovlèvitx Bilibin • Per a aquells que encara no s'hagin posat al cap la diadema de Rowena Ravenclaw -i per tant, atenint-nos només al sentit literal (és a dir exotèric) de l'obra- la cosa va així:  • Al capítol setè ("El testament d'Albus Dumbledore") de l'últim llibre de la sèrie (Les relíquies de la mort), el ministre de Màgia, Rufus Scrimgeour, fa entrega als tres amics protagonistes d'una sèrie d'objectes que Albus Dumbledore els ha deixat en herència després de morir. A l'Hermione, en particular, li fa entrega d'un llibre: el seu propi exemplar dels Relats de Beedle el Bard, un aplec de contes infantils, ben conegut per les famílies de màgics com la dels Weasley. Perfectament conscients dels mètodes i costums de Dumbledore, tant els funcionaris del ministeri de Màgia com els tres amics sospiten que darrera d'aquest llegat seu, aparentment innocent, deu haver-hi amagat algun element de gran importància; però el examen a què l'han sotmès els agents ministerials no ha tingut cap resultat, i la lectura atenta que realitzarà la intel·ligent i sempre aplicada Hermione trigarà molts mesos a trobar-hi la clau amagada. • Aquests són els "fets", tal com es presenten a una mirada ingènua; ara posem-nos la diadema al cap, i mirem la qüestió des de la perspectiva esotèrica. En la primera entrada d'aquesta sèrie ja vam avançar que el llibre dels Relats de Beedle el Bard venia a ser una metàfora de la saga mateixa de Harry Potter; és a dir, que l'obra de J. K. Rowling, a través d'aquest recull inventat de contes infantils, ens oferia una imatge especular d'ella mateixa. I d'aquesta manera, l'autora venia a dir-nos que darrera de l'aparença infantil dels seus llibres s'hi amagava un element de gran importància per als lectors. Aquest procediment retòric -la utilització d'un objecte fictici com a metàfora de la pròpia obra- té un nom: es tracta d'una ècfrasi. • En les ècfrasis, tradicionalment, no només és important la descripció de l'objecte en qüestió: també ho és -i sovint en major mesura, com és el cas- la reacció que els personatges de l'obra tenen davant d'aquell l'objecte. Aquesta reacció -ja siguin els comentaris que es fan al respecte, o la relació que s'hi estableix, o ambdues coses alhora- aporten claus interpretatives fonamentals, que guien l'atenció del lector cap allà on interessa. Aplicat al llibre de Dumbledore, això ens dóna molt de joc. • Considerem, en primer lloc, el fet que aquest llibre sigui una herència llegada pel difunt director de Hogwarts: això ens dóna una pista de la gran importància que té la pròpia saga de Harry Potter: ella mateixa ha de ser considerada un llegat que se'ns ha donat, un regal fet per una instància superior, per tal d'ajudar-nos a superar un problema decisiu que trobarem en el nostre camí vital.  • Considerem, després, l'estupefacció que provoca aquest llegat, ja sigui en els agents del Ministeri com en els protagonistes de l'obra, i també les sospites que aixeca en tots ells, respecte al fet que en el llibre s'hi amagui alguna cosa de gran importància. Aquesta estupefacció, i aquesta sospita, són per a nosaltres símptomes de la naturalesa profundament esotèrica de l'obra: i com a tals, apunten al caràcter profundament trasbalsador que té, per a la totalitat de l'ésser del lector, allò que se li està dient.  • I considerem, també, el fet que Dumbledore li hagi deixat el llibre, en concret, a l'Hermione: Per què a ella, i no a en Ron, o a en Harry? El propòsit està clar: perquè ella és l'única que té l'hàbit, la capacitat i la disciplina necessaris per a dedicar-se a un estudi atent, escrupulós i perseverant del llibre, de cara a extreure'n allò que pugui tenir amagat. És a dir: que no podem esperar a què la informació xifrada dins de la saga ens sigui donada de forma fàcil i immediata, com caiguda del cel, sinó només a través d'un seriós i constant esforç d'interpretació. És cert que es fa necessària la diadema de la Ravenclaw, en la mesura que pugui incrementar les nostres dots cognitives en general; però no podem esperar de cap manera que aquesta ajuda funcioni per ella sola, sense que nosaltres hi posem una bona dosi d'esforç per part nostra. Ben al contrari, cal entendre que la intuïció, i l'ajuda externa de la qual puguem ser mereixedors, només acudiran en funció i com a resultat d'aquest esforç per part nostra.   • En altres paraules: per a penetrar en els jardins secrets de Harry Potter hem de ser com l'Hermione: hem d'hermionejar. • I finalment. considerem aquesta altra cosa: no tot el llibre de Beedle té el mateix interès: hi ha una bona part que es limita, efectivament, a explicar contes infantils. Només una petita part de l'obra -en particular, el "Relat dels Tres Germans"- té trascendència de cara a la missió que Dumbledore li ha encomanat a Harry i als seus dos amics. De la mateixa manera, cal entendre que no tot el contingut de la saga de Harry Potter té la mateixa importància: el seu missatge transcendent, per contra, està contingut només en una petita part.  • A on? Quin pot ser l'aspecte més transcendent dels llibres de Harry Potter?   • Si ens mantenim dins la lògica de l'ècfrasi, la resposta ens la donarà el propi llibre de Beedle. La importància d'aquesta obra, tal com molt bé sabia Dumbledore, radica en el fet que dóna, a la seva manera enigmàtica i obscura, els mitjans necessaris per a vèncer, d'una forma definitiva, a Voldemort. És a dir: al mal que ja s'està manifestant en el món, que pretén sotmetre'l a les seves lleis, i que amenaça fatalment amb portar-lo a una llarga època d'obscuritat, de repressió i de dolor.  • Potser és aquest el missatge secret de Harry Potter: ensenyar-nos als lectors els mitjans necessaris per a neutralitzar el mal que ja s'està manifestant en el nostre món, en la forma d'una progressiva pèrdua de llibertats, d'un renovat i ampliat auge del totalitarisme, i d'un menyspreu cada cop més manifest per la Vida i per la Natura en general. Un mal, d'altra banda, que no prové en última instància de la humanitat mateixa, tot i què ella en sigui, a part de l'objectiu, també l'instrument; sinó que prové d'unes entitats situades en el món espiritual, invisibles per a nosaltres, i per a resistir-nos a les quals necessitarem invertir tota la nostra intel·ligència, tota la nostra capacitat de penetració en els misteris, i tota la nostra perseverança.   •  • •