SOBRE NAUFRAGIS (2)

Secció: Cine del Canvi de Mil·lenni

Document: Nàufrag (Cast Away, R. Zemeckis, 2000)

Havíem dit que Nàufrag presenta allò espiritual de manera oculta, íntimament imbricat amb allò manifest. En funció d’això, es dóna un enorme contrast entre l’aparent inanitat de l’argument i la gran densitat d’informació que transporta cadascuna de les seqüències. Aquest contrast ja es va posar de manifest al comentar els minuts inicials del film, quan l’operari de Fedex recollia un paquet al ranxo de Bettina. Però tractar cada segment del text fílmic amb el mateix grau de deteniment generaria una anàlisi pràcticament inacabable; anirem saltant, doncs, cap als principals nodes de sentit de la pel·lícula, en els quals sempre podem recuperar la informació més important. Avui ens centrarem en l’episodi de l’accident d’avió.

La còlera dels déus

Recordem, abans que res, que ens trobem a la Nit de Nadal. Chuck i Kelly estaven sopant amb la família d’ell quan ha sonat el «busca» de Fedex  obligant-lo a incorporar-se a la feina. Els dos promesos han intercanviat els regals al cotxe, anant cap a l’aeroport; Kelly li ha fet entrega d’un rellotge antic, que havia estat propietat del seu besavi, amb un retrat d’ella; i Chuck, d’una manera teatral, li ha donat un paquet que no ha d’obrir fins la Nit de Cap d’Any, en què preveuen estar junts, i que té tot l’aspecte de contenir l’anell d’un casament que porten molt de temps posposant. Immediatament Chuck puja a l’avió, sota la fressa eixordadora, en un crescendo amenaçador, dels reactors.

Tot seguit el veiem dormint, amb els ulls tapats per un antifaç, assegut a la butaca de l’avió. Un sotrac el desperta; i aquest és el primer d’una sèrie de despertars que viurà Chuck en els propers dies. Tot i que apareixen plenament justificats des d’un punt de vista narratiu, aquests despertars poden ser  interpretats com fases successives d’una presa de consciència; marquen el progressiu despertar de la consciència –de la consciència de la Realitat– d’un home que fins avui la tenia adormida. Fins avui el nostre home, sempre pendent del rellotge, vivia tan entregat a la feina que deixava de banda la vida de parella (la petició de matrimoni sempre posposada), la pròpia integritat física (ja fa dies que un queixal corcat li fa la vida impossible), i els registres més humans de la seva personalitat (es mostra incapaç d’empatia amb el dolor del seu amic Stan, a la dona del qual, Mary, li han diagnosticat un càncer). D’aquí poc, quan es trobi abocat a la situació de nàufrag, començarà la revisió de totes aquestes absències (Chuck és un home absent, personatge masculí característic del final de segle XX i del cine d’aquesta època). Aquest primer despertar físic a dalt de l’avió, i el fet de treure’s l’antifaç que li cobreix els ulls, són els primers símptomes d’aquest despertar espiritual –tràgic, però alliberador.

Chuck s’havia adormit, doncs, en ple vol. El desperten els sotracs de l’aparell i s’aixeca del seient per anar a la cabina de l’avió. Els dos pilots i un tercer oficial  estan totalment concentrats en el pilotatge i les comunicacions per ràdio. Fa estona que han entrat en una tempesta terrible, s’han desviat del rumb previst, i no aconsegueixen establir cap contacte. Chuck, en l’estil que gasta habitualment amb les tripulacions (ja ho hem vist en un viatge anterior), intenta fer una broma: «Is this turbulence from Santa and those eight tiny reindeer...?» El tercer oficial el fa callar amb un gest: la situació és seriosa, i no es pot molestar als pilots.

Chuck obeeix el senyal de silenci, però no sembla gaire preocupat. El capità ordena activar els protocols d’emergència (particularment, usa el terme «contingency procedures»). El copilot comenta que mai no havia estat tant de temps fora de la cobertura de ràdio; i Al, l’assistent de vol, intervé per preguntar-li: «Has provat amb una freqüència més alta?». Chuck llança una mirada inexpressiva a la massa fosca de núvols i als llampecs que es veuen més enllà dels vidres de la cabina, i es retira per anar a fer-se la toilette al lavabo. Es treu el rellotge del canell i el deixa sobre la pica mentre es renta la cara.

Sense el seu sempitern i «sagrat» rellotge, i amb els ulls nets de lleganyes: ara ja està a punt, podem dir, per a veure amb total claredat la seva situació. És ara que la porta del lavabo s’obre sobtadament i Chuck surt disparat enlaire: l’avió s’està despressuritzant. L’assistent de vol, Al, li fa arribar la màscara d’oxigen i el commina a posar-se el cinturó de seguretat i l’armilla salvavides. Però ell desobeeix les ordres per recuperar el rellotge de Kelly i, dret com abans darrera de la cabina, mira novament a través dels vidres, però ara amb expressió de terror, veient com cauen amb gran celeritat en direcció a la convulsa superfície de l’oceà. 

Les escenes següents són d’un dramatisme extrem. L’aigua travessa la cabina amb violència i envaeix ràpidament l’interior de l’avió. Chuck pot respirar uns segons en una bossa d’aire formada sota el sostre, però un gemec sord preludia l’estripament del fusellatge, i una nova allau d’aigua enfonsa el nostre home. Dessota l’aigua, obre la bossa amb el bot inflable que abans li ha donat Al. Primer el bot surt disparat cap amunt, amb Chuck al darrera; però un cable s’enganxa al tros d’avió que s’enfonsa i tots tres –l’home, l’avió i el bot inflable– davallen cap a les profunditats del mar. Llavors el cable es trenca i Chuck, arrossegat altre cop pel bot inflable, torna a remuntar cap a la superfície. Amb tot això, Chuck ha anat primer avall, després amunt, de nou avall i finalment altre cop amunt, sempre a gran velocitat, sempre arrossegat per un objecte o altre, sempre com si fos un ninot, sense cap mena de control en cap moment.

A la superfície del mar la cosa no millora gaire. Arreu hi ha fragments de l’avió en flames; un dels reactors, desplaçant-se a la deriva, s’acosta perillosament sobre el bot, amb el seu soroll eixordador repetint el mateix crescendo d’abans, però ara vàries octaves més amenaçador. I, just quan sembla que el pobre Chuck quedarà esqueixat en mil bocins, el reactor explota, i el nostre home surt disparat ara en direcció horitzontal. Però Chuck sobreviu a l’explosió i, encara aferrat al bot, queda fora de l’abast de les flames. Ara ja només està sotmès a la pluja i a les tremendes oscil·lacions d’unes onades gegantines. La càmera, elevant-se sobre l’oceà, ens mostra Chuck i el bot, cada cop més minúsculs, elevant-se fins a l’alçada de muntanyes, per caure tot seguit dins profundes valls, ara engolit per la fosca de la nit, ara il·luminat per la llum intermitent dels llampecs...

Fins aquí la seqüència de l’accident, que està tractada, val a dir, amb un gran realisme. En la mateixa línia de la resta del film, no hi ha cap element que contradigui la mera crònica d’un esdeveniment, que podria ser perfectament real. Ara bé, i considerant ara només aquesta seqüència en particular, hi trobem una sèrie d’elements redundants que suggereixen l’existència d’un sentit simbòlic ocult darrera aquesta aparença tan realista. Sumats tots aquests elements (que provenen tant de les diferents situacions que s’encadenen en la seqüència, com de les imatges que veiem, així com de les poques frases que es profereixen durant el segment) es posarà de manifest que la seqüència de l’accident és en realitat la posada en escena –magnífica– d’un càstig generat per la còlera divina, conseqüència directa de la vida irreverent que duia Chuck fins a la data. L’avió, en aquest sentit, és una metàfora del pecat que ha comès: el vol de la màquina humana, elevant-se fins al cel, és una versió moderna del l’antic vol, insolent i desafiant, dels mítics Ícar i Faetó. El retrat de Chuck que se’ns ha fet en les seqüències del film anteriors a l’accident dóna suport a aquesta imatge de l’Home modern, que ha perdut tota humilitat i que s’eleva en les ales de l’orgull, sentint-se capaç d’emular els autèntics déus.

El vol de l’avió seria, per tant, el primer dels elements simbòlics. El segon seria el despertar de Chuck, que ja hem assenyalat abans; ara cal subratllar que és precisament un sotrac allò que el desperta. Un primer sotrac, en el qual podem començar ja a endevinar-hi l’acció de la mà de Zeus, per esmentar un déu  adequat al tema, un déu que està plenament decidit a mostrar-li a Chuck tota la seva potència. Zeus, el principal dels déus olímpics grecs, es representava precisament amb l’atribut d’un llamp, que podia llançar damunt dels homes. Però també es podria tractar, en termes cristians, de la Providència divina. Que sigui Zeus, la Providència, o qualsevol altra divinitat, no té cap importància en el film; allò important és que la tempesta denota la presència divina, l’existència efectiva d’un pla d’existència superior. Aquesta tempesta de Nàufrag és una tempesta terrible, formada per llamps i trons, vent huracanat i pluja incessant, desplegant-se enmig d’una nit fosca, per damunt de l’oceà embravit, immens... un escenari que deixa en flagrant evidència la petitesa del minúscul l’avió i dels petits homes que transporta.

Aquesta intuïció de l’acció dels déus es veu confirmada per les circumstàncies extraordinàries que té aquesta tempesta. D’una banda, el pilot ordena activar les «contingency procedures»; aquest terme en concret, contingència, ens situa pràcticament en un context teològic, en el qual aquell terme serveix per descriure la situació de precarietat d’una humanitat sotmesa en tot moment a la possibilitat de la mort.

D’altra banda els pilots –ben experimentats, pel que sembla– confessen que mai havien estat tant de temps fora de contacte per ràdio; aquest és un altre indici, més clar que l’anterior, d’una intervenció sobrenatural.

Encara un altre: l’assistent de vol, Al, suggereix provar d’emetre «en una freqüència més alta». No diu, com podria, «en una altra freqüència», ni «en una freqüència més baixa»; així, la seva sembla ser una instrucció per a interpretar la situació «realista» en una clau «més elevada», o sigui, en termes simbòlics. Una instrucció, podem afegir, adreçada no només a Chuck Noland, que a partir de l’accident es veurà forçat a avaluar la seva vida en una «freqüència més alta»; sinó adreçada també a l’espectador del film, a qui es convida subliminalment a interpretar la seqüència en un sentit ocult més enllà de les aparences (això últim entraria en relació amb la travessa per sota el «llindar de Bettina», que vam tractar en l’article anterior).

L’expressió de terror de Chuck al veure la superfície del mar llançant-se al seu damunt seria un signe redundant en la mateixa línia simbòlica; mentre pot, Chuck reacciona així –astorat– davant del misteri tremendum et fascinans que implica la manifestació divina. 

Després de la caiguda, ja ni l’astorament es pot permetre: les seves anades i vingudes, portat a ratxes, amunt i avall i d’un costat a l’altre, mogut com un ninot entre un perill gran i un altre de més gran encara, sense cap mena de control, revelen aquesta mateixa submissió absoluta al poder i la voluntat divins. I enmig de tots aquests perills, enmig d’aquesta còlera desfermada de tots els elements, la seva final supervivència només pot ser entesa com un miracle. Els déus el castiguen, però no d’una forma definitiva, a l’Infern; sinó al Purgatori, donant-li la possibilitat d’una redempció, d’una expiació dels seus pecats. Els déus el castiguen, sí, però també el salven, donant-li una segona oportunitat, la possibilitat de despertar a una vida genuïna.

Hi ha encara un últim indici que assenyala, d’una manera decisiva, cap a tot aquest àmbit de significat. Es tracta del comentari que fa Chuck, en to de broma, quan s’acosta a la cabina de vol després de despertar-se: «Is this turbulence from Santa...?» Què podem dir d’això? És el propi Chuck Noland, en un confús i incomplert estat de consciència sobre la seva situació, qui ens dóna la clau definitiva per a interpretar simbòlicament tota la seqüència: l’accident d’avió, les turbulències, la caiguda al mar... tot plegat, efectivament, està causat per «Santa» (ometent 'Klaus'), o sigui, per una potència espiritual desconeguda (desconeguda per inefable, podem pensar, però també  desconeguda, sobretot, per Chuck i per l’home modern que ell representa). 

Cal recordar aquí, de nou, que tot això passa a la nit de Nadal, i que la sortida de Chuck del sopar familiar té tots els trets propis d'un pecat, d'una transgressió d'allò sagrat. El to de broma amb què pronuncia la seva frase –en el fons seriosa i veritable, com es veu tot seguit al film– és un altre símptoma evident de la seva manca de sensibilitat davant d’allò espiritual, la seva irreverència, la seva manca d’humilitat, la seva hybris. Chuck fa broma sobre allò més important, just uns segons abans que això mateix es manifesti davant d’ell amb tota la potència de la seva còlera, i, també, amb tota la generositat del seu amor.

L’avió en què vola Chuck, com passa en els somnis, és una metàfora vehicular de la seva vida i de la seva personalitat; de la seva ànima. Ell no la dirigeix; ho fan uns homes que ell només creu conèixer, tot i que en realitat tots ells obeeixen el comandament d’una empresa comercial sense rostre; o sigui, en el fons, una part inconscient de sí mateix. Aquest avió s’eleva com Ícar pels aires, volent atènyer el sol (de nit!), amb la pretensió d’emular els déus, significant la vana pressumpció que la sola voluntat humana, el pur ego, pot governar i controlar el propi destí. Els cinc tripulants de l’aparell són, tots ells, homes: es tracta per tant d’una definició excloent de la identitat humana, formada únicament per diferents aspectes d’allò masculí, i deixant de banda la part femenina del ser (que es troba, recordem-ho, isolada enmig d’un desert marronós de masculinitat absent). Chuck Noland, exemple de l’home modern del canvi de mil·lenni, és com aquest avió, o sigui: un home que no toca terra. Es tracta de l’Home No-land, de la humanitat sense terra, o sigui, sense fonaments espirituals.

A partir de l’accident, aquesta personalitat col·lectiva i històrica, simbolitzada en la figura central de Chuck Noland, anirà visquent successives morts i successius despertars fins a completar-se i esdevenir un ésser humà autèntic, connectat amb la totalitat de les potències humanes i divines. Però això no serà fins després d’un llarg i dur aprenentatge en la seva petita illa, el petit reducte de terra masculina rodejat per totes bandes per la massa femenina d’una mar enfadada i colèrica...