Secció: Cine del Canvi de Mil·lenni
Document: Nàufrag
(Cast Away, R.
Zemeckis, 2000)
¿Qui ho diria, que un film com Nàufrag es situa de ple dins «la problemàtica espiritual» –que
diria Gastón Soublette– «de l’home contemporani»? I és que, de fet, no hi ha
gaires pel·lícules com aquesta, que mostrin allò espiritual d’una forma
implícita; o sigui, no esmentant-ho directament, sinó deixant-ho endevinar a
través d’una trama aparentment profana. De tal manera és així que una
visió poc curosa del film protagonitzat per Tom Hanks fa pensar que no s’hi
troba res d’espiritual en absolut; però una visualització repetida i atenta als
detalls ens mostrarà tot el contrari. Allò espiritual se’ns presenta aquí,
doncs, de la manera potser més adequada i justa; és a dir, en la seva íntima imbricació
amb el món de la manifestació, però ocult en el seu dins, i per tant demanant
una mirada profunda i una actitud reflexiva per tal de poder captar-ho.
La pel·lícula es divideix molt clarament en tres parts:
la primera ens mostra sumàriament com és la vida de Chuck Noland, un càrrec operatiu
de l’empresa de missatgeria Fedex, molt eficient i dinàmic, que planeja
casar-se algun dia amb la seva novia Kelly. Un terrible accident d’avió assenyala
el pas a la part central, en què trobem a Chuck com a nàufrag solitari,
adaptant-se a la dura vida en una illa tropical, deserta i rodejada d’una infranquejable
barrera d’esculls. En aquesta illa hi passarà quatre anys sencers, abans de poder
tornar –tercera part– a la civilització. Aquest breu resum descriu els
esdeveniments del relat en la seva dimensió literal, immediata; i, en aquest
sentit, la història pot semblar bastant anodina. Però des del principi mateix
trobem senyals que apunten fortament cap a nivells més profunds de significat.
Ens dedicarem a seguir-los, a partir d’avui i durant unes quantes jornades,
començant per la seqüència inicial del film.
L’amor de Bettina
El primer que veiem a la pantalla és el paisatge desolat d’una immensa planura àrida i deserta. El seu color ocre s’estén de forma homogènia cap als quatre punts cardinals, sota un cel blau gairebé despullat de núvols. Un camió de Fedex arriba a una cruïlla de quatre carreteres situada enmig d’aquest no-res; el seguim fins a l’entrada d’un ranxo, on veiem cinc o sis arbres dispersos que sobreviuen amb prou feines enmig de la mateixa terra marró, que sembla que hagi d’envair-ho tot.
Un senzill arc de fusta dóna la benvinguda al recinte del
ranxo: el capçal està presidit pels dos noms d’una parella heterosexual, «Dick»
i «Bettina». Entremig dels dos noms hi ha l’habitual signe de conjunció,
«&», però està integrat dins un signe més gran format per unes ales obertes
unides per baix amb uns cercles. Tal com es veu a la fotografia, aquest símbol
es troba reproduït en forma de diverses escultures –sense el signe ‘&’– disperses
sobre el terreny propi del ranxo. Aquestes escultures, ubicades tan sols a la
dreta del camí, per la seva disposició, forma i color, sembla com si imitessin
els arbres mig secs que hi ha a l’altra banda.
L’operari de Fedex baixa del camió i penetra al taller
en què Bettina, la dona de la casa, està soldant una nova escultura, igual que
les altres. Ella saluda a l’operari, pel seu nom –«Ramon»–, i li assenyala, sense
deixar de treballar, el paquet que ha de recollir; també li anuncia que haurà
de tornar pocs dies més endavant –«dijous», diu– a recollir-ne un altre. Tot plegat ens indica
que aquesta situació es repeteix normalment, i que Bettina envia paquets com
aquest amb gran assiduïtat. En el paquet que Ramon porta cap al camió hi veiem,
novament, les dues ales unides per cèrcols, pintades amb color daurat.
Aquestes ales tindran una presència forta i constant
tot al llarg del film. Primer les seguim, dibuixades en el paquet que ha
recollit Ramon, fins a Moscou, on hi ha Dick, el marit de Bettina (i on també
trobem al protagonista de la pel·lícula, Chuck Noland). Després tornen a
aparèixer, dibuixades en un altre paquet de Fedex (potser el que Ramon va
recollir «dijous»), però ara a la illa en què va a parar Chuck. Aquest últim manté
el paquet durant tota la seva peripècia, inspirat precisament per les ales
dibuixades al cartró; i ell mateix les reprodueix vàries vegades a la paret de
la seva cova, com si fossin pintures rupestres. I al final del film, Chuck
porta aquest paquet –atrotinat però indemne– de retorn al ranxo de Bettina
(mentre Elvis canta «Return to sender...»).
La forta presència de les ales és directament
proporcional a la seva gran importància en el sentit del film; en conseqüència, cal
aturar-se a analitzar-les. Abans que res, s’ha de descartar que es tracti
merament d’un McGuffin a l’estil
hitchcockià, o sigui, un objecte enigmàtic que no té cap importància per sí
mateix sinó únicament com a dinamitzador de l’argument del film. Això sí que
podria aplicar-se, potser, al paquet de Fedex que conserva Chuck a la illa, amb
un contingut que no arribem a conèixer mai. Però les ales tenen un comportament
apart, molt més ric i complex que el d’aquest paquet.
En un principi, estarien relacionades amb la idea de
«destí». Efectivament, la vida de Chuck Noland sembla estar directament lligada
a aquestes ales. En primer lloc, l’un i les altres viatgen en el mateix avió,
que s’estavella al mar; i tots dos són transportats igualment per les ones fins
a la sorra de la platja. Després, les ales col·laboren (en un rang pràcticament
equivalent a la imatge de Kelly en el rellotge) en mantenir vives les
esperances de Chuck durant els quatre anys que passa a la illa. Finalment, les
ales acompanyen a Chuck al ranxo del principi del film, i quan les veu pintades
al darrera de la furgoneta pick-up de
Bettina sembla com si ell decidís seguir-les. Les ales, finalment, han
assenyalat a Chuck l’existència de Bettina, amb qui començarà –probablement–
una nova vida; potser estava escrit que al llindar del ranxo –en comptes del
nom de «Dick», que ja ha estat retirat–, hi figurés la parella «Chuck &
Bettina». La cosa sembla encaixar, en efecte; però la simple idea de «destí» es queda
curta a l’hora de donar compte de l’abast de sentit de les ales. Els atributs
que pren aquest símbol en el film ens permeten aprofundir encara més en la seva
significació, deixant enrera el camp estèril de la mera superstició i llevant
l’àncora de la interpretació en les aigües més fecundes de l’espiritualitat.
Si tornem a la primera aparició del símbol de les
ales, al llindar del ranxo, veurem que s’estableix una connexió directa entre
elles i la conjunció «&». Es posa així de manifest que els dos signes, l’un
dins de l’altre, ocupen el mateix lloc –i compleixen la mateixa funció– entre
els noms de «Dick» i de «Bettina». Un altre dibuix, el d’un cor, hagués
complert aquesta mateixa funció; o sigui, la de representar, com és evident, l’amor. Les ales, doncs, transporten entre
d’altres coses el concepte de l’amor de parella. Amb aquest símbol, Bettina
reprodueix arreu, insistentment, la seva idea de l’amor. I d’aquesta manera, les
seves escultures i dibuixos venen a ser com una crida, com una invitació, com
un reclam amorós que s’estén per les quatre puntes del món. Però no és un amor
qualsevol, sinó un Amor alat: es
tracta d’un amor que fa volar, que eleva pels aires.
Aquest amor elevador té dues ales, iguals de mida, i
simètriques; una per ella, i l’altre
per ell. I això implica que si
l’altre no correspon en els mateixos termes –com és el cas de Dick,
manifestament– aquest amor no volarà mai. Al contrari del seu marit, a qui
trobem a Moscou amb una amant, Bettina alimenta i anhela un amor de parella que
va més enllà del sexe. Podríem dir per tant que l’amor de Bettina és un «amor
platònic». Ara bé: aquest concepte es pot entendre segons el seu ús vulgar, o
sigui, com un amor purament imaginari que no arriba mai a acomplir-se (i llavors
les ales –d’àngel, i per tant asexuades– representarien la naturalesa purament
imaginària d’aquest amor); o bé en el seu sentit original, és a dir, com un
amor que allibera de les cadenes físiques i que permet elevar l’ànima fins la
divinitat (i llavors les ales són realment signe d’elevació espiritual). Però podem
descartar la primera accepció: l’argument sencer de Nàufrag aporta tot d’elements que apunten clarament, i de forma
redundant, al caràcter espiritual d’això que estic anomenant «amor de Bettina».
Ja tractarem els altres elements a mesura que
apareguin; però abans cal completar l’anàlisi del primer i, probablement, més
important de tots ells: el mateix símbol, precisament, de les ales i els
cercles. I és que aquest símbol, compost de dues ales obertes a la part
superior i uns cercles a la part inferior, presenta una gran semblança amb un
altre símbol, consagrat, molt antic, que transporta la mateixa significació que
estem apuntant aquí per al disseny de Bettina; el Caduceu d’Hermes. Estem
parlant aquí d’un Símbol, en majúscula:
Les semblances formals entre el símbol concebut per
Bettina i el Caduceu salten clarament a la vista. ¿S’ha inspirat Bettina en el
símbol tradicional, o ha sorgit espontàniament de la seva imaginació creadora?
No ho sabem, i no té gaire importància; en qualsevol cas, el seu símbol és una
variant personalitzada d’aquell altre, i per tant és totalment lícit aplicar-li
els mateixos continguts. Concretats aquí primerament, cal dir-ho, en una
dimensió específicament amorosa; però sense que això descarti els altres
significats que s’hi poden associar.
En el seu diccionari de símbols, Juan-Eduardo Cirlot
parla del Caduceu en aquests termes:
En realidad, lo que
define la esencia del caduceo es menos la naturaleza y el sentido de sus
elementos que su composición. La organización por perfecta simetría bilateral
(…) expresa siempre la misma idea de equilibrio activo, de fuerzas adversarias
que se contrarrestan para dar lugar a una forma estática y superior. En el
caduceo, esta binariedad equilibrada es doble: las serpientes y las alas, por
lo que ratifica ese estado supremo de fuerza y autodominio (y, en consecuencia,
de salud) en el plano inferior (serpientes, instintos) y en el superior (alas,
espíritu) (Diccionario de Símbolos,
Barcelona, Labor, 1984, pp. 113-114)
Ara s’entén que la «crida» de Bettina no és simplement un
reclam amorós, sinó que és la crida a la recerca espiritual. Aquesta
explicació de Cirlot dibuixa un marc general de significat en el qual hi
encaixa la concepció amorosa de Bettina. El simbolista no parla aquí d’amor, específicament,
però sí presenta una variació en la qual podem encabir-hi la complementarietat
de masculí i femení:
desde el punto de
vista esotérico la vara del caduceo corresponde al eje del mundo y sus
serpientes aluden a la fuerza Kundalini, que, según las enseñanzas tántricas,
permanece dormida y enroscada sobre sí misma en la base de la columna vertebral
(símbolo de la facultad evolutiva de la energía pura)
Aquí Cirlot omet explicar que les
dues serps del Caduceu representen els canals energètics Ida i Pingala, que
poden associar-se respectivament als principis masculí i femení, i que
neutralitzen la seva oposició o complementarietat en el canal central Sushumna.
L’autor afegeix també altres significats que, ni que sigui d’una manera
secundària o indirecta, es podrien relacionar amb l’argument de Nàufrago, ja sigui en algun dels seus
segments o en la seva totalitat. Tot plegat són al·lusions que provenen de la
potència significant d’un símbol d’aquestes característiques.
Desde el punto de
vista de los elementos, el caduceo representa su integración, correspondiendo
la vara a la tierra, las alas al aire, las serpientes al agua y al fuego
(movimiento ondulatorio de la onda y de la llama)
(En aquest sentit, pensem en la
important presència –protagonisme, inclús– dels elements de la naturalesa en la segona
part del film)
Según [Marius] Schneider,
las dos S formadas por las serpientes corresponden a enfermedad y
convalecencia.
(L’aventura de Chuck Noland es
pot interpretar també, com veurem, en clau d’una malaltia de l’ànima, i la seva
convalescència)
La Antigüedad,
incluso griega, atribuyó poder mágico al caduceo. Hay leyendas que se refieren
a la transformación en oro de lo tocado por el caduceo de Mercurio (…) incluso
las tinieblas podían ser convertidas en luz por virtud de ese símbolo de la
fuerza suprema cedida a su mensajero por el padre de los dioses.
(Pel que fa al poder màgic del símbol, recordem el
que s’ha dit abans sobre el «destí». I la seva capacitat per a transformar també
queda palesa quan s’entén l’exili forçat del nàufrag a la illa com un procés de
purificació espiritual).
En definitiva: la ubiqua presència d’aquest símbol a Nàufrag –reproduït tan pluralment per
Bettina i Chuck; present tot al llarg del metratge; i amb la transcendència que té en l’argument–
constitueix l’indici més clar de l’existència d’una dimensió oculta de sentit espiritual
en aquesta pel·lícula.
Vista novament sota aquest prisma, l’escena inicial
del film, que ja hem descrit al principi, adquireix encara un sentit diferent,
ara de caràcter metalingüístic. Des d’aquest punt de vista, el pas del camió de
Fedex per dessota del llindar coronat amb el «Caduceu de Bettina» pot
voler significar el pas de l’espectador de la pel·lícula (o sigui, de cadascun
de nosaltres) des d’un món profà, com és el propi del cinema en particular i de
la vida moderna en general, cap a un altre món carregat de significats
simbòlics –el propi, doncs, d’una pel·lícula diferent, com és aquesta de
Robert Zemeckis. Travessar el llindar de «Dick & Bettina» és travessar
el llindar de Nàufrag, que és
travessar el llindar cap a un món espiritualitzat.
En aquesta línia, doncs, la planura desèrtica (Soublette en diria la chatura) que rodeja el ranxo seria una metàfora paisatgística del
nostre món modern; materialista, desespiritualitzat, desencantat. I les
precàries tanques de fusta que delimiten el terreny del ranxo marcarien la mera
supervivència d’un últim reducte nodrit per la força de l’Amor i habitat encara
per l’Esperit. Un reducte que, abandonat per bona part de la Humanitat, i
amenaçat de ser finalment devorat pel desert, amb prou feines aconsegueix
mantenir vius uns pocs arbres enmig del no-res; i també enviar, de tant en
tant, algun senyal revelador a l’exterior...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada