LLUMS DE LA CIUTAT (3)

City Lights 

(Llums de la ciutat, Charlie Chaplin, 1931)

 la redempció de Charlot

 CRÒNICA IMAGINÀRIA D'UNA REDEMPCIÓ REAL

La inspiració creadora dels films de Chaplin pouava, sobretot, en la pròpia vida de l’artista; i en això City Lights no és cap excepció, més aviat al contrari. Potser podríem preguntar-nos, llavors, quina o quines van ser les experiències que van fer néixer aquest film.  

El crític nord-americà Charles J. Maland ens dóna algunes respostes a aquesta qüestió. L’any 1989, en el seu llibre Chaplin and American Culture (New Jersey, Princeton UP), escriu: «Chaplin again works submerged autobiography into City Lights, much as he had in some previous films from The Kid on» (p. 116). A continuació argumenta que hi ha dos trets autobiogràfics principals en el film: d’una banda, la dualitat de mons urbans, el pobre (que Chaplin havia conegut al Londres de la seva infància) i el ric (al qual va accedir a partir del seu èxit en el cinema); de l’altra banda tenim la figura del milionari, l’esquizofrènia del qual reproduiria el caràcter oscil·lant de Chaplin. En un llibre posterior, un monogràfic titulat City Lights (Londres, British Film Institute, 2007), el mateix Maland assenyala dos nous elements. Primerament, el propi Charlot: «The submerged autobiography is apparent, of course, in his alter ego, the tramp, whose marginal social status, resilience, and creative imagination are connected to the world of struggle» (p. 59). I en segon lloc, la figura de la mare de l’artista, Hannah, que morí quan començava el rodatge del film:

As an adolescent and a young man, Chaplin was frustrated at being unable to help his mother as she struggled with her physical and psychological afflictions. (…) Her death, I’d argue, also played in complex ways into the development of the flower girl and the tramp’s relationship to her (p. 60)

Al meu parer, les respostes que dóna Maland són insatisfactòries, doncs hi falta el principal, el més important de tots els elements autobiogràfics d’aquest film, aquell que justament li dóna unitat de sentit i al voltant del qual giren, de forma subsidiària, tots aquests altres aspectes que exposa el crític nordamericà. Es tracta de l’episodi que l’artista va viure als dinou anys amb una noia de quinze anomenada Hetty Kelly, que va ser el primer amor de Chaplin. Aquesta història amorosa, malgrat durar tan sols uns pocs dies, va tenir un fort impacte en l’esperit de Chaplin; i resulta perfectament plausible interpretar City Lights com una recreació imaginària de l’episodi, amb l'estructura argumental del film reproduint de forma fabulada el procés viscut a partir d’aquell moment dins l’esperit creador de l’artista.

Maland coneix perfectament l’episodi de Hetty, del qual en parla al principi del seu llibre del 1989, tot i que sense relacionar-lo en cap moment amb City Lights; al llibre del 2007, ja ni tan sols l’esmenta. Però, ¿no és evident que el nucli principal de City Lights és la relació amorosa amb la noia cega? ¿I no s’adona Maland que en la seva exposició hi manca, justament, un referent autobiogràfic pròpiament amorós? Aquesta omissió, des del meu punt de vista, és un símptoma de què Maland no ha sabut captar degudament el sentit profund del film.  

Va ser al 1910, a Londres: Chaplin tot just començava a tenir èxit com a còmic en companyies teatrals. Des de les bambolines del teatre Streatham Empire, mentre s’esperava per actuar amb el seu grup, Chaplin es va fixar en una noieta que participava en un espectacle previ de dansa grupal. Va demanar-li per trobar-se el següent diumenge, fora del teatre, i ella va dir que sí. Així va començar una relació que es va acabar onze dies més tard, i que tot just va consistir en algunes passejades pels carrers i parcs de Londres. Res de sexe: tan sols caminar agafats de la mà, i algunes converses innocents. I després, de sobte, ella va trencar la relació, segurament induïda per sa mare, amb l’argument que encara era massa jove per a mantenir una relació seriosa. Només onze dies! I tot plegat tant innocent! Però tanmateix Chaplin parla amb èmfasi d’aquesta relació en tots i cadascun dels seus escrits autobiogràfics, dedicant-li a Hetty molta més atenció que a d’altres dones que van tenir una presència molt més abundant (com poden ser Lita Grey o Georgia Hale) en la seva vida.

"When I was nineteen I fell in love for the first time.
Hetty Kelly was fifteen. (...) We only met about five times"
(Charles Chaplin, My Life in Pictures,
London, Bodley Heat, 1974, p. 59)

Pierre Leprohon ens diu que al 1916 –o sigui, sis anys després– Chaplin va composar una cançó dedicada a Hetty, amb el significatiu títol de «Sempre hi ha algú que no es pot oblidar». Aquest algú inoblidable, per a Chaplin, va ser sens dubte la jove ballarina de Londres. Al seu llibre My Trip Abroad, publicat al 1922, l’artista relata el seu primer retorn a la ciutat natal, un cop investit ja com a estrella mundial, i diu a propòsit d’aquell primer amor:

Estoy viendo un chaval de diecinueve años, vestido con todo esmero, con el corazón en un puño, esperando, esperando aquel momento del día cuando él y la felicidad habrán de caminar juntos por la carretera (Mis andanzas por Europa, Madrid, Evohé, 2010, p. 72)

La seva felicitat, naturalment, era Hetty; i aquí la cosa, pel que sembla, només tindria un valor sentimental. Però una dècada més tard, quan retorni a Londres per segona vegada, es posarà de manifest el mateix record però ara amb un tret nou, un valor afegit de caràcter espiritual, que mantindrà ja per sempre:

«After all, the episode was but a childish infatuation to her, but to me it was the beginning of a spiritual development, a reaching out for beauty» (Chaplin, A Comedian Sees the World, citat per D. Robinson a Chaplin, His Life and Art, Collins, 1985)

L’episodi de Hetty, diu el mateix Chaplin, «va ser el començament d’un desenvolupament espiritual»: aquesta frase del creador, inclosa precisament en el context de la gira d’estrena europea de City Lights, hauria d’haver advertit Charles Maland sobre aquest altre transfons biogràfic de la nostra pel·lícula. En qualsevol cas, és obvi que al 1933 Chaplin parla de Hetty en uns termes un tant insòlits, respecte als de 1922; potser és que, més enllà del fort impacte emocional que va tenir l’episodi en el seu moment, la qüestió va anar madurant paral·lelament amb l’home, adquirint noves significacions a mesura que l’esperit de l’artista s’anava desplegant, en una elaboració interior que culminaria el seu recorregut –o tindria almenys una etapa significativa– en la història narrada a City Lights.

Però tampoc podem assegurar que aquest contingut espiritual no fos present ja, ni que fos en germen, en la consciència del Chaplin de 1910, atenent al que ell mateix ens explicarà en la seva Autobiografia. En aquest llibre, publicat al 1964 (o sigui, més de mig segle després de la relació amorosa amb Hetty), Chaplin reconstrueix amb detall tot l’episodi, vestint els fets amb els valors que per ell haurien adquirit, ja fos en el mateix moment o al llarg del temps. Fixem-nos, abans que res, en el lèxic clarament religiós que utilitza per a parlar de les trobades amb la noia:

Aquella noche paseamos junto a la orilla del Támesis; Hetty, bromeando, charlando de sus compañeras y de otras cosas sin importancia. Pero yo apenas me daba cuenta de lo que decía. Sólo sabía que la noche era deliciosa, que paseaba por el Paraíso con una beatífica exaltación interior.

Después de dejarla volví a la orilla del Támesis, ¡como enajenado! E iluminado por una amable luz y una ferviente buena voluntad, repartí entre los vagabundos que dormían allí lo que quedaba de mis tres libras. (Mi autobiografía, Madrid, Debate, 1989, p. 113)

Ens caldrà retenir en la memòria, de cara a l’anàlisi de City Lights, aquest brot de generositat espontània i anònima que apareix en l’esperit de l’artista arrel del seu estat d’enamorament. El mateix to elevat i religiós es manté encara unes línies més avall, revelant ara un element fonamental dins la concepció espiritual de Chaplin:

No recordaba nada de lo que ella decía en aquellos paseos. Estaba demasiado embrujado; creía que una fuerza mística nos había acercado y que nuestra unión era una afinidad predeterminada por el destino. (Íd.)

Chaplin parlarà en altres ocasions d’aquesta misteriosa «força mística», que constitueix la màxima autoritat espiritual en les seves creences. Per exemple: als seus dos fills grans els parlarà d’una «Força Suprema», a la qual dedica les seves oracions, i que segons ell intervé conscientment en la vida de les persones, justament en les seves relacions amoroses (cfr. Charles Chaplin Jr., My Father, Charles Chaplin). O també: quan Albert Einstein, responent a la seva pregunta de si creu en Déu, li respongui que creu en una «Intel·ligència Superior», ell replicarà al seu torn: «Jo també» (cfr. Georgia Hale, Charlie Chaplin, Intimate Close-Ups). Però el que més ens interessa a nosaltres és que Chaplin situa en l’episodi amb Hetty la primera percepció adulta que va tenir d’aquesta força espiritual: la creença de l’artista en aquesta última és fonamental de cara a la nostra interpretació de City Lights.

I encara cal afegir-hi un altre element de gran importància: la idea de redempció. Si llegim amb atenció el capítol VI de l’Autobiografia, en el qual se’ns relata tot l’episodi, veurem que l’enamorament de Hetty no només va despertar la consciència espiritual en el nostre home: també li va fer percebre la sensació d’haver viscut fins llavors en un estat de caiguda moral, en un estat de sequedat espiritual, que no va desaparèixer en aquell moment, ni molt menys, però enfront del qual, a partir de Hetty, Chaplin va trobar forces i arguments per a presentar-li batalla. Repassem, en primer lloc, l’estat moral de Chaplin just abans de conèixer Hetty:

Había llegado a esa edad difícil y poco atractiva de la adolescencia, sin diferenciarme del modelo emocional propio de todos los muchachos de trece a diecinueve años.  (…) La palabra «arte» no penetró jamás en mi cabeza ni en mi vocabulario. El teatro significaba para mí solamente una manera de ganarme la vida.

Vivía solitario en medio de esta niebla y esta confusión. Prostitutas, muchachas fáciles y unas ocasionales borracheras se entretejen en mi vida este período (p. 99)

Altre cop se’ns presenta un panorama que recorda poderosament el de City Lights. I és enmig d’aquest marasme, d’aquest paisatge pantanós de «boira i confusió», que emergirà sobtadament i misteriosament, com un resplendent esclat de llum salvadora, la figura de la jove ballarina innocent, investida amb els trets d’una epifania divina, tal com passa amb la jove venedora de flors de la pel·lícula, fet definitiu que canviarà l’orientació vital de Chaplin/Charlot des d’aquell marasme original cap a un nou horitzó de bellesa, bondat, despreniment, generositat i felicitat. Certament, no podem saber del cert si el Chaplin de dinou anys ja era conscient de la dimensió espiritual de la seva trobada amb Hetty, del seu caràcter de porta oberta a la transcendència i a la redempció. Però podem pensar que sí, si és que ens creiem a totes-totes el que l’Autobiografia  relata algunes pàgines més endavant:

La intensidad de mi emoción debió de haberla asombrado, pues durante todo el recorrido no hice más que decir:

–Sé que voy a lamentarlo. ¡Eres demasiado bonita!

Intenté en vano mostrarme divertido e impresionarla. (…) Pero ella permanecía mirándome de un modo frío y un tanto perpleja de mis expresiones, especialmente de una: que ella era mi Némesis, una palabra que yo había aprendido recientemente. (p. 112)

«Némesi» és un concepte que pertany a l’àmbit de la mitologia grega: era el càstig que els déus infligien als homes que cometien el pecat derivat de la hybris, o sigui, de l’orgull de creure’s únic amo i senyor del propi destí. ¿Com és que Chaplin aplica aquest terme, tant comprometedor, a la seva situació? ¿Per què hauria de personificar la pobra Hetty, tant jove, bella i innocent, i a més enamorada de Chaplin, un càstig diví per al jove artista, si no era perquè aquest es creia indigne de merèixer-la? En efecte, ell li comentarà, quan ella el deixi: «Ves como soy profeta –continué con aire indiferente–. Te dije que lamentaría haberte conocido» (p. 114).

En síntesi: l’episodi de Hetty Kelly va constituir el nucli a partir del qual Charles Chaplin va iniciar i cristal·litzar la seva visió espiritual de la vida. ¿No resulta completament lògic i conseqüent, per tant, que dediqués un film a la seva memòria? ¿I quin altre film podria ser sinó City Lights, que ja de forma intuïtiva es percep com la més espiritual de les seves pel·lícules? Jo no en tinc cap dubte: City Lights és en el fons la crònica imaginària de la redempció real que Chaplin va viure als dinou anys, i que va retenir dins seu com un tresor i com a motor ocult de les seves creacions tot al llarg de la seva vida.