Sobre "Minority Report" (4)

«La piscina»

John Anderton i el seu fill Sean estan en una piscina pública, plena a vessar d’altres nens i pares que criden i ho esquitxen tot amb els seus jocs. Els dos Anderton competeixen a veure qui aguanta més estona sota l’aigua sense respirar; primer s’hi fica Sean, mentre el seu pare el cronometra amb el rellotge, i després canvien els papers. Però quan John és dins l’aigua, aguantant la respiració i somrient als nens que neden al voltant seu, veu com el rellotge cau al fons de la piscina. Surt llavors a la superfície, i es troba amb què Sean ha desaparegut. John el crida, primer amb estranyesa, després amb preocupació, i finalment amb una alarma desesperada. Però Sean ha desaparegut sense deixar rastre i per sempre.

Aquesta és l’acció que conforma la seqüència de «La piscina», just al mig del metratge de Minority Report. L’enigmàtica desaparició de Sean és una dada important dins l’economia de sentit del film: en el sentit literal, aquesta tragèdia constitueix l’origen del declivi moral del protagonista, i serà utilitzada pel dolent de la pel·lícula en la seva maquinació per a apartar John de l’escena, quan li convingui, usant a un tal Leo Crow com a fals culpable de la pèrdua.

Des d’aquesta perspectiva, el lloc concret en què es dóna la desaparició del nen –la piscina– no sembla tenir gaire importància. Si es tractava de què hi haguès una situació de bullici, amb tot de gent anònima, en un lloc relativament obert, igual podien haver situat la seqüència en un estadi esportiu, en un centre comercial o en un parc d’atraccions. De fet, jo diria que qualsevol d’aquests altres escenaris podia haver estat, inclús, millor; a mi la desaparició de Sean enmig de la piscina em sembla forçada, un tant inversemblant.

Però en el sentit interior del film la cosa és diferent. Des d’aquest altre punt de vista, el fet que Sean desaparegui en una piscina té una importància decisiva. De fet, en el món figurat del sentit interior, Sean no és raptat per cap malfactor, sinó que la seva desaparició és una conseqüència directa del fet que John estigui del tot submergit dins l’element líquid. Per entendre-ho així, cal que recordem que en el relat interior el fill de John no és un nen real, sinó una metàfora que representa la projecció de futur de la psique que per entendre’ns anomenem “John” però que engloba com a aspectes diferenciats seus tots i cadascun dels personatges de la història.

En aquesta dimensió interior, la piscina també és una metàfora. L’aigua que s’hi troba continguda representa la força de la vida, la vida mateixa. Per a John, la vida no flueix, sinó que es troba estancada, limitada, restringida, degut a uns esquemes vitals massa estrets, simbolitzats en l’estructura rectangular, arquitectònica, artificial i purament racional de la piscina. Dins aquests esquemes, John es distreu, dedicant el seu temps a simples jocs infantils i sense substància; perd el temps, doncs, oblidant els seus deures com a persona adulta, sense tenir en compte la gravetat i la brevetat de la vida, així com la seva dimensió espiritual. La immersió de la faceta adulta dins l’aigua representa la immersió d’aquesta psique en l’inconscient, o, millor, en la manca de consciència. I també, correlativament, aquesta aigua plena de gent diversa, de múltiples colors i de moviments desordenats, constitueix una metàfora de la confusió que regna en la psique de John. Sean –el fill, la possibilitat de futur– desapareix, perquè una vida continguda en aquests esquemes plagats d’inconsciència i de confusió no té cap projecció de futur, sinó que, just al contrari, es troba abocada a una progressiva degeneració que l’acabarà portant a la seva extinció final.

Aquesta aigua tancada de la piscina està emparentada amb totes les altres aigües tancades que apareixen a la resta de la pel·lícula. En primer lloc, ja de bon principi trobem l’aigua de la banyera en què Howard Marks assassina l’amant de la seva dona. Després tenim l’aigua del receptacle en què es troben reclosos, en un règim d’esclavatge, Agatha i els seus dos companys precog. També hi ha l'aigua del llac en què el dolent mata –per ofegament, a més– la mare d'Àgatha, Anne Lively. Cal afegir en aquest llistat l’aigua d'un altre llac, el que hi ha al costat d'on viu Lara, l’ex-dona de John. I finalment hi ha l’aigua d’una altra banyera, quan John tracta d’amagar-se dels robots-aranya que intenten identificar-lo. Totes aquestes aigües venen a representar, encara que sigui en fases diferents, l’estat d’estancament vital de John, la seva manca de consciència i la seva confusió existencial (i també es vinculen, totes elles, amb la noció d’una masculinitat absent i els desequilibris que això comporta; però d’això ja en parlarem un altre dia).

I totes aquestes aigües estancades, per una altra banda, contrasten amb les aigües obertes i fluents que apareixen a la pel·lícula. Abans hi haurà, com un primer senyal de la final resolució dels esdeveniments, el moment en què John buida l'aigua del receptacle que té empresonada Agatha, per tal d'alliberar-la a ella i també a sí mateix. I al final hi ha, per un costat, la pluja torrencial que emmarca el penúltim pla de la pel·lícula, quan se'ns mostra a John i Lara reconciliats, esperant una nova criatura. I finalment, per l'altre costat, hi ha l'aigua de l'últim pla, just quan veiem els tres mutants pre-cog visquent en pau i llibertat en una nova residència: aquí hi trobem una immensitat d'aigua oberta, estenent-se cap al sol i cap a l'infinit. Al final, doncs, amb el mal reconegut i expulsat, i amb els diferents components de la psique visquent dins un equilibri fecund, les aigües de la vida tornen a fluir d'una forma plena i lliure.