Sobre "Minority Report" (3)

«La nevera»

L’altre dia, al preguntar-nos si Minority Report tenia ànima, vam assenyalar alguns indicis que suggerien una resposta afirmativa: en concret, vam posar els exemples de la visió i de les al·lusions religioses, dos temes ubics al llarg de la pel·lícula i que insinuen l’existència d’un sentit ocult darrera d’allò manifest. Avui vull parlar d’un altre d’aquests indicis, que caldrà alinear en el mateix sentit que els dos ja exposats: es tracta d’una seqüència en particular, situada pràcticament al bell mig del metratge del film, amb un minut i mig de durada, entre els segons 1:12:28 i 1:13:57. És una seqüència particularment estranya, potser la més estranya i angoixant –per fastigosa, entre d’altres coses– de tot el film; jo l’he batejada com la seqüència de «La nevera». 

La seva peculiar textura significant sempre m’ha cridat l’atenció, i estic convençut que els guionistes la van concebre com un intent d’esquerdar els sòlids murs d’una interpretació literal de l’argument. La descriuré amb un cert luxe de detall, incloent-hi alguns elements secundaris, situats en un segon terme, gairebé subliminars, però que després mostraran la seva importància:

John es desperta cridant; acaba de somniar amb la desaparició del seu fill Sean en una piscina pública. Es troba en un llit estrany, en un apartament estrany, dins un edifici situat en un barri marginal de la ciutat. Darrera seu, projectades a la paret de l’apartament, unes imatges televisives mostren l’ombra d’un ocellot negre que vola: sembla com si es cernís al damunt del propi John.

El protagonista del film porta els ulls embenats, per tal de protegir-los de la llum: unes hores abans, el cirurgià clandestí Solomon P. Eddie li ha canviat els seus ulls originals per uns altres, per tal d’ocultar la seva identitat. Abans d’acomiadar-se, el tal Solomon li ha lligat una corda al canell esquerra, amb la qual, un cop es desperti del son induït per una droga, podrà arribar a la nevera, en la qual Greta van Eyck –la infermera– li ha deixat preparat expressament per a ell un sandwich.

John s’aixeca, doncs, s’acosta a la nevera, i l’obre: a dins, tal com havia anunciat Solomon, hi ha l’entrepà preparat per Greta, i també una ampolla de llet. Però també hi ha un segon sandwich i una segona ampolla de llet que devien estar allà des de feia molt de temps, fins al punt que el pa s’ha cobert de fongs i la llet s’ha podrit dins l’ampolla. D’aquests altres aliments, putrefactes, amb un color verd que ens fa estarrufar el nas només de veure’ls, Solomon no li n’havia dit res a John, i aquest, cec i a les palpentes, té exactament les mateixes possibilitats d’encertar els aliments frescos que els aliments fets malbé. Deu ser l’atzar, doncs, allò que fa que acabi mossegant -i amb avidesa- el sandwich podrit, per escopir-lo de seguida al notar el seu estat fastigós; i que tot seguit faci un bon glop de llet per tal de treure’s el mal gust de la boca, amb la mala sort d’encertar també l’ampolla que conté la llet podrida.

John escup també la llet, i després fa un bon glop d’aigua glaçada. A continuació, vençut per la forta impressió, cau de quatre grapes a terra; al seu darrera, les imatges televisives anuncien un programa especial sobre ell que es projectarà aquella mateixa nit. La seva cara apareix projectada a la paret, desdoblada, ara mirant cap enfora, en dues direccions oposades, ara mirant cap endins, com si s’estigués mirant al mirall. Fi de la seqüència.

En essència, «La nevera» ens mostra una tria: el personatge té dues opcions, una de bona i una de dolenta, i ha de triar entre les dues. Des d’aquest punt de vista, aquesta seqüència sembla enllaçar amb aquella altra que vam descriure en la primera de les entrades dedicades a Minority Report, i que vam titular precisament “La tria”: em refereixo al moment en què John s’ha de trobar amb Leo Crow, a qui ha de matar, mentre Agatha li repeteix diverses vegades “Pots triar”. «La nevera», en aquest sentit, vindria a ser com una prefiguració d’aquella altra situació, que es donarà bastant més endavant en el film, però amb una diferència fonamental: aquí, John està cec. La tria que fa el personatge entre les diferents opcions que li ofereix el frigorífic queda desvirtuada per la seva manca de visió: no és ell qui tria –no d'una manera conscient, almenys–, sinó que la seva elecció està sotmesa, aparentment, a l’atzar.

Aquesta situació és metafòrica: les benes que impedeixen la visió de John representen la seva condició de persona inconscient de la seva pròpia realitat interior. De fet, està en un impasse: és cert que ja s’ha desprès dels seus antics ulls –la seva mirada anterior, igualment inconscient–, però encara no està en condicions d’usar els nous, és a dir, de mirar la realitat amb una visió renovada. La seva localització en un lloc estrany, en un barri marginal de la ciutat, revela que ha abandonat la centralitat psíquica anterior i que està començant a construir-ne una altra. Allò que passi o deixi de passar en aquest impasse marcarà el signe d'aquesta nova ordenació de la psique. 

En aquest cas, el control de la situació està en mans del cirurgià, Solomon P. Eddie: és ell qui li ha assenyalat a John la nevera, i qui ha disposat al seu interior els dos sandwich i les dues ampolles de llet, tant els frescos com els fets malbé. No podem saber fins a quin punt ho ha fet expressament, o bé ha estat producte d’un descuit: abans, mentre li operava els ulls a John, ell mateix ens ha informat que tenia poderosos motius per a venjar-se del policia, encara que lligats estretament, de forma paradoxal, amb uns altres motius per a estar-li profundament agraït. Així doncs, pel que fa a la seva actitud respecte John, Solomon P. Eddie es presenta ple d’ambigüitat... O potser no tant, en vistes que, en el fons, no deixa d’ajudar-lo.

Caldrà pensar, per tant, que l’estranya prova a la qual es veu sotmès John per mitjà de la nevera disposada pel seu “benefactor” Solomon constitueix també una mena d’ajuda. No deu ser cap casualitat que el cirurgià tingui un nom que recorda directament el d’un rei bíblic, caracteritzat per la seva saviesa: aquí és una metàfora de la saviesa interior. Per a destriar en què consisteix la lliçó continguda en la prova disposada per aquest Salomó de ciència ficció, ens caldrà recolzar-nos en les imatges que abans he titllat de subliminars.

Recordem que al final de la seqüència, en les imatges televisives projectades a la paret de l’apartament, hi apareix la cara desdoblada de John mirant ara en direccions oposades, adés cap a sí mateix, com si es trobés davant d’un mirall.

Això es pot relacionar directament amb els esdeveniments que acaba de viure: mentre mira cap enfora –és a dir, lluny de sí mateix– la prova de la nevera no té cap sentit, ni per a ell ni per a l'espectador: constitueix només una mera vivència sense cap transfons, el malaurat producte d’un atzar incontrolable. Però quan es mira a sí mateix al mirall –és a dir, cap a l'interior de sí mateix–, la mateixa situació adquireix els visos transformadors d’una lliçó existencial –i per tant, d’una veritable experiència– en la qual es pot arribar a interpretar, si un s’hi esmerça, que la felicitat o la desgràcia pròpies no depenen, tal com estan les coses en aquest moment, de la nostra voluntat conscient, i que necessitem elevar el nostre nivell de consciència (treure’ns la bena del ulls, definitivament) per tal d’obtenir un cert control sobre la pròpia vida. 

Tota tria que John Anderton faci o deixi de fer, per tant, es troba condicionada pel seu grau de consciència o inconsciència de sí. Amb la seva mirada prèvia, totalment bolcada cap enfora, el personatge es trobava plenament sotmès als designis del seu propi inconscient: és a dir, d'un altre que només s'ha manifestat fins llavors o bé en forma d'enigma o bé darrera d'una màscara –en el film, aquesta entitat psíquica es personifica en Lamar Burgess–, i que empeny el ser sencer cap a la seva autodestrucció només per tal de satisfer els seus propis i exclusius desitjos. Per contra, amb una mirada renovada, una mirada dirigida cap a l'interior, John serà capaç de desemmascarar aquesta part oculta de sí i instaurar un equilibri més sostenible i saludable. 

Al final de la seqüència, John acaba agenollat davant de les imatges televisives: es pot interpretar que s'ha rendit al contingut sapiencial de l'experiència, amb humilitat, acceptant la lliçó que se li ha donat. Aquesta rendició, aquesta acceptació, és decisiva en el seu procés de canvi: d'aquí una estona el veurem sotmetent-se a un test d'identificació que certificarà que ja no és el mateix d'abans, i a partir d'aquí iniciarà un procés que culminarà feliçment amb l'empoderament conscient de la seva personalitat. 

És cert que, per tal de veure aquesta seqüència de «La nevera» (així com la resta del film) en els termes que estem plantejant, cal mirar-se-la d'una manera diferent a la narrativa convencional. En aquest sentit pot ser útil parar atenció a una altra de les imatges subliminars que hem assenyalat en la descripció de la seqüència i que fins ara hem deixat sense comentar: em refereixo a l'ombra de l'ocellot negre que sembla cernir-se damunt la figura del protagonista. 

No vull extendre'm massa en la qüestió, que m'obligaria a endinsar-me en una mena de discurs teòric que prefereixo evitar; només assenyalaré que aquest ocellot negre està posat en la seqüència, d'una manera expressa, per tal de generar un determinat efecte de sentit, que podem anomenar com a "mitificant". Aquest ocell s'ajunta aquí amb tot d'altres elements –sobretot: la ceguesa de John, i el menjar en bon estat que es converteix en immenjable; però també la peculiar caracterització de Greta van Eyck– per tal de reconstruir l'atmòsfera d'un episodi d'un antic mite grec: la trobada de l'expedició dels Argonautes amb el vident cec Fineu. Aquest vident, amb les seves conques dels ulls buides, estava castigat pels déus a una tortura peculiar: se li servia una taula parada amb una gran quantitat de menjars, però quan s'hi atansava per tal de satisfer la seva immensa gana apareixien volant unes harpíes –com uns ocellots negres– que es cagaven al damunt del menjar i el convertien en una cosa fastigosa i nauseabunda. 

Amb les seves velades remissions a la Biblia –el rei "Salomó" P. Eddie– i a la mitologia grega –el viatge simbòlic dels Argonautes–, la seqüència de «La nevera» –tal com  passa, també, en d'altres moments de la pel·lícula– vol generar un clima propici en la ment de l'espectador, per tal d'obrir-la a una recepció introspectiva i espiritual del seu argument. I d'aquesta manera, podem entendre que Minority Report no només parla d'un heroi que ha de mirar endins seu per tal d'arribar a salvar-se: també li demana a l'espectador que sigui capaç de dur a terme la mateixa operació. La metàfora de la nevera també es projecta, així, damunt nostre: de mans del rei "Solomon" S. Spielberg i els seus guionistes, aquesta pel·lícula ens confronta continuament a la possibilitat de triar entre la seva recepció passiva i inconscient –equiparable a un àpat nauseabund– o una interpretació activa i curativa –equiparable a un menjar nutritiu per a l'ànima–. "Pots triar", va repetint la fràgil veu de la dolça Agatha...