Sobre "Minority Report" (2)

Minority Report, ¿té ànima?

Dit d’altres maneres: La pel·lícula d’Steven Spielberg, ¿té un sentit metafòric més enllà del seu sentit literal? Un relat ocult, darrera del relat manifest? Una dimensió esotèrica, per dessota de la seva dimensió exotèrica?

Hi ha diversos indicis que ens ho suggereixen. El principal, al meu parer, és tot el conjunt de referències pertanyents al camp semàntic de la visió. El guió de Minority Report està farcit d’elements referits a la mirada, a la ceguesa, als ulls... Al bell principi hi trobem repetida diverses vegades una frase que només aparentment és innòcua: “Ja saps fins a quin punt no m’hi veig sense les meves ulleres”. Una mica més endavant ens trobem amb un traficant de drogues amb dots visionàries i amb les conques dels ulls buides; la ceguesa d’aquest personatge secundari sembla una mena d’anticipació d’allò que més tard haurà de fer el protagonista mateix del film: buidar-se els seus propis ulls, i substituir-los per uns altres. Una altra frase que es repeteix diverses vegades, i d’una forma imperiosa, és la pregunta “Que no ho veus?”.

Etcètera: aquesta omnipresència de la visió tot al llarg del film és òbvia i indiscutible. Dins la ficció, aquest tema s’organitza globalment al voltant de la idea d’un mirar-més-enllà-de-les-aparences; o, millor encara, d’un mirar capaç de penetrar en la foscor, per tal de treure a la llum una veritat oculta. Però la mateixa idea s’articula també, en diverses ocasions, com una mena d’apòstrof que permet involucrar l’espectador, cosa que permet contemplar la pròpia pel·lícula en els mateixos termes. D’aquesta manera, la pregunta “Que no ho veus?” insta l’espectador a adoptar una actitud activa d’interpretació de les imatges, cercant un sentit ocult que seria, naturalment, l’ànima del propi film. 

Hi ha d’altres proves o indicis que també apunten en la mateixa direcció. És el cas de les diverses al·lusions a la naturalesa quasi-divina –angèlica o espiritual– dels tres mutants pre-cog, polaritzades sobretot al voltant d’Agatha. A això cal afegir-hi el petit debat que tenen diversos pre-policies, en un moment donat, sobre la naturalesa religiosa o metafísica de la seva tasca. Aquestes al·lusions a l’àmbit religiós o espiritual, tal com passa amb la qüestió de la visió, s’insereixen dins la peripècia suggerint la vigència amagada d’una temàtica més greu i profunda.

         Però els mers indicis ens deixen en un potser que no ens arriba a convèncer –ni, sobretot, a commoure– íntimament. Ens els hem de prendre més aviat com una invitació a donar per certa l’existència d’aquest relat ocult, d’aquesta vida interior de Minority Report. I així, l’única manera vàlida de respondre la nostra pregunta és transfigurar l’argument, tot sencer, reformulant-lo en clau d’un relat interior. D’aquesta manera  se’ns presentarà com la història d’una ànima que es troba en una situació desgraciada, de postració i caiguda, en un estat gairebé terminal, i que fa un darrer esforç per resistir l’atracció fatal de les tenebres i tornar a recuperar la seva resplendor originària i primera. Una història, doncs, de caiguda i redempció espirituals.

         John Anderton, el protagonista del film, és el centre de la consciència d’aquest jo, d’aquesta entitat psico-espiritual.

El seu estat de caiguda queda representat per la seva situació inicial, que és un estat de ruïna. D’una banda, es troba separat de la seva dona –Clara–; d’una altra banda, Sean, el seu fill, va desaparèixer anys enrere en circumstàncies misterioses, i se’l dóna per mort; finalment, pel que fa a ell, al propi John Anderton, s’ha convertit en un addicte a les drogues.

La separació de la dona és el senyal d’una escissió interior: la polaritat essencial masculí-femení, electromagnetisme essencial de la vida humana i de la vida mateixa, es troba interrompuda, bloquejada, impedint el moviment de les energies vitals.

De manera complementària, la pèrdua del fill simbolitza una manca d’esperança i de projecció cap al futur; en comptes de mirar cap endavant, seguint l’ordre natural de les coses, mantenint el ritme salutífer d’una contínua renovació, el jo està orientat de forma malaltissa cap enrere, cap a un passat periclitat al qual ja no es pot tornar i que esdevé un continu focus d’angoixa i autocompassió. I així, en comptes de treballar en favor d’una restauració de la unitat perduda, les energies vitals es troben paralitzades, aturades en una rememoració estèril del paradís perdut, comportant una progressiva degeneració.

Aquesta degeneració es manifesta sobretot en l’addicció a les drogues: la consciència gira l’esquena a la realitat i s’entrega a l’oblit. El jo, debilitat i escindit, prefereix la inconsciència i la ignorància abans que la consciència i l’autoconeixement. Enfront del propi patiment, John Anderton ha optat pel no-saber; i aquesta elecció és una autocondemna, una renúncia a la vida, una abdicació de la condició reial que la consciència de l’individu hauria d’ostentar en el regne del jo.

John Anderton està gairebé acabat, doncs. Només hi ha una sola cosa que el manté connectat amb la vida: la seva feina. John Anderton és el cap del departament de Pre-crim de la policia del districte de Columbia (Washington). Ell és l’encarregat d’interpretar les premonicions dels mutants Pre-cog i de dirigir l’equip d’intervenció operativa que evita l’execució dels crims anunciats. En un principi, aquesta tasca es presenta de forma positiva, com una metàfora de la seva capacitat d’autoanàlisi i autoconeixement. Durant un temps determinat, aquest últim bastió del jo ha aconseguit compensar els greus defectes i mancances existents, procurant un equilibri efectiu i temporal, però sobre unes bases molt precàries i vulnerables.

Aquest fals equilibri, de fet, es sustenta en un sotmetiment injust i despòtic de les principals energies espirituals de l’individu, representades en el film pels tres adolescents Pre-cog; sobretot per Agatha, que ve a representar d’una forma personal l’ànima de John Anderton, és a dir, la seva part més elevada, subtil i lluminosa, la seva connexió amb allò diví, i per tant, també, la seva part més fràgil i delicada.

En l’actualitat, la relació entre el jo conscient i l’ànima es troba reduïda a un ús instrumental; més enllà d’això, entre una instància i l’altra s’ha obert un abisme, una barrera que les manté radicalment separades l’una de l’altra. A la pantalla, aquestes barreres són d’acer i vidre: en el món interior són de tipus gnoseològic i emocional. En el fons, doncs, John viu desconnectat de les fonts existencials de les quals depèn.

Tanmateix, dins Anderton hi perviuen antigues formes de ser, prèvies a la seva postració actual, que poden fer sentir el seu desacord amb el present. Aquest és el cas de Danny Witwer, l’agent del Fiscal General que ve a revisar la tasca del Departament, i que esdevé una figuració de l’Anderton de la primera joventut, amb l’entusiasme i el zel de l’antic jo i sense la càrrega emocional i la paràlisi que tenalla l’actual. L’aparició en escena de Witwer constitueix un revulsiu intern, un darrer intent que fa la psique inconscient per evitar la catàstrofe que s’acosta. La consciència el percep com una amenaça, però serà precisament l’energia del jove Witwer allò que permeti l’inici dels canvis: d’ell prové la decisió d’obrir la porta que manté aïllats els Precog, propiciant així una presa de contacte directe entre Anderton i Agatha.

Aquesta transgressió de l’ordre establert i acceptat resignadament pel jo és decisiva. Així que Anderton supera aquesta barrera es troba disponible per a escoltar d’una altra manera allò que constitueix una crida d’auxili llançada de manera desesperada per la seva ànima, Agatha. Una crida que la pel·lícula formula d’aquesta manera extraordinàriament encertada i concisa: “Que no ho veus?”

A partir d’aquí la pel·lícula s’anirà centrant progressivament en la recerca d’allò que té sotmès el jo sencer en una situació de malaltia, ruptura, patiment i degeneració. John Anderton respon a la crida i inverteix totes les seves forces en una lluita contra sí mateix per tal de treure a la llum allò que podem considerar una mena de “pecat original” de la seva visió del món, de la seva actual concepció de l’existència. Aquest pecat original, aquest error fonamental previ a la consciència actual de sí, es troba amagat en els plecs més antics de la psique.

A mesura que s’avanci en el procés, a la pregunta primera (Que no ho veus?) s’hi afegirà una altra qüestió, més precisa, que esdevindrà la fonamental: “Qui hi ha al darrera?”. La personalització –canviant el què pel qui– constitueix el signe d’una major implicació en la recerca: el jo comença a sospitar que la culpabilitat resideix en un mateix, en una part del jo instal·lada en la zona d’ombra. I així es presentarà inicialment aquesta part del jo: com una ombra esmunyedissa, esquivant el cercle il·luminat de la mirada conscient que intenta identificar-la. Primer, Anderton sospitarà de la persona equivocada –Witwer–; després el veurà, en l’informe minoritzat que Agatha li commina a revisar, en la forma impenetrable i irreconeixible d’un encaputxat, per descobrir finalment aquest qui culpable darrera d’una màscara, amagat darrera d’una pàtina de prestigi i autoritat falsos, que encara mantenia una situació de privilegi dins de la psique actual: el venerable Lamar Burgess. Qui és o què és aquest Lamar Burgess? Això ho sabrem quan profunditzem més en la nostra anàlisi del film.

En tot cas, només la identificació, la denúncia i l’eliminació final d’aquest part culpable del jo –l’expiació de l’error primigeni– permetrà l’entrada del jo en un nou equilibri en el qual tornaran a fluir les energies vitals d’una forma plena i sana. El jo restablirà un estat salutífer: la part espiritual –els tres Precog, liderats per Agatha– s’alliberarà de l’esclavatge denigrant al qual es trobava sotmès, i el jo conscient, per la seva banda, recuperarà la seva plenitud en la forma d’una reconciliació de la parella John-Clara, capaç de concebre, novament, una criatura.

Aquesta història interior de redempció, doncs, podria ser l’ànima de Minority Report, el seu relat ocult, metafòric, esotèric. Hi és o no hi és? És una mera invenció de la meva imaginació, o es troba xifrada realment en el guió del film? Per a mi, n’hi ha prou amb què es pugui defensar la seva existència, no sobre proves concloents, sinó sobre una convergència de probabilitats. D’indicis, n’hi ha; després, pel que sembla, cal fer un cert salt en el buit. I jo, un cop feta la tria que vaig exposar en l’article anterior,  prefereixo saltar.

La pressumpta ànima de Minority Report és un relat ocult que va dirigit a l’ànima de l’espectador. El drama que s’hi representa és una imatge especular del drama espiritual de la societat contemporània: tal com li passa al protagonista del film, la nostra espiritualitat es troba marginada, reduïda a la condició d’un informe en minoria, desplaçada del lloc que li correspon en la nostra psique, i suplantada per unes altres idees que governen la nostra vida. Aquestes idees operen normalment des de la inconsciència, d’una manera tàcita; i quan es mostren ho fan amagades darrera una màscara d’honorabilitat i de conveniència. De quines idees es tracta, ho anirem descobrint de la mà d’una anàlisi atenta de la història de John Anderton.

En tot cas, la seva situació espiritual és la nostra, i estem resignats a la mateixa, tal com li passa a Anderton al principi del film; si desitgem canviar-ho, ens cal trencar els hàbits adquirits, elevar el nostre nivell de consciència, desemmascarar les idees que realment ens governen, i decidir si volem continuar per la mateixa via.