LA TRIA
–Pots triar. Marxa. Fes-ho ara.
Dèbil, amb els músculs
atrofiats per la inactivitat a la qual ha estat confinada gran part de
la seva vida, l’adolescent Agatha anima John Anderton a fugir. Tot just acaben
d’entrar, tots dos, en l’edifici en què John, d’aquí pocs minuts, i d’acord amb
la visió premonitòria que ha tingut Agatha, matarà un tal Leo Crow. John és
policia i no desitja matar ningú, i encara menys un total desconegut. Amb una
veu carregada d’ansietat, Agatha li recorda que té l’opció d’escollir.
Però John no està disposat
a abandonar tant ràpidament. Hi ha un pensament que el fa seguir
endavant: I have to find
out what happened in my life: "He de descobrir què va passar
en la meva vida". Empès per aquesta determinació penetra, acompanyat
sempre per Agatha, dins l’habitació de la seva futurible víctima. Aquí hi troba
tot de fotografies de nens escampades per damunt del llit, i el seu esperit
s’inflama de dolor i de còlera al trobar-hi també una foto de Sean, el seu fill
desaparegut uns anys enrere sense deixar cap rastre.
–Encara tens una opció –li
torna a recordar Agatha–. Els altres mai han vist el seu futur. Tu encara pots
triar.
Però en aquest precís
moment entra Leo Crowl a l’habitació. Anderton treu la seva pistola i li apunta
al pit, exactament com es veia en la premonició d’Agatha. El destí previst
s’està precipitant, definitivament, cap al seu fatal desenllaç. El dit està al
gallet; només cal realitzar una petita contracció dels músculs. Per última
vegada, Agatha li torna a recordar a Anderton les seves opcions:
–Pots triar, pots triar...
Fins a cinc vegades ha
repetit Agatha la mateixa qüestió. Una qüestió formulada sempre en segona
persona del singular, un “Tu” que la nostra ment inconscient pot enregistrar
perfectament com si estigués adreçat a cadascun de nosaltres. A mi també,
doncs; ni que sigui per la projecció imaginària i la identificació emocional
amb què ens vinculem als protagonistes de les pel·lícules, aquest “Pots triar”
m’està interpel·lant a mi mateix. Jo també tinc dues opcions, doncs: 1) seguir
amb l’itinerari previst per la visió premonitòria, deixar-me emportat per les
pures emocions, i acabar prement el gallet damunt Leo Crow; o 2) imposar el meu
lliure arbitri per damunt de la fatalitat, i obrir una nova traça en la meva
vida. L’opció 1 em defineix com a “culpable” i farà caure sobre mi tot el pes
de la llei; l’opció 2 m’ofereix, per contra, una renovada llibertat.
Agatha no és precisament un
oracle funest. En un altre segment de Minority
Report hem conegut un traficant de drogues orb, amb les
conques dels ulls buides, que li proporcionava a John Anderton una enganyosa
“claredat renovada”. Igualment, en altres moments del mite hem conegut oracles
prenyats d’ambigüitat. Però Agatha no és d’aquests: ella no deixa de visionar
crims futurs, però això no és culpa d’ella. Ella és més aviat un ser angelical,
un mitjancer lluminós que opera al servei de l’alliberament, de la redempció. I
és ella, precisament, aquest àngel redemptor, qui em recorda que tinc l’opció
de triar.
I què és allò que puc
triar? Una possibilitat: Estic assegut a la butaca del cinema, o bé al sofà de
casa meva, mirant Minority
Report; puc triar, doncs, entre 1) continuar mirant, o bé 2)
aixecar-me i marxar. Naturalment, tinc aquesta opció: però no veig quina de les
dues decisions podria marcar-me com a “culpable” o quina altra podria
concedir-me una major llibertat. Una altra possibilitat: 1) segueixo
mirant Minority Report com
un film d’acció, és a dir, com un simple entreteniment. O 2): em miro aquest
mateix film com si fos NARRATIVA DE L’ÀNIMA, és a dir, com un relat interior en
el qual no se'ns parla d'un policia perseguit que intenta esbrinar qui li ha
parat una trampa, sinó d'una ànima torturada i malalta que
intenta superar la temptació de les tenebres i retornar al sender de
la llum vivificant i originària.
Aquesta segona tria ja em
convenç més. Si escullo 1 i encaixo en el retrat d’un simple espectador de
pel·lícules d’acció, seré efectivament culpable: culpable de sotmetre’m a un
patró de recepció marcat per la passivitat, la indiferència i la manca de
reflexió. Això equival a prémer el gallet i matar Leo Crow: el destí que m’està
reservat, en aquest cas, és una condemna a perpetuïtat en una cel·la
d’aïllament; és a dir, en la presó de la més completa inconsciència de mi
mateix. En canvi, si escullo 2 i m’enfronto a l’argument de Minority Report com si
l’obra m’estigués interpel·lant directament, encara que sigui d’una manera subtil
i profunda, demanant-me que m’impliqui en un altre nivell del meu ser, més
personal i profund, potser estaré obrint la meva existència cap a una
nova llibertat. Aquesta segona opció equival a abaixar l’arma davant Leo Crow i
mantenir així la meva innocència, la meva integritat i la meva llibertat, en
contra del destí prefixat d’una manera maliciosa per la indústria de
l’entreteniment.
Escullo 2, doncs. Potser és
que jo també necessito, com John Anderton, saber què ha passat amb la meva vida.
Potser vulgui saber què se n'ha fet del meu propi Sean, encara que ara mateix
no sàpiga qui representa el fictici Sean en la meva pròpia existència. Potser
vulgui saber qui dimonis m'ha embolicat en una manipulació maliciosa per tal de
fer-me caure en un parany de culpa i càstig. Potser jo també sigui, en
definitiva, una ànima escindida, torturada i malalta, que no aconsegueix
veure-hi clar en la confusió del moment, i que decideix lluitar, en la mesura
de les seves forces, per restablir una pau i unitat originals, ara perdudes.
Certament, per ara no hi
veig del tot clar, i per mi Minority
Report no deixa de ser, a hores d'ara, una d’aquelles dosis de
“claredat renovada” que el traficant orb li proporcionava a John Anderton, al
principi del seu recorregut, per tal d'esquivar el seu dolor. La meva capacitat
de percepció angelical té els músculs atrofiats, tal com li passa a Agatha, per
culpa d'una inactivitat forçada des de fa massa temps. Però seguiré insistint
en la interpretació d'aquesta pel·lícula tant suggeridora, tant carregada -si
més no aparentment- de missatges, i potser tingui la sort de rebre jo també,
despertant-lo, l’ajut celestial que em porti cap a una llum més veritable.
Si realment puc triar,
encara, trio la llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada