Sobre "Minority Report" (1)

LA TRIA

–Pots triar. Marxa. Fes-ho ara.

Dèbil, amb els músculs atrofiats per la  inactivitat a la qual ha estat confinada gran part de la seva vida, l’adolescent Agatha anima John Anderton a fugir. Tot just acaben d’entrar, tots dos, en l’edifici en què John, d’aquí pocs minuts, i d’acord amb la visió premonitòria que ha tingut Agatha, matarà un tal Leo Crow. John és policia i no desitja matar ningú, i encara menys un total desconegut. Amb una veu carregada d’ansietat, Agatha li recorda que té l’opció d’escollir.

Però John no està disposat a abandonar tant ràpidament. Hi ha un pensament que el fa seguir endavant: I have to find out what happened in my life: "He de descobrir què va passar en la meva vida". Empès per aquesta determinació penetra, acompanyat sempre per Agatha, dins l’habitació de la seva futurible víctima. Aquí hi troba tot de fotografies de nens escampades per damunt del llit, i el seu esperit s’inflama de dolor i de còlera al trobar-hi també una foto de Sean, el seu fill desaparegut uns anys enrere sense deixar cap rastre.

–Encara tens una opció –li torna a recordar Agatha–. Els altres mai han vist el seu futur. Tu encara pots triar.

Però en aquest precís moment entra Leo Crowl a l’habitació. Anderton treu la seva pistola i li apunta al pit, exactament com es veia en la premonició d’Agatha. El destí previst s’està precipitant, definitivament, cap al seu fatal desenllaç. El dit està al gallet; només cal realitzar una petita contracció dels músculs. Per última vegada, Agatha li torna a recordar a Anderton les seves opcions:

–Pots triar, pots triar...

Fins a cinc vegades ha repetit Agatha la mateixa qüestió. Una qüestió formulada sempre en segona persona del singular, un “Tu” que la nostra ment inconscient pot enregistrar perfectament com si estigués adreçat a cadascun de nosaltres. A mi també, doncs; ni que sigui per la projecció imaginària i la identificació emocional amb què ens vinculem als protagonistes de les pel·lícules, aquest “Pots triar” m’està interpel·lant a mi mateix. Jo també tinc dues opcions, doncs: 1) seguir amb l’itinerari previst per la visió premonitòria, deixar-me emportat per les pures emocions, i acabar prement el gallet damunt Leo Crow; o 2) imposar el meu lliure arbitri per damunt de la fatalitat, i obrir una nova traça en la meva vida. L’opció 1 em defineix com a “culpable” i farà caure sobre mi tot el pes de la llei; l’opció 2 m’ofereix, per contra, una renovada llibertat.

Agatha no és precisament un oracle funest. En un altre segment de Minority Report hem conegut un traficant de drogues orb, amb les conques dels ulls buides, que li proporcionava a John Anderton una enganyosa “claredat renovada”. Igualment, en altres moments del mite hem conegut oracles prenyats d’ambigüitat. Però Agatha no és d’aquests: ella no deixa de visionar crims futurs, però això no és culpa d’ella. Ella és més aviat un ser angelical, un mitjancer lluminós que opera al servei de l’alliberament, de la redempció. I és ella, precisament, aquest àngel redemptor, qui em recorda que tinc l’opció de triar.

I què és allò que puc triar? Una possibilitat: Estic assegut a la butaca del cinema, o bé al sofà de casa meva, mirant Minority Report; puc triar, doncs, entre 1) continuar mirant, o bé 2) aixecar-me i marxar. Naturalment, tinc aquesta opció: però no veig quina de les dues decisions podria marcar-me com a “culpable” o quina altra podria concedir-me una major llibertat. Una altra possibilitat: 1) segueixo mirant Minority Report com un film d’acció, és a dir, com un simple entreteniment. O 2): em miro aquest mateix film com si fos NARRATIVA DE L’ÀNIMA, és a dir, com un relat interior en el qual no se'ns parla d'un policia perseguit que intenta esbrinar qui li ha parat una trampa, sinó d'una ànima torturada i malalta que intenta superar la temptació de les tenebres i retornar al sender de la llum vivificant i originària.

Aquesta segona tria ja em convenç més. Si escullo 1 i encaixo en el retrat d’un simple espectador de pel·lícules d’acció, seré efectivament culpable: culpable de sotmetre’m a un patró de recepció marcat per la passivitat, la indiferència i la manca de reflexió. Això equival a prémer el gallet i matar Leo Crow: el destí que m’està reservat, en aquest cas, és una condemna a perpetuïtat en una cel·la d’aïllament; és a dir, en la presó de la més completa inconsciència de mi mateix. En canvi, si escullo 2 i m’enfronto a l’argument de Minority Report com si l’obra m’estigués interpel·lant directament, encara que sigui d’una manera subtil i profunda, demanant-me que m’impliqui en un altre nivell del meu ser, més personal i  profund, potser estaré obrint la meva existència cap a una nova llibertat. Aquesta segona opció equival a abaixar l’arma davant Leo Crow i mantenir així la meva innocència, la meva integritat i la meva llibertat, en contra del destí prefixat d’una manera maliciosa per la indústria de l’entreteniment.

Escullo 2, doncs. Potser és que jo també necessito, com John Anderton, saber què ha passat amb la meva vida. Potser vulgui saber què se n'ha fet del meu propi Sean, encara que ara mateix no sàpiga qui representa el fictici Sean en la meva pròpia existència. Potser vulgui saber qui dimonis m'ha embolicat en una manipulació maliciosa per tal de fer-me caure en un parany de culpa i càstig. Potser jo també sigui, en definitiva, una ànima escindida, torturada i malalta, que no aconsegueix veure-hi clar en la confusió del moment, i que decideix lluitar, en la mesura de les seves forces, per restablir una pau i unitat originals, ara perdudes.

Certament, per ara no hi veig del tot clar, i per mi Minority Report no deixa de ser, a hores d'ara, una d’aquelles dosis de “claredat renovada” que el traficant orb li proporcionava a John Anderton, al principi del seu recorregut, per tal d'esquivar el seu dolor. La meva capacitat de percepció angelical té els músculs atrofiats, tal com li passa a Agatha, per culpa d'una inactivitat forçada des de fa massa temps. Però seguiré insistint en la interpretació d'aquesta pel·lícula tant suggeridora, tant carregada -si més no aparentment- de missatges, i potser tingui la sort de rebre jo també, despertant-lo, l’ajut celestial que em porti cap a una llum més veritable.

Si realment puc triar, encara, trio la llum.