VIATGE A L'INTERIOR DE CHARLES CHAPLIN. «L’aparador»: Material complementari

·

· abstract ·

Charles Chaplin's spiritual concerns remained, in general, in a minor key. However, at one point in his life the artist suddenly awakened to the conscience of an imminent, real and almost irrevocable danger: the loss of his soul. His most poetic creation, City lights, precisely constitutes the metaphorical account –and also the final warding off– of this crisis. In this film, the city is a metaphorical representation of the inner world of Chaplin himself; and its lights are, in turn, the virtues that he had to search for within himself, recovering them from the neglect in which he had them, to get to be saved. Here we analyze the argument of the film from an introscopic perspective, returning the metaphors that make it up to their original meaning, in what constitutes a true journey into the interior of Charles Spencer Chaplin.

Today: 
THE STORE WINDOW,  Complementary Material

La segona seqüència de City Lights, «L’aparador», amb Charlot a punt de caure dins un forat mentre contempla la figura d’una noia nua, ens mostra el sotmetiment absolut de Chaplin als seus instints libidinals. Aquesta és una ‘confessió’ que l’artista es fa a sí mateix en el curs d’una revisió de la seva vida; en particular, de la desastrosa relació amb la seva segona dona, Lita Grey. En la jornada anterior vam analitzar els continguts de la seqüència; avui vull aportar documentació que ens ajudarà a situar-nos millor en el clima psicològic al qual ens referim.

Aquesta informació no prové de Chaplin mateix, i no pot fer-ho. Per part d’ell no hi ha dades: els efectes d’aquell període sobre el seu esperit, fossin del signe que fossin, van ser tant forts que mai va tenir esma de revisar-lo. La nostra font principal serà, per contra, el relat d’ella, tal com està narrat al llibre titulat Life of the Wife of the Party, co-escrit per Lita i Jeffrey Vance i publicat per Scarecrow Press al 1997. Mirem què diu el seu fill Sydney al prefaci d’aquest llibre:  

For my father, the divorce from my mother was a bitter period in his life that he decided was better left as a forgotten bad memory. In fact, he didn’t discuss that part of his life at all. He barely mentions it in his own autobiography -dismissing it in in a few terse lines. He never even talked to me about the marriage. Never. It is quite amazing if one thinks about it. After all, she was my mother, and I did work closely with my father. One would think he would say something like “We didn’t get alone”, or “She was too young”, or “I wasn’t mean to be”. Nothing. Not a single word. I never asked because it was too clear that it was not a subject for discussion. He never even asked how she was doing. (…) It was just that painful for him (Wife…, p. XI)

És a dir: Chaplin es va negar a comentar la relació amb Lita no només d’una manera pública, sinó fins i tot dins l’àmbit de la seva intimitat familiar. Això deixa City Lights –en la visió introscòpica que aquí estem desplegant– com la única expressió personal de les emocions, sensacions i pensaments que Chaplin devia experimentar en aquells moments; una expressió que caldrà confrontar, per tant, amb la documentació que podem obtenir per altres vies.

Centrem-nos en «L’Aparador». La visió d’un Chaplin encegat pel desig libidinal és precisament allò que trobem al principi de la relació entre ell i Lita. Estem a maig de l’any 1924, a Truckee, a les muntanyes de Califòrnia, on s’ha desplaçat tot l’equip de The Gold Rush per a rodar escenes d’exteriors. Lita és l’actriu principal, contractada dos mesos abans; tot just fa un mes que ha complert setze anys. Al seu torn, Chaplin n’havia fet trenta-cinc, només un dia després que ella. Els rigors del clima han fet posar Chaplin malalt; se li acut que els membres de l’equip el poden anar a visitar al llit, un per un. Quan és el cas de Lita, passa el següent:  

Charlie greeted me warmly. “Please sit down here,” he directed, patting the side of his bed. “There’s no chair in this room”

I sat down on the bed near his feet. Before I could say anything, he bent forward and clasped my hand. I pulled away from him when I noticed a look of unmistakable passion registering in his expressive blue eyes.

Suddenly, he surprised me. He leapt out of the bed, shoved me to the wall, and pushed his body against mine. I slid along the wall and managed to get away from him.

“I have to go now”, I said: “Mama will be wondering where I am”

“Please, Lita, I can’t help myself”, he said. “You’re so desirable”

Reaching the door, I grasped the doorknob. Turning it, I opened the door and let myself out. What would I do now? I wondered. He is my boss and I respect him. With all the beautiful woman, in Hollywood and elsewhere, who would give anything to be pursued by the famous Charles Chaplin, why me? What have I done or said that would make him act this way toward me, and now, how can I be comfortable in his presence? I felt guilty and frightened but somehow flattered that he would want to make love to me (Wife…, pp. 37-38)

A la vista de tot allò que acabarà passant (un matrimoni forçat, una convivència desgraciada, un divorci ruïnós...) aquesta escena devia suposar per a Chaplin –també per a ell– un record ben amarg. “On a souvent évoqué la tragédie que fut l’enfance malheureuse de Charlie Chaplin” diu el seu col·laborador Carlyle T. Robinson a La vérìté sur Charles Chaplin, de 1933; “Mais ce n’était rien en comparaison de la calamité qui fondit sur lui au milieu de ses richesses”. L’origen de tota aquesta calamitat està magníficament retratat en l’escena descrita per Lita Grey, i es troba sintetitzat en la frase que va articular l’artista mentre la magrejava: I can’t help myself.

I can’t help myself: això és el que «L’Aparador» ve a mostrar en la figura d’un empalmat Charlot a punt de ser engolit per l’abisme.