Sobre Rayuela i Novalis (4 de 9)

L’abril de 2003, en un article titulat «El otro autor de Rayuela» (Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 634, pp. 81-86), vaig assenyalar diverses connexions que es podien establir entre el major llibre de Julio Cortázar, Rayuela, i la figura del romàntic alemany Friedrich von Hardenberg (Novalis). I així, la trama argumental de Rayuela, per exemple, amb Horacio Oliveira perseguint incansablement «el kibbutz del deseo», venia a reproduir el periple anàleg del protagonista del Heinrich von Ofterdingen de Novalis en la seva recerca de la Flor Blava; o també, per posar un altre exemple, els capítols en què Morelli, l’escriptor fictici que fa de transsumpte de Cortázar, exposa les idees que animen l’escriptura del mateix llibre de Rayuela, imitaven al seu torn els cèlebres «Fragments» amb els quals l’alemany va plasmar la seva teoria literària; etcètera.

De retruc, en l’article es defensava que Cortázar hauria omès deliberadament qualsevol tipus d’al·lusió a Novalis (i a la seva obra) dins la ingent quantitat de mencions i referències que hi ha a l'interior de Rayuela; és a dir, que l’autor argentí hauria sotmès al seu homòleg alemany a un escamoteig flagrant, amb la intenció expressa, tal com se’ns diu en el capítol 60, d’assenyalar a aquest darrer com el principal referent de l’obra.

Alguns anys després, el 2009, vaig reprendre tota la qüestió, ampliant i aprofundint la investigació inicial i corregint-ne alguns errors, en el treball final del Màster en Literatura, Art i Pensament ofert per la Universitat Pompeu Fabra. Aquest treball, de 75 pàgines, i equivalent a allò que dins un doctorat s’anomena la Tesina, no ha estat publicat enlloc, fins ara, quan m’he decidit a fer-ho, mitjançant diverses entregues, en aquest blog. Si tenim en compte que tant «el kibbutz del deseo» de Cortázar com la Flor Blava de Novalis podrien ser metàfores de les seves ànimes respectives, la reproducció del treball en aquest espai està totalment justificada.

La publicació es dividirà en un total de 9 entregues, en correspondència amb els diferents apartats i subapartats de la investigació original, tot i que invertint l’ordre dels apartats III i IV:

I. Introducció

II. Les semblances Rayuela-Novalis (1: Les dues novel·les; i 2: El pensament i la teoria literària)

III. Novalis en l'obra de Cortázar (1: De 1946 a 1952; 2: De 1952 a 1967; i 3: A partir de 1967)

IV. L'escamoteig de Novalis a Rayuela (1: Anàlisi del cap. 60; i 2: Els altres capítols)

V. Conclusions

IV

La presència de Novalis en Cortázar (1)

La presència de Novalis en l’obra de Cortázar ens mostra tres etapes perfectament diferenciades. Dins la primera, entre 1946 i 1952, s’al·ludeix al primer, única i exclusivament, com a poeta i pensador; d’altra banda, en aquests mateixos anys Cortázar redacta diversos escrits teòrics relacionats amb la novel·la, en els quals no apareix Novalis: totes les dades d’aquesta primera etapa, doncs, fan pensar que l’argentí no coneix encara l’Ofterdingen. A la segona etapa, entre 1953 i 1967, que són els anys previs i posteriors a la publicació de Rayuela, no trobem cap referència a Novalis, en absolut, ni com a poeta ni com a novel·lista; però hi ha certs elements relacionats amb els paratextos de l’obra («Cuaderno de bitácora», capítols suprimits, manuscrit d’Austin) que són útils per al nostre propòsit. A la tercera etapa, de 1967 cap endavant, novament s’al·ludeix a l’autor alemany, però aquí no ja com a poeta, sinó, gairebé exclusivament, com el novel·lista autor de l’Ofterdingen.

Primera etapa: de 1946 a 1952

Als seus inicis com a escriptor, Cortázar mostra més interès per la poesia que per la narrativa. Al 1938 havia publicat, sota pseudònim, el recull de poemes Presencias; i la seva següent publicació, Los Reyes, del 1949, és un poema dramàtic. No serà fins al 1951 que apareix el seu primer llibre de relats, Bestiario. A Julio Cortázar y el hombre nuevo, Graciela Maturo [antigament Graciela de Sola] parla dels vincles entre l’autor argentí i l’anomenat «grupo del 40» format exclusivament per poetes argentins, vinculats a les revistes Canto i Huella; entre ells hi havia D. Devoto i E. J. Bosco, amics personals de Cortázar. Aquest grup, segons Maturo, tenia com a principals referents una sèrie de poetes, europeus o americans, de filiació romàntica i vanguardista: entremig de la llista que dóna l’autora (en la qual, entre d’altres, hi ha Rilke, Hölderlin, Baudelaire o Lugones, fins a quinze autors en total) hi apareix també el nom de Novalis [Julio Cortázar y el hombre nuevo, Buenos Aires, Sudamericana, 1968, p. 12] Encara que no n’ha quedat constància en textos propis, Cortázar podia haver conegut per primer cop la figura poètica del romàntic alemany, potser d’anomenada, en els seus contactes amb aquest grup.

Això encaixa amb el caràcter de les al·lusions que Cortázar fa de Novalis en textos previs a Rayuela: es tracta de mencions poc rellevants pel que fa a la quantitat i a l’extensió, encara que per a nosaltres tenen gran importància, tant per allò que mostren com també pels noms dels autors que les acompanyen. D’una banda, aquests noms són sempre d’autors molt valuosos i destacats dins els paràmetres de la poètica cortazariana; d’altra banda, són sempre noms de poetes. Tot això encaixa també amb una altra dada important per a nosaltres: Cortázar, dins d’aquesta primera etapa, escriu diversos textos teòrics referits exclusivament a la novel·la (l’assaig Teoría del túnel, del 1947, i els articles «Notas sobre la novela contemporánea», del 1948, i «Situación de la novela», del 1950) en cap dels quals apareixen mai esmentats ni Novalis ni l’Ofterdingen. A propòsit d’aquests textos, diu Alazraki: «Estos ensayos revelan sus vastas lecturas en el género y una conciencia muy lúcida respecto a los límites, alcances y posibilidades de la novela» [Jaime Alazraki, Hacia Cortázar: aproximaciones a su obra, Barcelona, Anthropos, 1994, p. 9] Donades les característiques d’una novel·la com l’Ofterdingen, tal com les hem vist a la Introducció, resulta d’allò més improbable que l’escriptor argentí, en cas que el conegués, no l’hagués tingut present al redactar aquests escrits teòrics, més encara tenint en compte la transcendència que adquirirà l’Ofterdingen en la tercera etapa que hem assenyalat.

La primera menció que hem trobat és a l’article «La urna griega en la poesía de John Keats», publicat primerament a la Revista de Estudios Clásicos de Mendoza, al 1946, o sigui, quan Cortázar està donant classe a la Universitat de Cuyo. És alhora la primera cita i la primera notícia que tenim d’una lectura directa del romàntic alemany per part de l’escriptor argentí. En una de les primers pàgines de l’article, cita literalment un dels fragments teòrics continguts en un petit recull anomenat Gérmenes y fragmentos, editat per J. Gebser, del 1942. No perdem de vista aquest tal Gebser. La cita, per altra banda, ve immediatament a continuació d’una menció a Hölderlin, i aquí Cortázar, en una nota al peu, ens remet a la Historia de la literatura alemana moderna, d’Alberto Haas, del 1928. Aquest tal Haas també ens interessa. Els dos llibres, el de Gebser i el de Haas, consten encara al catàleg de la Universitat de Cuyo. La cita literal, després de parlar de la descoberta de l’element dionisíac en el món grec per part de Hölderlin, diu: «¿No presentía también Novalis ese camino? Uno de sus fragmentos adelanta: ‘No sólo la facultad de reflexión funda la teoría. Pensar, sentir y contemplar hacen una sola cosa’» I la nota al peu diu: «Novalis, Gérmenes o Fragmentos, versión de J. Gebser, México, 1942, p.38». (Julio Cortázar, «La urna griega en la poesía de John Keats”, a Obra crítica/2, Madrid, Santillana, 1994, pp. 27-72, p. 32] Ambdós autors, Gebser i Haas, posen l’èmfasi en les vessants de poeta, pensador i home religiós del romàntic alemany. Per al primer, «entre todas las obras del conde Friedrich von Hardenberg Novalis son los ‘Fragmentos’ sus escritos más importantes» (p. 9); mentre que, per al segon, Novalis «no era solamente un pensador metafísico y el creador de una nueva estética. Era, además, un gran poeta» (p. 105). Les afirmacions són contundents; les omissions, també.

El pròleg de Gebser, a més de curt, és nefast: en vuit pàgines escasses parla més i millor de Hölderlin que no pas de Novalis, de qui arriba a dir-ne que «le falta cierta intensidad humana, aunque no carezca de sensibilidad y religiosidad iguales a las de Hölderlin» (pp. 12-13). Per sort, després ho compensa afirmant d’ell que «supo exteriorizar ‘ejemplos y gérmenes’ que después de más de un siglo están engendrando casi ‘todos los libros’ que forman los fundamentos del mundo venidero». I de l’Ofterdingen amb prou feines en diu res, exceptuant això: «tampoco el escenario medieval del Heinrich von Ofterdingen puede influir en el enjuiciamento verdadero de Novalis» (pp. 11-12).

Al seu torn, en el seu llibre Haas destaca Goethe, Hölderlin i Novalis com les tres figures principals de la modernitat literària alemana, i dedica un capítol a cadascun d’ells; el capítol sobre Novalis ve a continuació d’aquell sobre Hölderlin que Cortázar cita literalment al seu article sobre Keats. No tenim constància documental de què Cortázar prosseguís amb la lectura, passant del capítol sobre Hölderlin al de Novalis; en tot cas, els continguts d’aquest darrer capítol, com veurem de seguida, mostren al Novalis poeta molt per damunt del narrador, igual que passava en Gebser. D’una banda, Haas, com repetint la mateixa frase de Gebser, diu que «La obra de Novalis, aunque embrionaria, contiene todo cuanto la literatura romántica ha producido más tarde» (p. 94), i també: «ha sido una de las mayores potencias dinámicas de la literatura moderna mundial» (p. 108). De l’altra banda, també com passava a Gebser, el pes i la vàlua del Heinrich von Ofterdingen estan molt minimitzats. Haas li dedica unes poques pàgines (3 de 18) a la novel·lística sencera de Novalis, conformada per l’Ofterdingen i per Els deixebles a Saïs; a més, ho deixa per al final, i ho tracta d’una forma molt marginal respecte els altres aspectes de l’obra de l’autor [Aquest és l’índex del capítol: «El concepto emocional e irracional del Universo.– Las doctrinas panteísta y evolucionista. – Cristianismo y helenismo. – Wackenroder y la estética cristiana. – Tieck.. – Los hermanos Schlegel. – Primera escuela romántica. – Novalis. – Su vida. –El misticismo práctico–. La interpretación psiometafísica del Universo. – En cristianismo como factor histórico y como verdad eterna.– La Eucaristía y el juicio final.– La doctrina de la supremacía del poder espiritual.– Estética mística y simbolista.– La doctrina de la ópera poética.– La obra poética de Novalis.– La Flor Azul.”] I al parlar de les seves novel·les, la descripció que en fa inclou judicis de valor que contrasten amb la contundència de les afirmacions anteriors:

Las dos novelas, en su forma actual, no sólo son fragmentos, sino se componen de capítulos de valor desigual. Al lado de páginas de una concentración magistral y una forma perfecta, se encuentran pasajes francamente flojos, comparables a extensiones de arena estéril. Pero hay que tomar en cuenta que se trata, por cierto, de borradores. Igual como los apuntes de índole teórica, producen la impresión de un taller de escultor, muerto en plena actividad: una mezcla de ensayos, de bocetos, de estudios, de obras medio terminadas. (...) Hay quienes han dicho que Novalis no terminó estas obras porque era incapaz de hacerlo y porque el tema se le esfumaba de las manos. Es posible que tengan razón [A. Haas, Historia de la literatura alemana moderna, Buenos Aires, Imprenta de la Universidad, 1928, p. 106]

En definitiva: tant Gebser com Haas, al mateix temps que destaquen la vàlua de Novalis com a autor fonamental de la modernitat com a poeta i pensador, minimitzen i menystenen la importància de la seva novel·lística. Havent vist això, ¿no podria ser que Cortázar s’estigués referint precisament a aquests dos llibres quan comenta, a propòsit de Morelli, a Rayuela: «Como a Morelli se lo conocía mal en la Argentina, Oliveira les pasó los libros y les habló de algunas notas sueltas que había conocido en otro tiempo.» [cap. 127, p. 411]?

En qualsevol cas, els dos aspectes de Novalis destacats per Gebser i Haas –la importància del poeta i pensador, i la poca transcendència del novel·lista– són pertinents de cara a determinar la visió que Cortázar podia tenir de Novalis en aquests anys. En efecte, les mencions a l’autor alemany posteriors a l’article sobre Keats es plantegen en els mateixos termes d’aquesta primera: al 1949, l’argentí fa la següent enumeració: «poetas como Novalis, Nerval, Baudelaire, Ducasse i Rimbaud” [«Irracionalismo y eficacia», a Obra crítica/2, pp. 191-202, p. 193] novament, doncs, trobem l’autor alemany com a poeta, novament rodejat de grans poetes (tots ells, per cert, en la tradició d’estirp romàntica) assenyalant-los a tots com a figures destacades. I al 1950, a la novel·la El examen: «...mi luz se llama a veces Novalis y a veces John Keats.» (p. 109). Aquesta declaració es fa en el context d’una relació de la trajectòria bio-bibliogràfica d’un dels personatges, Andrés, trajectòria que podem considerar sense problemes la del propi Cortázar.

Al 1949, Novalis és posat al capdavant de la llista; i al 1950 se’l situa al mateix nivell que Keats, a qui sens dubte hem de considerar la principal referència poètica per a Cortázar (al 1952 tindrà escrita l’extensa monografia sobre ell, Imagen de John Keats). A aquestes alçades, és obvi que Novalis ja forma part de l’Olimp poètic de Cortázar, i amb un paper molt destacat. D’altra banda, la menció als dos poetes es fa en termes de «llum», és a dir, en termes que delaten el caràcter emanador d’una influència sobre la formació literària del personatge. Un caràcter «lluminós» de Novalis, per cert, que ens recorda allò que se’ns diu al final del cap. 66 de Rayuela: «Un ojo sensible descubre el hueco entre los ladrillos, la luz que pasa».

Novalis, doncs, al costat del mateix Keats, en el mateix rang: aquí podem veure-hi un reconeixement implícit del pes que l’alemany ha adquirit en l’imaginari cortazarià i el lloc prominent que ocupa en el seu museu imaginari… tot i que només, encara, com a poeta. Això últim queda confirmat per la significativa absència de l’escriptor alemany en un text com és «Situación de la novela», article aparegut a Cuadernos americanos al mateix any 1950. Molt significativament, en aquests anys no trobem cap escrit de Cortázar en el qual es faci ressó d’una «descoberta» de l’Ofterdingen; per activa o per passiva, tot apunta a què Novalis només és per a Cortázar un gran poeta romàntic. Aquesta visió ve novament confirmada per la darrera menció que trobem a Novalis en els textos de Cortázar previs a Rayuela: es tracta d’un fragment de la introducció a Imagen de John Keats, del 1952. Aquesta és la darrera menció de la primera etapa. És important observar-hi, d’una banda, el fet que Novalis sembla arribar tard al grup, i de l’altra, el grau d’identificació que s’estableix amb els poetes esmentats:

Curioso: por Gide me entero de que a Du Bos le interesaba John, y salgo a ver qué pasa en su Diario. Abro la edición de Emecé y en la primera página (...) me doy con este programa que (...) responde asaz bien a mi programa de paseo. Ecco:

Idea de un gran trabajo sobre el estado lírico y su expresión en la poesía moderna. Un estudio sobre Stefan George constituiría un centro favorable. Desde mi iniciación en los poetas ingleses, en Oxford (1900-1901), en las poesías de D’Annunzio, de Hofmannsthal y de George (Florencia y Berlín, 1904-1905), y posteriormente en la primavera y verano últimos, en Novalis, esos problemas han ocupado siempre de alguna manera el primer plano de mi conciencia; y al mismo tiempo no llego a relacionarlos con ningún poeta francés, excepto Baudelaire (...) De ningún modo se trataría de un trabajo histórico, sino de una exploración de ciertas regiones oscuras de la vida espiritual.

Excelente plan, con el que coincido salvo diferencias de detalle (Chivilcoy en vez de Oxford, etcétera) [ Imagen de John Keats, Madrid, Santillana, 1996, pp. 20-21]

Cal subratllar la dada següent: de tots els poetes assenyalats de forma destacada en els textos d’aquesta primera etapa, l’únic que NO apareix de forma intertextual a Rayuela és, precisament, Novalis.

Sintetitzem:

1) des del possible contacte primerenc de Cortázar amb Novalis a través del seus amics de la generació dels 40, fins a Imagen de John Keats, la figura de l’alemany es fa present únicament com a poeta, i passa a ocupar un lloc de primer ordre en la plètora d’escriptors reverenciats per Cortázar;

2) Novalis apareix per norma general com un afegit, al qual se li atribueixen les mateixes qualitats que als noms que el rodegen, més per òsmosi o per simpatia que no pas per senyals que delatin una lectura directa de la seva obra;

3) al mateix temps, la manca de referències a Novalis en els textos cortazarians sobre la novel·la donen peu a pensar que el seu autor ni ha llegit l’Ofterdingen ni ha concedit cap atenció a la vessant novel·lística de l’autor romàntic.