UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA (2)

Secció: Misteria Rondallística

document: El Simurgh

Hi havia l’U i no hi havia ningú,

excepte Déu res no hi havia,

i Ell tenia tres fills

Aquests tres fills són, de gran a petit, els prínceps Kiumars, Yamshid i Jorshid-Mitra. Les nostres rondalles no acostumen a donar els noms dels personatges; i quan ho fan, solen ser noms comuns sense cap sentit particular (però això només en principi, com veurem més endavant). Per contra, a «El Simurgh», tal com ens assenyala el comentador Payam Mohaghegh, els tres noms tenen clarament una significació especial: el nom del primogènit, Kiumars, és el del primer ésser humà, segons l’Avesta, el llibre sagrat del zoroastrisme. Es tracta d’un primer home de caràcter mític, amb trets físics excepcionals, i que viu en harmonia amb els animals. El fill segon, Yamshid, és descendent, en l’Avesta, de Kiumars; representa un tipus d’humanitat antiga, prèvia a l’actual, i que també acaba, com la primera, desapareixent.

Els noms dels prínceps, doncs, remeten no només als personatges que tindran el seu paper particular dins de l’argument de la rondalla: d’alguna manera estan apuntant també a l'ascendència mítica de la humanitat. Seguim encara, doncs, dins el mateix mode metafòric d’expressió amb què s’iniciava el conte: a la sumaríssima descripció inicial de la gradació divina (l’U – Déu – Ell – el Rei), li segueix ara una implícita descripció, a cavall dels noms dels prínceps, de les «edats» de la Humanitat (Kiumars – Yamshid – Jorshid) o, millor dit, dels nivells progressivament descendents de la Creació que condueixen finalment cap a aquesta Humanitat nostra. El més jove dels prínceps, el preferit del rei, serà el protagonista de la història: el seu nivell , si no és ben bé el nostre propi nivell d'existència, s'hi relaciona directament.

No seguirem aquí unes reflexions fetes pel company Mohaghegh, a propòsit de la seqüència dels tres germans, i que prenen un caràcter etiològic (explicació de costums –aquí, d’estructures socials– de l’antiga Pèrsia). Amb això, la seva interpretació perd l’alçada espiritual en què s’hauria de moure i adquireix uns tints historicistes que per ara no ens interessen. Ens fixarem, en canvi, en el significat del nom del príncep més jove, Jorshid-Mitra: «La paraula Jorshid, o Mitra/Mehr –ens diu Mohaghegh– significa sol, llum, amor i amic».

I aquí tenim una dada interessant per a afegir. Hem dit abans que les nostres rondalles no acostumen a donar el noms dels personatges. Respecte a això mateix, Joan Amades, al Pròleg de la seva Rondallística, en l’apartat “El temps, el lloc i els personatges de les rondalles”, ens diu:

La manca de noms gairebé absoluta dels personatges fantàstics no és tan freqüent amb els personatges humans, als quals a vegades hom dóna un nom, no per personificar-los, sinó per determinar-los una mica per a més facilitat de la narració. Els noms que ens dóna la rondalla catalana són els de Joan, Joanet, Joanot, Pere, Peret. (...) Les dones sempre són anomenades Maria i Marieta, equivalent a mare o dona

Davant aquest panorama, ens trobem aparentment molt lluny de la forta càrrega mítica que acompanya als noms de la rondalla persa. Però això no és ben bé així; el propi Amades, en aquest mateix apartat, i enmig d’un text més aviat confús, aporta la dada que ens interessa i que transforma de cop, per sorpresa, l’aparent aridesa mítica del nostre nomenclàtor, aproximant-nos per contra a aquell paisatge altre evocat en el «El Simurgh»:

A Mallorca sovint les bruixes són anomenades Joana; el terme Joan equival a sol, i, per tant, a divinitat, mot que per una raó de degeneració mítica i per efecte de malaltia de llenguatge ha passat a significar temps enllà els sacerdots dels vells ritus, que sovint es confonen amb les divinitats, i en les formes parlades modernes signifiquen els practicants de deixalles de ritus i cultes caiguts i abandonats, que sobreviuen encara al marge de la religió actual. Jan, Joan, Jana i Joana equivalen a bruixots, a practicants d’arts màgiques i supersticioses

Més endavant el folklorista català reprèn el mateix assumpte, d’aquesta altra manera:

Del significat del mot i el nom Joan, ja n’hem parlat; el de Pere, és prou sabut que significa pedra. El sol representat pel mot Joan, era la divinitat cabdal del primitiu, i la pedra, l’element més preat i valuós, puix que constituïa la millor matèria prima per a fabricar les seves eines; per tant, la nostra rondalla, sota la forma dels noms dels seus personatges, conserva dos dels conceptes més importants de la cultura primitiva.

Gairebé sense voler, Amades, a qui ja no podem retreure-li l’explicació etiològica, ens ensenya l’equivalència entre el nom més comú de la nostra rondalla, Joan, i el de l’heroi de la rondalla persa, Jorshid-Mitra, sobre la base de la seva significació comuna: el sol, la llum.

Un sol i una llum que són, en el fons, una parcel·la, una xispa de la llum divina... Tindrà això alguna relació amb la nostra ànima?

Propera entrada: Una rondalla espiritual persa (3)

UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA

Secció: Misteria Rondallística

document: El Simurgh

La rondalla de «El Simurgh» pertany a la tradició oral de l’Iran. Tal com ha passat sempre amb les rondalles, viu en una gran varietat de versions diferents. La versió escrita que m’ha arribat és en certa manera artificiosa, al provenir d’una fusió, feta per H. A. Gahremani; però això no afecta el nostre propòsit. El seu text sencer, juntament amb una interpretació de Payam Mohaghegh, en clau espiritual, es pot trobar –en castellà– al núm. 10 de la revista Sufí, tardor/hivern del 2005.

Comença «El Simurgh» amb un principi típic: hi havia un rei que tenia tres fills. Moltes de les nostres rondalles comencen així; i ja podem avançar, sense saber-ne res més, que l’heroi de la història serà, sens dubte, el fill petit. Però abans ens hem d’aturar en el mateix començament, que presenta un detall curiós que resulta estrany a la nostra tradició. El text de Gahremani comença amb una referència a la divinitat: Hi havia l’U i no hi havia ningú, excepte Déu res no hi havia, i Ell tenia tres fills. Ens informa el comentador, Payam Mohaghegh, que aquesta és la fórmula amb què comencen tots els contes perses. Pel seu caràcter formulari, podem pensar que el seu valor deu ser equivalent al de les nostres fórmules d’inici, que fonamentalment situen l’acció del conte en un temps remot, en un temps fora de la història: en un no-temps, de fet, propi d’allò mític.

Però aquest començament persa té molt més suc que no pas les nostres fórmules tradicionals. Aquí s’explicita una identificació que resulta de gran importància. Primer es parla de «l’U», terme que apunta a la idea d’un Absolut, d’una divinitat no manifestada, i per tant inaccessible. El terme següent, «Déu», resulta una mica més proper, designant la idea d’una divinitat creadora. I finalment es parla d’«Ell»: la majúscula deixa clar que encara s’està parlant de la divinitat, però l’article denota que es tracta d’una divinitat personalitzada, que comença a entrar ja en una relació directa amb la humanitat.

Aquesta gradació, que va de «l’U» a «Ell», passant per «Déu», amb els valors respectius de cada un dels seus Noms, es tracta d’una sumària descripció amb caràcter teològic. Ve a ser com un zoom cinematogràfic, que comença en la llunyania més absoluta i inhumana per acabar enfocant un paisatge de trets més pròpiament humans. De fet, el terme darrer –«Ell»– resulta antropomorf fins al punt que té fills: aquesta paternitat divina, però, ens l’hem de prendre ja com una metàfora, per més que no puguem encara desxifrar-la.

Però aquesta gradació no acaba en les tres frases que composen la fórmula introductòria. Tot just a continuació, i ja dins la rondalla pròpiament dita, se’ns donen els noms d’aquells tres fills (Kiumars, Yamshid i Jorshid-Mitra), dels quals se’ns informa, a més, que són “prínceps”, i que el seu pare és el rei. I aquesta és la terminologia definitiva –reis i prínceps– amb què s’al·ludirà als protagonistes del conte, oblidant ja tota referència a la divinitat.

Però el mal ja està fet, que diríem: ¿O és que els tres fills, que ara són prínceps, no eren al principi els fills d’«Ell»? O sigui, de «Déu»? O sigui, de «l’U»? Així és: a efectes pràctics, el zoom cinematogràfic ha continuat i ha acabat per identificar-nos el Rei amb la divinitat. I no només amb la divinitat personal, sinó també, ja que tot plegat forma un mateix paquet, amb la pròpia divinitat absoluta. Corol·lari: el Rei de les rondalles és Déu. Aquesta és una clau fonamental per a una interpretació espiritual de les rondalles meravelloses. Ja sigui Rei, ja sigui simplement el Pare, el progenitor de l’heroi-príncep s’identifica (almenys parcialment) amb el principi diví.

I aquesta identificació és reversible: si el Príncep és fill de Déu, i d’un Déu Absolut, el Príncep ha de ser també Absolut, i no pot ser aliè a la divinitat del seu pare. El Príncep, i les seves aventures, es despleguen llavors dins el paisatge interior de la divinitat. Però encara no toca desplegar aquest terreny especulatiu: ja tindrem tot el temps del món –literalment, val a dir– per a meditar sobre la divinitat del Príncep (i la de la donzella, també), que és de fet el tema principal de les rondalles espirituals (i el de la nostra pròpia existència).

En definitiva: la fórmula introductòria de «El Simurgh» ens ha aportat una important clau interpretativa. Una clau que ens escatimen, tradicionalment, les nostres pròpies rondalles, les molt múrries. A saber: que tot plegat és, en el fons, un moviment intern de la divinitat (deu ser, suposo, allò mateix que Raimon Pannikar designava amb el nom de la circumincessio divina). Un cop vist això, ja podem continuar amb la rondalla persa.

RONDALLA MERAVELLOSA = RONDALLA ESPIRITUAL

Secció: Misteria Rondallística

Tots coneixem la «rondalla meravellosa». Els seus components –el  jove príncep, la princesa encantada, el llarg viatge, el drac monstruós, la vella bruixa...– són del tot familiars per a nosaltres. D’una manera impròpia ens hi referim, sovint, amb el terme «conte de fades» (fairy tale), que només s’hauria d’aplicar als contes en què apareixen fades; això ja és prou sabut. Però l’element veritablement característic i definidor de la «rondalla meravellosa» és, precisament, el terme més ampli i genèric d’allò meravellós, és a dir: éssers i esdeveniments que no encaixen en els límits propis del món de la vigília, del nostre món quotidià, i que pertanyen per contra al territori del somni, de l’imaginari, del mite.

Però no es tracta en cap cas de fantasia, en el sentit reductivista que prèn aquest terme en el marc del racionalisme instrumental (la Raó-Pragma, que deia Pasolini), llençant-ho tot plegat al cubell d’escombraries d’allò irreal. Aquí, a casa meva, meravellós és el signe d’una altra realitat, o, millor, d’una altra dimensió de la realitat que no és la de la consciència de vigília. El meravellós és per a mi un senyal –pedra d’escàndol– que trenca la hipnosi d’una realitat unidimensional, i que ens obre la porta cap al territori de l’ànima. És en aquest sentit que la «rondalla meravellosa» esdevé sinònim, a Les3taronges, de «rondalla espiritual».

D’altres ja han parlat de les rondalles en aquest mateix sentit. Ho va fer Rudolf Steiner, per exemple, recollint l’herència dels romàntics alemanys, una línia en què també podríem incloure-hi, potser, la psicologia analítica de Carl Gustav Jung i dels seus seguidors (entre els quals cal comptar-hi Marie-Louise von Franz i també Clarissa Pinkola Estés). Ja en parlarem en altres ocasions, de cadascun d’aquests noms, i d’alguns altres; per començar, però, sortirem de les coordenades pròpies de la nostra tradició occidental, i ens emmirallarem en una rondalla procedent de l’Orient. Es tracta de «El Simurgh», una rondalla espiritual persa que té –com ja veurem– un innegable aire de família amb les nostres rondalles de sempre, i que compta amb un gran avantatge: la seva interpretació espiritual en el marc d’una tradició religiosa de prestigi –el sufisme. En les següents entrades ens dedicarem a presentar aquesta rondalla persa, a comparar-la amb les nostres rondalles meravelloses, i a seguir-ne la interpretació que en fa un comentador. 

Següent entrada: Una rondalla espiritual persa (1)