UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA (2)

Secció: Misteria Rondallística

document: El Simurgh

Hi havia l’U i no hi havia ningú,

excepte Déu res no hi havia,

i Ell tenia tres fills

Aquests tres fills són, de gran a petit, els prínceps Kiumars, Yamshid i Jorshid-Mitra. Les nostres rondalles no acostumen a donar els noms dels personatges; i quan ho fan, solen ser noms comuns sense cap sentit particular (però això només en principi, com veurem més endavant). Per contra, a «El Simurgh», tal com ens assenyala el comentador Payam Mohaghegh, els tres noms tenen clarament una significació especial: el nom del primogènit, Kiumars, és el del primer ésser humà, segons l’Avesta, el llibre sagrat del zoroastrisme. Es tracta d’un primer home de caràcter mític, amb trets físics excepcionals, i que viu en harmonia amb els animals. El fill segon, Yamshid, és descendent, en l’Avesta, de Kiumars; representa un tipus d’humanitat antiga, prèvia a l’actual, i que també acaba, com la primera, desapareixent.

Els noms dels prínceps, doncs, remeten no només als personatges que tindran el seu paper particular dins de l’argument de la rondalla: d’alguna manera estan apuntant també a l'ascendència mítica de la humanitat. Seguim encara, doncs, dins el mateix mode metafòric d’expressió amb què s’iniciava el conte: a la sumaríssima descripció inicial de la gradació divina (l’U – Déu – Ell – el Rei), li segueix ara una implícita descripció, a cavall dels noms dels prínceps, de les «edats» de la Humanitat (Kiumars – Yamshid – Jorshid) o, millor dit, dels nivells progressivament descendents de la Creació que condueixen finalment cap a aquesta Humanitat nostra. El més jove dels prínceps, el preferit del rei, serà el protagonista de la història: el seu nivell , si no és ben bé el nostre propi nivell d'existència, s'hi relaciona directament.

No seguirem aquí unes reflexions fetes pel company Mohaghegh, a propòsit de la seqüència dels tres germans, i que prenen un caràcter etiològic (explicació de costums –aquí, d’estructures socials– de l’antiga Pèrsia). Amb això, la seva interpretació perd l’alçada espiritual en què s’hauria de moure i adquireix uns tints historicistes que per ara no ens interessen. Ens fixarem, en canvi, en el significat del nom del príncep més jove, Jorshid-Mitra: «La paraula Jorshid, o Mitra/Mehr –ens diu Mohaghegh– significa sol, llum, amor i amic».

I aquí tenim una dada interessant per a afegir. Hem dit abans que les nostres rondalles no acostumen a donar el noms dels personatges. Respecte a això mateix, Joan Amades, al Pròleg de la seva Rondallística, en l’apartat “El temps, el lloc i els personatges de les rondalles”, ens diu:

La manca de noms gairebé absoluta dels personatges fantàstics no és tan freqüent amb els personatges humans, als quals a vegades hom dóna un nom, no per personificar-los, sinó per determinar-los una mica per a més facilitat de la narració. Els noms que ens dóna la rondalla catalana són els de Joan, Joanet, Joanot, Pere, Peret. (...) Les dones sempre són anomenades Maria i Marieta, equivalent a mare o dona

Davant aquest panorama, ens trobem aparentment molt lluny de la forta càrrega mítica que acompanya als noms de la rondalla persa. Però això no és ben bé així; el propi Amades, en aquest mateix apartat, i enmig d’un text més aviat confús, aporta la dada que ens interessa i que transforma de cop, per sorpresa, l’aparent aridesa mítica del nostre nomenclàtor, aproximant-nos per contra a aquell paisatge altre evocat en el «El Simurgh»:

A Mallorca sovint les bruixes són anomenades Joana; el terme Joan equival a sol, i, per tant, a divinitat, mot que per una raó de degeneració mítica i per efecte de malaltia de llenguatge ha passat a significar temps enllà els sacerdots dels vells ritus, que sovint es confonen amb les divinitats, i en les formes parlades modernes signifiquen els practicants de deixalles de ritus i cultes caiguts i abandonats, que sobreviuen encara al marge de la religió actual. Jan, Joan, Jana i Joana equivalen a bruixots, a practicants d’arts màgiques i supersticioses

Més endavant el folklorista català reprèn el mateix assumpte, d’aquesta altra manera:

Del significat del mot i el nom Joan, ja n’hem parlat; el de Pere, és prou sabut que significa pedra. El sol representat pel mot Joan, era la divinitat cabdal del primitiu, i la pedra, l’element més preat i valuós, puix que constituïa la millor matèria prima per a fabricar les seves eines; per tant, la nostra rondalla, sota la forma dels noms dels seus personatges, conserva dos dels conceptes més importants de la cultura primitiva.

Gairebé sense voler, Amades, a qui ja no podem retreure-li l’explicació etiològica, ens ensenya l’equivalència entre el nom més comú de la nostra rondalla, Joan, i el de l’heroi de la rondalla persa, Jorshid-Mitra, sobre la base de la seva significació comuna: el sol, la llum.

Un sol i una llum que són, en el fons, una parcel·la, una xispa de la llum divina... Tindrà això alguna relació amb la nostra ànima?

Propera entrada: Una rondalla espiritual persa (3)