UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA (7)

Secció: Misteria Rondallística

Document: «El Simurgh»  

Les rondalles de «El Simurgh» i «El moixó» tenen, en línies generals, el mateix argument. Un cop arribat l’heroi al fons del pou, però, comencen a aparèixer diferències importants. A la rondalla catalana, en la versió recollida per Amades, la cosa va així:

El fill petit arribà a baix de tot i trobà un espai molt ample, amb tres portes daurades guardades per una vella, que no tenia sinó dos grossos ullals que li sortien fora de la boca. Li preguntà on era aquell moixonot negre; la vella li digué que truqués a la primera porta i potser allí li ho dirien, però que anés amb compte, perquè la guardava un gegant que es menjava tothom que veia. El minyó agafà una espasa que trobà i trucà a la porta; li sortí el gegant, però ell, amb un cop d’espasa, li trencà les cames i el matà. Oberta la porta, es trobà en un palau immensament gran, però no veié ningú. Tot d’una, sentí una veu molt dolça que li deia que era una princesa encantada i que si matava un negre que hi havia en una de les altres portes, quedaria desencantada.

(…) El minyó trucà, el negre obrí i, d’un cop d’espasa, el minyó el matà. Al moment li aparegué, al peu de la porta del palau, una donzella resplendent i fresca com una rosa. Era la princesa desencantada. El minyó tocà la campaneta, perquè els seus germans pugessin la princesa, amb el propòsit que, després, pugessin a ell; però quan els seus germans van veure aquella donzella tan i tan gentil i agraciada, no es van recordar més d’ell i se’n van anar cap a casa seva.

El minyó, veient que no el pujaven, preguntà a la vella de quina manera podia sortir del pou (…) La vella es tornà una jove gallarda i afavorida. Aleshores li ensenyà allà lluny, lluny, un foradet petit com un forat d’agulla, li digué que per allí podrien sortir a la claror, ell, ella i tota la gent encantada que hi havia en el fons del pou. Tots van sortir i cadascun féu la seva via.

A «El Simurgh» no apareix cap vella, ni amb ullals ni sense. A la rondalla persa, les tres portes són tres pous, cada un dels quals amb un altre div, una altra donzella, i un tresor. I la primera donzella, abans de pujar cap amunt, li dóna alguns consells a l'heroi:

«Si tus hermanos no te izan y te dejan aquí, hay dos cosas que debes saber: la primera, es que hay en esta tierra un gallo dorado y una linterna dorada que pueden conducirte hasta mí. (…). La segunda cosa que debes saber es esta: cuando la noche esté más avanzada, vendrán dos bueyes que lucharán entre sí. Uno es negro, el otro blanco. Si saltas sobre el buey blanco te sacará del pozo, pero si, por error, saltas sobre el negro, te llevará siete niveles más abajo».

Com és previsible, Jorshid pujarà dalt del bou negre i caurà «set nivells més avall»: allí es trobarà en un altre país, amb prats, una ciutat, un rei, una princesa i un drac. Entre d’altres coses, Jorshid matarà aquest drac, salvarà la princesa, i demanarà com a recompensa poder tornar al seu país. En aquest punt serà on, finalment, apareixerà el cèlebre Simurgh, per portar Jorshid de retorn a casa del seu pare, on es casarà amb la primera princesa que havia trobat al fons del pou.  

Les diferències entre un relat i l’altre, a aquestes alçades, són nombroses. Però també podríem considerar que mentre no apareix el Simurgh (del qual no n'hi ha cap rastre a «El moixó») les dues històries tampoc no estan tan allunyades l'una de l'altra. De fet, un cop la primera donzella ha estat enviada amunt, la situació «rescat d'una donzella» es repeteix, de nou, a les dues rondalles: hi ha una segona donzella, que també està encantada, i que l’heroi també allibera. 

Pel que sembla, la primera donzella és aquella en què s’hauria transformat la fruita robada al principi (la pera o la magrana, segons el cas); aquesta donzella, ja ho hem vist, vindria a ser una representació simbòlica de l’Ànima, i és amb aquesta que es casarà l’heroi-Esperit, un cop retorni a Palau. En canvi, la segona donzella no establirà cap relació amb l’heroi: a «El moixó» se’ns diu que «tots van sortir i cadascun féu la seva via»; i a «El Simurgh», ella es quedarà al seu país mentre que ell tornarà a Palau a lloms del Simurg.

Des del punt de vista de la nostra interpretació espiritual, aquest segon rescat ve a complicar l'esquema que havíem fet en la jornada anterior, i ens planteja algunes dificultats. D’una banda podem preguntar-nos qui és, aquesta segona donzella (i en el cas de «El Simurgh», qui és el seu pare, aquest altre rei d’un país subterrani). De l’altra, podem preguntar-nos també quin és el nou 'món' que apareix representat en la història (a «El moixó», en un sentit horitzontal, per aquest «lluny, lluny», que aquí comptarem, només per comoditat, com a equivalent del descens vertical de set nivells de «El Simurgh»). Si el primer nivell del fons del pou ens situava en el territori terrestre de l’ego, a on pertany aquest altre nivell? En cas que fos l’infern, ¿a qui representen, espiritualment, el rei i la seva filla? 

El comentador de «El Simurgh», Payam Mohaghegh, no ens ajuda a aclarir aquests dubtes. Segons ell, els dos bous (el negre i el blanc) representen la vida, «que puede conducir a la luz o a las tinieblas». I els set nivells són com una escala, present en diverses tradicions simbòliques (astrologia, càbala, gnosticisme, chakras...), que apunten cap a les diferents etapes de la purificació i de l’ascensió espiritual de l'individu. I amb això sembla que identifiqui el nivell més profund no amb l’infern, sinó amb la vida; de nou, en un pla terrenal. Però essent així, ¿amb què es correspon llavors el fons del pou on hi havia la Donzella/Magrana, i que nosaltres ja havíem identificat abans amb la Terra i l’ego?

Amb aquesta repetició del motiu del rescat, en dos plans diferents, potser la rondalla estigui retratant l’amplitud d’una vida terrenal que es mou entre dos pols: un pol superior, el de l’entrega a la vida espiritual (i aquí la primera donzella representaria l’Ànima purificada) i un pol inferior, el de l’entrega als plaers de la carn (i aquí la segona donzella representa l’ànima concupiscent, en una dualitat de l’ànima que ja es troba present a Plató –de fet, els dos bous de «El Simurgh» remeten molt clarament als dos cavalls del conegut mite platònic de l’ànima).

O potser la rondalla ens estigui parlant, amb el primer país del fons del pou, d’un nivell ontològic intermig, situat entre el món pròpiament celestial i el món terrenal dels homes. Aquest món intermig només podria ser la terra d’Hurqalia, el mundus imaginalis del qual parla tant sovint l’islamòleg francés Henry Corbin. Aquest és el món en què es corporitzen els esperits i en què s’espiritualitzen els cossos. No és el lloc de parlar-ne a bastament, aquí; només direm que es tracta d'un món perdut per a la cosmovisió occidental moderna (i també, pel que sembla, per l’Islam sunnita). 

Payam Mohaghegh no esmenta en cap moment aquest món imaginal en el seu comentari, no sé per quina raó, i d’aquesta manera no ens ajuda a decidir quina és la cosmologia retratada per la rondalla. Ens quedarem, per tant, amb el dubte...