UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA (6)

Secció: Misteria Rondallística

Document: «El Simurgh»

El príncep Jorshid persegueix al sobrenatural lladre de les tres magranes màgiques, baixa fins al fons del pou, i es troba amb una donzella, de la qual s’enamora a primera vista. D’aquesta noia, la rondalla ens diu que era tan bella «com la Lluna plena». Ja vam veure, seguint el comentari de Payam Mohaghegh, que l’amor entre el Príncep i la Donzella –o sigui, la unió del Sol i de la Lluna– era una representació figurada de les relacions entre l’Esperit celestial i l’Ànima del místic. Hi ha, per tant, una triple correspondència que vincula la figuració narrativa amb una al·legoria còsmica, d’una banda, i amb el sentit espiritual, de l’altra:

                Príncep     →      Sol            →     Esperit

                Donzella    →      Lluna        →     Ànima

Al principi de «El Simurgh» vam trobar-hi una gradació que anava sumàriament des de la divinitat abscondita fins al Déu personal. Ara podem comprovar que aquesta gradació descendent continua a mesura que avança la narració: en l’escala del ser, pel que sembla, el Príncep està per damunt de la Donzella, i aquesta, al seu torn, està per damunt del malvat que la té segrestada.

Seguint amb la triple correspondència, aquest malvat (dimoni o div, tal com apareix a «El Simurgh») s’identifica amb la Terra, cosmològicament, i espiritualment amb la consciència comuna. O, millor dit, amb l’ego:

                Príncep     →     Sol            →     Esperit

                Donzella    →     Lluna        →     Ànima

                Dimoni      →     Terra        →     ego

Aquesta gradació descendent té diverses conseqüències, i en diferents plans. D’una banda, ens està parlant d’un allunyament progressiu respecte la divinitat. L’al·legoria cosmològica tradueix aquest allunyament en forma d’un descens de la lluminositat: mentre que el Sol té llum pròpia, i la Lluna té llum per reflex, la Terra és de natural fosca, i només rep la llum que els altres dos astres li envien.

D’altra banda, els diferents personatges despleguen aquesta gradació ontològica a través dels seus atributs i del seu comportament dins la rondalla:

El Príncep és ell mateix tot al llarg del relat; només canvia la seva condició civil, de solter a casat.

La Donzella, en canvi, és tan voluble com la lluna amb les seves fases: passa primer de magrana a Donzella, i després a Reina; també canvia de potència a acte (de magrana a donzella), així com de captiva a lliure. En altres rondalles, aquesta volubilitat de l’Ànima es manifesta també en la seva capacitat de metamorfosejar-se en animal (una papallona, o una colometa, o un peix). En tot cas; si bé és voluble, l’ànima no deixa de ser una, manifestant d’aquesta manera la seva condició original divina.

En canvi, el dimoni és un personatge múltiple. Aquesta multiplicitat seva és un tret pròpiament terrestre. A «El Simurgh», Jorshid mata primerament el div que té encantada la seva princesa: però després haurà de matar els altres dos divs que tenen segrestades les altres dues donzelles, i més endavant haurà de matar també un drac que apareixerà en el relat. A «El Moixò», en aquest mateix paper, apareix primer un gegant, i després un «negre» malvat.  I en altres rondalles del mateix tipus hi trobem un dimoni, un drac i una serpent; o bé un gegant o dimoni de tres caps. Tots aquests espècimens diferents mantenen una relació paradigmàtica entre ells perquè tots ells són representants d’un sol fenomen: l’ego, que torna a brotar arreu, per més que el tallis, com si fos una mala herba.

Un cop assignats els rols respectius, podem concloure que l’esquema general de la rondalla meravellosa mostra el rescat de l’Ànima, per part de l’Esperit, per alliberar-la del segrest de què és objecte per part de l’ego. Aquest rescat és el punt en què definitivament s’atura l’objectiu del zoom cinematogràfic que ens venia mostrant l’escala del ser. O sigui: aquest rescat és el tema, per antonomasia, de la rondalla espiritual.

I fins aquí, un cop arribats al plantejament general del tema, podem dir que «El Simurgh» i «El moixò» s’han comportat de manera molt similar, a cavall de les seves semblances argumentals i narratives. Però a partir d’aquí, a partir d’allò que els herois respectius troben i fan al país del fons del pou, «El Simurgh» presenta un desenvolupament narratiu més ampli i més complex que no pas la rondalla catalana, i ens dóna més joc per a continuar i ampliar la seva interpretació espiritual. La cosa, doncs, no és tan senzilla com es mostra en «El moixò», amb l’heroi sortint més o menys fàcilment del pou abans de casar-se amb la princesa: a «El Simurgh», com veurem, el relat és molt més complicat.

Propera entrada:

Una rondalla espiritual persa (7)