UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA (3)

Secció: Misteria Rondallística

document: El Simurgh

Després de presentar-nos els tres fills del rei, «El Simurgh» ens explica que al jardí del rei hi ha un magraner...

....que només tenia tres magranes; els seus fruits eren fabuloses gemmes que brillaven com torxes enceses enmig de la nit. Així que maduressin es convertirien en tres hermoses donzelles, que es casarien amb els tres fills del rei. Cada nit, per ordre reial, un dels prínceps vigilava l’arbre, no fos el cas que algú en robés les magranes.

Només amb això, ja estem en disposició d’afirmar que aquesta rondalla persa té, innegablement, un estret parentiu amb les nostres pròpies rondalles. Tenim aquí un motiu, un nucli narratiu típic, conformat per tres elements que ens resulten prou coneguts: en primer lloc, l’arbre guarnit amb tres únics fruits, i situat enmig d’un jardí; en segon lloc, d’aquests tres fruits, màgicament, n’han de sortir tres belles donzelles casadores; finalment, aquests fruits estan vetllats gelosament i són susceptibles d’ésser robats. Aquests tres elements conformen igualment un cèlebre motiu que apareix a diferents rondalles dels Països Catalans i de tot l’arc Mediterrani, i que fins i tot les hi dóna el nom: L’Amor de les tres taronges, Les tres taronges de la vida, A Bella di tre aranci, L'amour des trois oranges, etcétera.

És cert que «El Simurgh» parla de magranes, i no pas de taronges. I aquesta no és l’única diferència respecte el nostre relat tradicional, ni de bon tros la principal. Són molt més destacables altres trets, com poden ser la disposició d’aquest motiu al principi del relat (en les nostres rondalles, l’heroi troba el jardí amb l’arbre després d’un llarg viatge), el fet que l’arbre creixi dins el jardí del palau del rei (mentre que, a casa nostra, ho fa en un jardí remot i sense amo conegut), el fet que les tres fruites hagin de donar esposa a tres prínceps (per a nosaltres només n’hi ha un, de príncep, que és fill únic, i les dues primeres donzelles són desaprofitades), o el fet que siguin els prínceps els encarregats de vetllar l’arbre (mentre que als relats mediterranis ho fa un monstre: un drac, una serp, un gegant, set gegants...).

En tot cas, tant les notables coincidències entre el magraner d’«El Simurgh» i el nostre taronger màgic, com les seves diferències evidents, ens donen pistes per a meditar sobre el seu sentit espiritual. El comentador del relat persa, Payam Mohaghegh, assenyala dos aspectes importants respecte el magraner: d’una banda, la seva vinculació amb el sol, i de l’altra, el paper de la magrana com a mediadora entre diferents nivells de la realitat (ell parla concretament dels dos móns divins: el cel i l’inframón).

Respecte a la relació amb el sol, Mohaghegh diu el següent:

[la magrana] és la fruita que mengen els irànics, encara avui, en la nit de Yaldâ (Yule, el solstici d’hivern), la nit més llarga de l’any, o sigui, quan el sol, la llum, està en la seva altura més baixa. Menjant magranes, s’alineen simbòlicament amb el sol i es mantenen desperts aquella nit fins a la seva sortida.

La relació amb el sol és, precisament, un denominador comú entre les magranes i les taronges. Potser la diferència magranes/taronges no sigui tal, en realitat: hi ha diversos aspectes que fan intercanviables aquestes dues fruites a efectes dels relats meravellosos. Fixem-nos, per exemple, en l’anotació que fa Joan Amades, en la Rondallística, sota la seva transcripció de «La Tarongeta» (rondalla núm. 8):

Hom va establir una relació entre el seu color i el del sol i se la considerà com d’origen solar i mític. El seu nom encara revela aquesta creença: oronia vol dir daurada. La t del davant és l’article pre-romà de moltes llengües mediterrànies. El mot taronja, per tant, equival a la daurada o la solar.

Tanmateix, sembla que Amades passa per alt que el color daurat no només es relaciona amb el sol, sinó que també ho fa, i amb més motiu encara, amb l’or. La magrana també té un color daurat; i aquest seria un segon tret que agermana les dues fruites. Pel que fa a «El Simurgh», aquesta doble relació (de la magrana amb el sol i amb l’or) es vincula directament amb el caràcter diví del Rei, que ja havia estat subratllat en la fórmula d’inici de la rondalla; un rei que és, no ho oblidem, el propietari del jardí on creix el magraner, i per tant, també, del magraner mateix. Per tant, el sol i l’or amb què s’associa la magrana són igualment, de fet, atributs del Rei, que li són propis en virtut de la seva identificació amb la divinitat. Pel que fa a les nostres rondalles, la situació del taronger en un jardí remot i sense propietari conegut ens obligaria a fer una especulació d’un abast més gran, que deixem per més endavant.

També deixem per més endavant la qüestió, assenyalada per Mohaghegh, del magraner com a mediador entre els móns. En canvi, sí que pot resultar oportú afegir aquí un comentari sobre la magrana fet en un altre context. En un estudi sobre les possibles connexions de Sant Joan de la Creu amb el misticisme islàmic (amb el títol San Juan de la Cruz y el Islam), la investigadora Luce López-Baralt diu el següent: «San Juan alude (...) al licor de granada, que simboliza la unidad que subyace en la multiplicidad de los granos de esta fruta» (citat per Terry Graham a “Los orígenes sufíes de San Juan de la Cruz”, revista Sufí, núm. 8, pp. 18-23). Aquesta menció resulta molt suggerent: el parentiu de la magrana amb la reialesa divina es pot establir ja no només sobre la base de la llum solar i del color daurat, sinó també sobre la metàfora, més interessant per a nosaltres, de la multiplicitat de les granes (o sigui, de les criatures) continguda en la unitat del fruit (o sigui, del Déu creador). En aquest nou sentit, la magrana i la taronja també resulten equivalents: al cap i a la fi, la taronja està igualment formada per una multiplicitat (de grills, en aquest cas). D’aquesta metàfora en podrem treure molt de suc...

Propera entrada: Una rondalla espiritual persa (4)