UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA

Secció: Misteria Rondallística

document: El Simurgh

La rondalla de «El Simurgh» pertany a la tradició oral de l’Iran. Tal com ha passat sempre amb les rondalles, viu en una gran varietat de versions diferents. La versió escrita que m’ha arribat és en certa manera artificiosa, al provenir d’una fusió, feta per H. A. Gahremani; però això no afecta el nostre propòsit. El seu text sencer, juntament amb una interpretació de Payam Mohaghegh, en clau espiritual, es pot trobar –en castellà– al núm. 10 de la revista Sufí, tardor/hivern del 2005.

Comença «El Simurgh» amb un principi típic: hi havia un rei que tenia tres fills. Moltes de les nostres rondalles comencen així; i ja podem avançar, sense saber-ne res més, que l’heroi de la història serà, sens dubte, el fill petit. Però abans ens hem d’aturar en el mateix començament, que presenta un detall curiós que resulta estrany a la nostra tradició. El text de Gahremani comença amb una referència a la divinitat: Hi havia l’U i no hi havia ningú, excepte Déu res no hi havia, i Ell tenia tres fills. Ens informa el comentador, Payam Mohaghegh, que aquesta és la fórmula amb què comencen tots els contes perses. Pel seu caràcter formulari, podem pensar que el seu valor deu ser equivalent al de les nostres fórmules d’inici, que fonamentalment situen l’acció del conte en un temps remot, en un temps fora de la història: en un no-temps, de fet, propi d’allò mític.

Però aquest començament persa té molt més suc que no pas les nostres fórmules tradicionals. Aquí s’explicita una identificació que resulta de gran importància. Primer es parla de «l’U», terme que apunta a la idea d’un Absolut, d’una divinitat no manifestada, i per tant inaccessible. El terme següent, «Déu», resulta una mica més proper, designant la idea d’una divinitat creadora. I finalment es parla d’«Ell»: la majúscula deixa clar que encara s’està parlant de la divinitat, però l’article denota que es tracta d’una divinitat personalitzada, que comença a entrar ja en una relació directa amb la humanitat.

Aquesta gradació, que va de «l’U» a «Ell», passant per «Déu», amb els valors respectius de cada un dels seus Noms, es tracta d’una sumària descripció amb caràcter teològic. Ve a ser com un zoom cinematogràfic, que comença en la llunyania més absoluta i inhumana per acabar enfocant un paisatge de trets més pròpiament humans. De fet, el terme darrer –«Ell»– resulta antropomorf fins al punt que té fills: aquesta paternitat divina, però, ens l’hem de prendre ja com una metàfora, per més que no puguem encara desxifrar-la.

Però aquesta gradació no acaba en les tres frases que composen la fórmula introductòria. Tot just a continuació, i ja dins la rondalla pròpiament dita, se’ns donen els noms d’aquells tres fills (Kiumars, Yamshid i Jorshid-Mitra), dels quals se’ns informa, a més, que són “prínceps”, i que el seu pare és el rei. I aquesta és la terminologia definitiva –reis i prínceps– amb què s’al·ludirà als protagonistes del conte, oblidant ja tota referència a la divinitat.

Però el mal ja està fet, que diríem: ¿O és que els tres fills, que ara són prínceps, no eren al principi els fills d’«Ell»? O sigui, de «Déu»? O sigui, de «l’U»? Així és: a efectes pràctics, el zoom cinematogràfic ha continuat i ha acabat per identificar-nos el Rei amb la divinitat. I no només amb la divinitat personal, sinó també, ja que tot plegat forma un mateix paquet, amb la pròpia divinitat absoluta. Corol·lari: el Rei de les rondalles és Déu. Aquesta és una clau fonamental per a una interpretació espiritual de les rondalles meravelloses. Ja sigui Rei, ja sigui simplement el Pare, el progenitor de l’heroi-príncep s’identifica (almenys parcialment) amb el principi diví.

I aquesta identificació és reversible: si el Príncep és fill de Déu, i d’un Déu Absolut, el Príncep ha de ser també Absolut, i no pot ser aliè a la divinitat del seu pare. El Príncep, i les seves aventures, es despleguen llavors dins el paisatge interior de la divinitat. Però encara no toca desplegar aquest terreny especulatiu: ja tindrem tot el temps del món –literalment, val a dir– per a meditar sobre la divinitat del Príncep (i la de la donzella, també), que és de fet el tema principal de les rondalles espirituals (i el de la nostra pròpia existència).

En definitiva: la fórmula introductòria de «El Simurgh» ens ha aportat una important clau interpretativa. Una clau que ens escatimen, tradicionalment, les nostres pròpies rondalles, les molt múrries. A saber: que tot plegat és, en el fons, un moviment intern de la divinitat (deu ser, suposo, allò mateix que Raimon Pannikar designava amb el nom de la circumincessio divina). Un cop vist això, ja podem continuar amb la rondalla persa.