UNA RONDALLA ESPIRITUAL PERSA (5)

Secció: Misteria Rondallística
document: El Simurgh

Recuperem els esdeveniments des de l’inici de «El Simurgh»: Hi ha un Rei que té tres fills; al jardí hi té un magraner amb tres fruits, que en el futur s’hauran de convertir, màgicament, en tres noies que es casin amb els prínceps; però una mà sortida d’un núvol roba, de nit, les tres fruites; el germà petit li talla un dit i, a l’endemà, els tres germans marxen seguint el rastre de la sang. L’escena següent ens mostra els tres germans, «creuant muntanyes i deserts», fins que arriben a la boca d’un pou; allà s’acaba el rastre de sang.

Mirem ara el principi d’una rondalla catalana, consignada per Joan Amades en la Rondallística amb el nº 164, i que porta per títol «El moixó»:

Una vegada hi havia una família formada per un pare i tres fills. Tenien un hort amb una perera molt regalada, i cada nit els robaven un pera. Per saber qui els la robava, decidiren vigilar la perera. Una nit la vigilà el fill gran; però prop de les dotze li vingué una gran son i s’adormí. Quan es despertà ja li havien pres la pera. L’endemà hi anà el fill mitjà i li passà el mateix. La tercera nit, hi anà el petit; féu esforços per no adormir-se i veié que, al punt de les dotze, es presentava un moixonot negre, que va agafar una pera amb el bec i va córrer a amagar-se en un pou.

Ja s'ha parlat abans de les connexions entre «El Simurgh» i «L'amor de les tres taronges». Però parlar d’un «estret parentiu» entre «El Simurgh» i els nostres contes tradicionals resulta, a la vista de «El moixó», encara massa tou: aquí es tracta pràcticament, tot i descomptant-ne algun detall, de la mateixa rondalla. Fins i tot els títols respectius també ens ho indiquen: moixó és un nom comú que designa un ocell; el Simurgh és, en principi, el nom propi d’un ocell en particular, però la seva etimologia persa ens porta igualment al camp dels noms comuns: Henry Corbin ens explica que es tracta d’un nom compost de sî (trenta) i morgh (ocells).

Si l’inici dels dos contes és pràcticament intercanviable, la seva immediata continuació també ho és: els tres germans decideixen baixar, per ordre d’edat, al pou. Transcriu Amades:

De primer, hi baixà el noi gran i se n’emportà una campaneta per a tocar-la si li succeïa alguna cosa, a fi que els altres, en sentir-la, el pugessin. Quan fou un gran tros avall, li va fer por tanta foscor, va tocar la campaneta i tot el seguit el van pujar.

A «El Simurgh» no hi ha cap campaneta, i no és la foscor, sinó una escalfor insuportable, allò que fa tornar enrera (millor dit; amunt) al germà gran. Però de cara a l’acció, la cosa va per igual, com es fa pal·lès a «El Simurgh»:

Sus hermanos le izaron. Luego el príncipe Kiumars descendió a su vez y pronto le oyeron también gritar que se estaba quemando. Cuando el príncipe Jorshid decidió bajar, dijo a sus hermanos que, por fuerte que gritara, no deberían izarle sino soltar más cuerda (Sufí, nº 10, p. 8)

Com era de preveure, és el fill petit, i només ell, qui arriba al fons del pou, tant a la rondalla catalana com a la persa. Allà baix hi trobarà, naturalment, a les noies encantades, custodiades per serps, dracs o dimonis. La correspondència entre «El Simurgh» i «El moixò» seguirà, encara, però les variacions es van fent cada vegada més notables.

Aturem-nos avui, però, en el motiu del pou, que és molt comú en el conte meravellós d'arreu del món. Segons Carme Oriol i Josep Mª Pujol, autors de l’Índex tipològic de la rondalla catalana (Materials d’etnologia de Catalunya, núm 2, Generalitat de Catalunya, 2003), la rondalla de «El moixó» pertany al tipus 301A de la catalogació internacional Aarne-Thompson, que descriuen així (pp. 75-77):

301A La perera

(Quest for a Vanished Princess)

Resum: El més petit de tres germans, perseguint un ocell que roba de nit els fruits d’un arbre, arriba fins un pou. Ho explica als seus germans i decideixen baixar-hi. Primer ho fa el gran, però quan és a mig camí li agafa por i diu als germans que el tornin a pujar. Després hi baixa el mitjà, però fa el mateix. Finalment, hi va el petit. Arriba fins un palau on hi ha una princesa robada per un gegant.

Etcètera. Fins aquí ens trobem encara, i ben clarament, dins el mateix cas que «El Simurgh». Dins d’aquest grup, comptant-hi «El moixó», Oriol i Pujol hi inclouen fins a 12 rondalles diferents: cinc més d’Amades («El gegant de tres caps», «Les tres princeses més brillants que el sol», «El nen que tenia un gep darrera... », «El ferreret» i «Les tres princeses burletes»), dues de Maspons i Labrós («La perera» i «Les tres princeses»), una de Serra i Boldú («Un noi més viu del que semblava»), dues d’Alcover («En Juanet i ses tres capsetes» i «Es pou de sa lluna»), i una de les germanes Roig Vila («La perera»). La lectura d’aquestes rondalles, apart de mostrar la inevitable arbitrarietat d’aquesta mena de classificacions, ens revela també que les correspondències de «El Simurgh» amb les nostres rondalles són d’allò més nombroses i, alhora, d’allò més variables.

En tot cas, vistes les correspondències narratives, no resulta pas gens agosarat dir que allò que serveix per a «El Simurgh», de cara a una interpretació espiritual del seu contingut, serveix també per a «El moixó» i igualment per a tantes altres rondalles meravelloses, vinguin d’on vinguin. No només del subtipus 301A, o del tipus 301, sinó de la rondalla meravellosa en general.

Però quin pot ser el sentit espiritual del descens al fons del pou? Veiem què en diu el nostre comentarista «oficial», Payam Mohaghegh, aplicant-hi els simbolismes propis del sufisme:

El pozo es una entrada al inframundo, cuyo fuego quema a los príncipes durante su descenso y hace que se acobarden. El príncipe Jorshid, por su parte, salta con fe en la tinaja y, como la uva, inicia su transformación en vino.

Continúa su recorrido a despecho de ser quemado y cocido. En el fondo del pozo, el príncipe Jorshid (el Sol) encuentra a una jovencita, hermosa como la Luna. El Sol y la Luna se encuentran e inmediatamente se enamoran. En el sufismo el Sol representa el Espíritu que ilumina los cielos mientras que la Luna simboliza la luz de este mundo. La Luz es vista como el conocimiento Divino, en tanto que el alma del místico es simbolizada por la Luna que refleja la luz del Sol.

Cuando el Sol y la Luna se encuentran, el amor fluye entre ellos y la Luna avisa al Sol de los riesgos de este encuentro y de su búsqueda. Muchos han llegado hasta aquí y el demonio los ha matado, regresa mientras estés a tiempo. Es demasiado tarde para Jorshid, pues él ha visto a su amada, tal vez su propia alma, que ha de ser su reina, o quizás haya percibido un atisbo del Océano de la Unidad.

(revista Sufí, nº 10, p. 10)

Propera entrada:

 De la sortida dels fills petits (en la narrativa de l’ànima)