Secció: Misteria
Rondallística
document: El
Simurgh
…érase un vez un campesino que tenía tres hijos varones, o bien un rey con una hija, o bien tres hermanos; en una palabra, el relato pone en escena a una familia. A decir verdad, sería preciso comenzar por el examen de esta familia del cuento. Pero los elementos del relato se hallan tan íntimamente ligados entre sí que el carácter de la familia con que empieza el relato sólo puede descubrirse gradualmente, a medida que se van desarrollando los acontecimientos. Limitémonos a decir que la familia vive feliz y tranquila, y que así podría vivir durante mucho tiempo si no fuesen ocurriendo pequeñísimos e imperceptibles acontecimientos que de repente, inesperadamente, desencadenan la catástrofe.
(Vladimir Propp, Las raíces
históricas del cuento (1928),
Madrid, Fundamentos, 1984)
Madrid, Fundamentos, 1984)
Aquesta 'catàstrofe', que diu Propp, no triga gaire a arribar a la família de «El Simurgh». La rondalla persa ens explica que, cada nit, un dels tres fills del rei vetlla al jardí de palau, sota el magraner, per impedir que ningú robi els tres fruits màgics. Però els dos germans grans s’adormen en el seu torn; cada vegada, a l’endemà, ha desaparegut un dels fruits. Quan li correspon la vetlla a Jorshid, el fill petit, es fa un tall al dit per evitar adormir-se, i així pot observar com un núvol es situa sobre l’arbre, i com una mà que surt del núvol agafa l’última magrana. El noi, atent, pren la seva espasa i talla un dit d’aquella mà abans que desaparegui. El matí següent, els tres germans marxen de casa, per ordre del rei, seguint el rastre de sang deixat per la mà misteriosa, per tal de recuperar les tres magranes.
Comença, amb això,
l’aventura. El robatori de les magranes constitueix allò que Propp anomena en
un altre lloc (en comptes de «catàstrofe») «la malifeta»: és a dir, la situació
de greuge o de mancança, fonamental en les rondalles meravelloses, que motiva
la sortida de casa de l’heroi. L’investigador rus, en la seva catalogació
alfabètica de les funcions que
composen el relat meravellós, li dóna
a la malifeta la lletra A; o sigui, la
que correspon al principi del relat. La reparació
(lletra K) d’aquesta malifeta
constitueix, generalment, la primera part del conte; i el retorn de l’heroi, que
culmina amb el seu matrimoni (W) amb
la princesa, la segona.
Una desgràcia esdevinguda en
el sí d’una família feliç, i la final restauració, ampliada inclús, de la
felicitat familiar: en això consisteix, en certa mesura, una rondalla
meravellosa. El relat típic comporta una malifeta, un heroi o heroïna, un
viatge d’anada i tornada, la reparació del mal, un matrimoni... Què pot
significar tot plegat, en la perspectiva espiritual que ens interessa? Dèiem,
en les primeres entrades de la sèrie, que el Rei representava la divinitat; i
que el seu fill, l’heroi, tenia al seu torn alguna relació amb el nostre nivell
d’existència. Provenim de la divinitat i hem de tornar-hi (A → W), diuen els místics; però entremig, pel que sembla, tenim alguna cosa a fer-hi, aquí a la Terra (K). Resulta fàcil pensar, en conseqüència, que el viatge d’anada i
tornada d’aquest heroi deu estar vinculat amb el periple de la «criatura»
per l’existència terrenal. Ara tenim l'ocasió de confirmar-ho.
Les rondalles ens diuen
que aquesta «cosa» que venim a fer al món té a veure, en primer terme, amb la reparació d’una
«malifeta»; però també, en un rang d’importància equivalent, amb la celebració
d’un «matrimoni». «El Simurgh» té una característica molt interessant: ens
mostra amb gran claredat que hi ha una connexió molt i molt estreta entre la reparació
de la malifeta i el matrimoni dels dos protagonistes. Això es posa de manifest ja
en el robatori de les magranes, que suposa no tan sols la malifeta (subtipus A2: «substracció d’un objecte
màgic», en termes de Propp), sinó que també constitueix l’impediment directe o suspensió d’un triple matrimoni (ja que les
tres magranes havien de convertir-se, un cop madures, en les tres noies que es
casarien amb els prínceps).
Es pot dir que les
magranes, mentre creixien plàcidament dins el jardí del palau del Rei, ja formaven
part de la família divina. Per tant, d’alguna manera, el príncep Jorshid i la seva
noia/magrana ja estaven inicialment units. En funció d’això, la substracció del
fruit esdevé també –o millor, inclús– una separació. Si la unitat és un atribut definitori de la divinitat, la separació, en canvi, és condició pròpia
i definitòria de la condició de criatura. La unió primordial tenia lloc en el pla d'una pre-existència; és el robatori-separació allò que marca l’inici
d’una nova aventura que ens situa en el pla terrenal propi de les criatures.
El Príncep Jorshid i la
noia/magrana de «El Simurgh» són com dues meitats d’una unitat primordial que
s’escindeix, tal com deia Plató, i que malda després per tornar-se a ajuntar. L’expressió
d’aquest anhel de re-unificació dins la divinitat (dins el Palau, novament, del Rei) serà l’amor que naixerà,
d’una forma súbita i espontània, com si ja vingués d’abans, entre els dos pols
oposats. Dos pols complementaris que encara no sabem què són, també cal dir-ho
(¿Potser siguin l’esperit i l’ànima? Haurem d’esperar, tal com deia
Propp al fragment transcrit al principi, a què vagin desplegant-se els
esdeveniments). En tot cas, la seva unió final restaurarà la divina unitat
«perduda»: per tant, serà un matrimoni sagrat, una hierogàmia. I fins que això
no arribi, la seva separació ve a ser com una forma meravellosa d’expressar allò
que la Bíblia judeocristiana denomina com el
pecat original.
Fra Angelico: Expulsió del Paradís
El concepte de «separació»
resulta, doncs, per a nosaltres, fonamental. En la nostra perspectiva, allò que
Propp anomena «catàstrofe» o «malifeta» es en realitat una separació dins el sí de la «família» divina. Però això no suposa necessàriament
una «catàstrofe», en el sentit comú d’aquest terme: en el fons, només pot tractar-se
d’una separació planejada i tramada pel propi Rei –o sigui, pel propi Déu–, tal
com tractarem de demostrar més endavant. De moment, pel que fa a «El Simurgh», podem
considerar que això queda contemplat en el fet que el Rei ja ha previst que les
tres magranes puguin ser robades. Aquesta separació, doncs, prevista pel propi
Déu, té llavors un propòsit determinat: això és, en la rondalla, fer que el
Príncep surti a l’aventura. És a dir: fer que una petita espurna de la
divinitat abandoni la felicitat de la unitat primera i emprengui la misteriosa aventura
de baixar fins a la vida terrena. Algun motiu deu haver-hi per a fer-ho...
Propera entrada: Una rondalla
espiritual persa (5)