Sobre Rayuela i Novalis (9 de 9)

L’abril de 2003, en un article titulat «El otro autor de Rayuela» (Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 634, pp. 81-86), vaig assenyalar les múltiples connexions que es poden establir entre el major llibre de Julio Cortázar, Rayuela, i la figura del romàntic alemany Friedrich von Hardenberg (Novalis). I així, la trama argumental de Rayuela, per exemple, amb Horacio Oliveira perseguint incansablement «el kibbutz del deseo», vindria a reproduir el periple anàleg del protagonista del Heinrich von Ofterdingen de Novalis en la seva recerca de la Flor Blava.

De retruc, en l’article es defensava que Cortázar hauria omès deliberadament qualsevol al·lusió a Novalis dins la ingent quantitat de mencions i referències que hi ha a l'interior de Rayuela; és a dir, que l'hauria sotmès a un flagrant ESCAMOTEIG, amb la intenció expressa d’assenyalar-lo com el principal referent de l’obra.

Alguns anys després vaig ampliar i aprofundir la investigació inicial, corregint-ne alguns errors. Aquest nou treball no ha estat publicat enlloc, fins ara, quan m’he decidit a fer-ho en aquest blog. Si tenim en compte que tant «el kibbutz del deseo» de Cortázar com la Flor Blava de Novalis podrien ser metàfores de les seves ànimes respectives, la reproducció del treball en aquest espai està totalment justificada.

IX

Conclusions

En les vuit entregues anteriors consagrades a la relació entre el llibre de Rayuela i la figura de Novalis hem pogut constatar, en primer lloc, l’àmplia sèrie de semblances que es poden establir entre l’un i l’altre; unes semblances que no només inclouen múltiples analogies entre l’argument del llibre de Cortázar i el Heinrich von Ofterdingen, sinó també diversos paral·lelismes entre l’obra teòrica –fragments; enciclopèdia; reflexió sobre la novel·la– d’un i altre autors.

En segon lloc, hem reconstruït el procés d’aproximació de Cortázar a l’obra de Novalis, posant de manifest que el primer, en una primera fase, i mentre encara era a l’Argentina, només va conèixer al segon d’una forma parcial i esbiaixada, i que no va ser fins més endavant, molt probablement quan ja estava establert a París, que va descobrir l’Ofterdingen; una descoberta que devia afectar-lo profundament, si jutgem pel silenci absolut que va mantenir al respecte durant més de deu anys, abans de començar a esmentar-lo directament, i d’una manera més que remarcable.

I finalment hem considerat que tant l'absència de qualsevol menció explícita, dins de Rayuela, ja sigui a la figura de Novalis, ja sigui a l’Ofterdingen, o ja sigui a la reflexió teòrica de l’autor alemany, com les múltiples mencions a la possibilitat d’una omissió deliberada dels referents més importants per a Cortázar, fan pensar que estem davant d’una estratègia flagrant d’escamoteig, un repte especialment concebut per al «lector actiu» de l’obra.

Les tres línies argumentals desplegades en aquest treball es solidaritzen en benefici de la nostra hipótesis: Rayuela és tot ell una reescriptura analògica de la figura de Novalis en tant que novel·lista i teòric de la novel·la. Tal com hem plantejat, tot aquest assumpte hauria nascut de la trobada de Cortázar amb una edició crítica de l’Ofterdingen: una trobada que es dóna quan l’argentí és ja un escriptor madur; motiu pel qual podem prescindir de la qüestió de les influències i entendre que aquesta vinculació es dóna en virtut d’un fenomen d’identificació. Una identificació per la qual aquelles relacions monàdiques que hem descrit al seu moment –segons les quals algunes de les semblances de Rayuela amb Novalis també poden veure’s com semblances de Cortázar amb si mateix– no es presenten com un contraargument per a la nostra hipòtesi, sinó com una prova convergent amb la mateixa.

Un cop contemplats els nostres arguments, creiem possible reconstruir, com en un relat, els termes d’aquesta trobada:

Quan Cortázar viatja a París és possible que porti amb ell el projecte d’una nova novel·la, que superi en ambició i en resultats la seves primeres temptatives, poc aconseguides, en aquest gènere. En els seus escrits teòrics sobre la novel·la ja ha perfilat algunes línies mestres d’aquest projecte, línies que casen amb una certa tradició que entronca el romanticisme amb el surrealisme i l’existencialisme. Malgrat certes fites destacades (Joyce, Broch, Arlt, etcètera), Cortázar troba a faltar la definitiva plasmació novel·lesca d’uns principis compositius i existencials que sí troba encarnats emblemàticament en poetes com Rimbaud, Lautréamont i Keats, en pintors com Picasso o Duchamp, o en músics com Alban Berg i Schoenberg. Aquestes principis es poden reduir a dos: d’una banda, la necessitat de crear una novel·la que trenqui amb les convencions del gènere, oposant-se a una concepció doblement esclerotitzant de la literatura i de l’esperit humà (cfr. Teoría del túnel); i de l’altra, el recurs massiu als pressupostos del llenguatge poètic, per tal de dotar a la nova novel·la de l’expressivitat necessària per a superar aquella esclerotització (cfr. “Situación de la novela”). Mentre Cortázar segueix immers en les reflexions sobre aquest projecte, i creient, potser, que ell mateix havia d’assolir aquest objectiu, de cop cau a les seves mans una novel·la que ell no havia llegit: el Heinrich von Ofterdingen, de Novalis, i que venia a omplir aquest buit que ell havia detectat. Aquesta obra de principis del segle XIX se li presenta no només com a precursora de les millors novel·les que ha trobat en el seu propi temps, sinó també, i sobretot, com una realització del seu propi projecte autoral, com una encarnació d’allò que ell mateix pretenia com a novel·lista.

I encara més: aquesta obra se li presenta, podríem dir, com un misteri, com si una voluntat desconeguda hagués volgut que l’Ofterdingen li passés absolutament desapercebut durant els anys de la seva formació, durant les seves incomptables lectures, i durant els mateixos anys en que ell dibuixava i perfilava el projecte d’una novel·la que volia ser com la que ara té a les mans, escrita cent cinquanta anys enrere. En altres paraules: Novalis se li presenta a Cortázar com el narrador que ell mateix aspirava a ser: l’argentí s’identifica amb Novalis, narrador, pensador i poeta, al veure’l immers en la seva mateixa recerca espiritual a través de l’escriptura. Aquesta identificació constitueix per a ell el ferment que anima la nova concepció del seu projecte: la seva propera novel·la serà una revalidació (paraula que el propi Cortázar subratlla al capítol de La vuelta…, vegis p. 68) de l’obra de Novalis.

Acabem amb aquestes paraules de Traveler, dirigides a Talita, al capítol 44 de Rayuela, en les quals escamotegem, imitant Cortázar, la identitat final del «missatger» (la cursiva és nostra):

–No es por H..., amor, no es solamente por H... aunque él haya llegado como una especie de mensajero. A lo mejor si no hubiera llegado me habría ocurrido una cosa parecida. Habría leído algún libro desencadenador, o me habría enamorado de otra mujer... Esos pliegos de la vida, comprendés, esas inesperadas mostraciones de algo que uno no se había sospechado y que de pronto ponen todo en crisis. Tendrías que comprender.