·

Surt a la llum 

La posesión demoníaca de Charles Chaplin

(El sentido oculto de Luces de la ciudad)

·(Málaga, Círculo Rojo, 2023)

·

(Foto de Maria Salicrú)

·

A l’any 2001 vaig llegir una anàlisi del sentit de City Lights (Llums de la ciutat, de 1931, signada per Charles Chaplin), feta pel xil·lè Gastón Soublette, al seu llibre Mensajes secretos del cine. En un moment donat, en aquesta anàlisi es suggeria que la protagonista femenina del film, la jove florista cega, venia a ser una metàfora de l’ànima del propi Chaplin. Aquí va començar tot.

·

Durant els 18 anys següents, ara i adés, vaig estar mirant i re-mirant la pel·lícula; llegint i re-llegint llibres sobre la mateixa; llegint i re-llegint biografies de Chaplin; llegint i re-llegint testimonis de persones que l’havien conegut a fons. Amb tot això, vaig entendre que City Lights era en realitat una al·legoria que parlava del món interior del célebre cineasta: una mena de confessió oculta sobre la pèrdua d’humanitat que havia acompanyat, en una relació de causa-efecte, el seu fulgurant ascens cap a l’èxit. Una al·legoria, doncs, de caire eminentment psicològic.

·

M’equivocava. Durant tot aquest temps vaig estar acostant-me a l’autèntica dimensió de sentit de la història; però, de fet, vaig quedar molt, molt lluny d’assolir-la.

·

Durant els divuit anys que vaig tenir City Lights davant dels nassos, mirant-la, per dir-ho així, amb lupa, en cap moment vaig veure-hi representat cap dimoni, i mai se’m va passar pel cap, ni per un moment, la possibilitat que la pel·lícula, més enllà de l’ànima de Chaplin, estigués parlant de res sobrenatural. Encara més: si algú m’hagués preguntat, durant aquest temps, si jo creia o deixava de creure en l’existència dels dimonis, li hagués dit que ni sí ni no, perquè no en tenia cap experiència, i també perquè no m’interessaven en absolut.

·

A partir de l’any 2020, però, i durant els tres anys següents, d’una forma completament sorpresiva, la pel·lícula se’m va mostrar des d’una perspectiva completament nova. La pròpia pel·lícula es va encarregar de desdir-me dels meus plantejaments anteriors, de corregir els meus errors, i de dirigir la meva atenció i la meva comprensió cap al veritable sentit que s’ocultava sota la superficie. Així és com vaig arribar a escriure La posesión…

·

I d’aquesta manera, ara em veig en cor d’afirmar, des d'una convicció absoluta, que City Lights és efectivament una al·legoria; però no psicològica, sinó espiritual. I, també, que la pèrdua real d’humanitat de Chaplin, juntament amb el seu ascens cap a l’èxit, no es vinculen entre sí per una relació de causa-efecte, sinó que ambdós processos van ser els senyals visibles -la cara i la creu per ser exactes- de l'estat de possessió demoníaca -sí: possessió demoníaca; tal com sona- que va patir el cineasta durant bona part de la seva vida.

·

En seguirem parlant...

·

·

·