Secció: Misteria Rondallística
Document: «El Simurgh»
En
les vuit entrades anteriors, dedicades a la rondalla tradicional persa compilada
per H. A. Ghahremani, «El Simurgh», s’ha vist que aquest antic relat té molts
punts de contacte amb les nostres rondalles meravelloses catalanes: ja sigui per
algun dels seus motius principals (com l’arbre amb tres fruits meravellosos,
que aquí tenim, per exemple, a «L’amor de les 3 taronges»), ja sigui en bona
part del seu argument (com passa amb el robatori dels fruits i el descens dels
tres germans al pou, que nosaltres trobem desplegat a «El moixò»).
D'aquí en podem concloure, en conseqüència, que la lectura de «El Simurgh» en clau
espiritual, tal com la fa el comentarista Payam Mohaghegh des del sufisme, també
és transportable a l'àmbit del nostre propi rondallari. L'única diferència radica
en què el context humà en què habita avui dia la rondalla persa manté viu un
sentiment religiós des del qual és possible entendre'n la seva significació
profunda; mentre que aquí a Occident, en canvi, submergits com estem –fins el
monyo, val a dir– en un món tremendament materialista, aquest mateix relat es veu reduït
purament a l'absurd i a una diversió dels infants d'allò més intranscendent.
Malgrat això, els nostres fonaments espirituals –la nostra essència divina, ànima i esperit– segueixen
sent els mateixos, ja sigui per als perses, ja sigui per a nosaltres, mentre siguem
encara humans. Aquí a Les3taronges, a contracorrent del context cultural general,
i d'acord amb un anhel d'autenticitat, «rondalla meravellosa» és fa també sinònim
de «rondalla espiritual», com ja vam dir en la primera entrada d'aquest blog.
Els trets meravellosos que caracteritzen i defineixen el gènere són com senyals,
doncs, que apunten en direcció al món espiritual: al viatge de l'esperit i de l'ànima,
parts divines de l'ésser humà, en la seva anada al món de l'existència terrenal i la seva tornada final, de nou cap al seu origen diví. L'anàlisi de «El
Simurgh», en aquest sentit, ha mostrat les línies generals d'aquest misteriós
viatge; deixant sense resoldre, tanmateix, tant per part de Mohaghegh com per
part meva (en el meu cas, per pura incapacitat), moltes de les incògnites que
el rodegen.
En
tot cas, és astorador pensar que l’Esperit va trobar aquest senzill i innocent mecanisme
–la rondalla tradicional, explicada pels ancians a les criatures a la vora del
foc– per a transmetre la seva imatge, de generació en generació, fent que el propòsit
espiritual de l’existència no es perdés enmig de les innumerables distraccions amb
què els adults ocupen de continu les seves ments.
Però
no cal concloure de tot això que el relat espiritual es redueixi únicament a la rondalla meravellosa. El relat
en si, la narració com a forma
cultural, esdevé fàcilment un receptacle adequat per a la manifestació de les
realitats espirituals. Aquí a La Còlquida ens dedicarem precisament a
investigar relats, molts d'ells contemporanis, en els quals s'hi pot identificar
la presència d'allò espiritual. O sigui: el relat pot esdevenir encara, també en el nostre món secularitzat, i sovint en el lloc més insospitat, una via de contacte amb la nostra essència més
profunda. L'historiador de les religions Mircea Eliade, entre d'altres, ja ho va
reconèixer així, i ho va expressar en diverses ocasions, com per exemple
aquesta:
El deseo de descifrar los
escenarios iniciáticos en la literatura, las artes plásticas y el cine revela no sólo una revaluación de
la iniciación como un proceso de regeneración y de transformación espiritual,
sino también una cierta nostalgia de una experiencia equivalente. En el mundo
occidental, la iniciación en el sentido tradicional y estricto del término ha
desaparecido hace tiempo. Pero los símbolos y escenarios sobreviven a nivel
inconsciente, especialmente en los sueños y en los universos imaginarios
(La búsqueda. Historia y sentido de las religiones (1969),
Barcelona,
Kairós, 2000, p. 169)
Però
no vull marxar, abans d’endinsar-nos en altres històries, de l’atmosfera
particular que embolcalla «El Simurgh», sense establir-hi encara una última
connexió hermenèutica. El motiu que segurament constitueix el centre de
gravetat del relat, el del pou profund, al qual descendeix el Príncep Jorshid en
recerca de la que serà la seva esposa, és una bella metàfora per a vehicular el
sentit espiritual. Ja hem vist que aquest motiu es troba reproduït de manera pràcticament
igual en rondalles nostrades; però per acabar vull assenyalar una altra possible
connexió, ara entre la rondalla meravellosa i el que per a molts constitueix el
relat espiritual per excel·lència: la Bíblia. Llegint el capítol 24 del Gènesi, en particular, es desperta en mi un record del pou de «El Simurgh», així com de la donzella
que surt de la taronja a «L’amor de les tres taronges». No serà perquè...?
1. Abraham ja era
vell, carregat d'anys, i el Senyor l'havia omplert de benediccions. 2. Un dia
va dir al servent més antic de casa seva, l'administrador de tots els seus béns:
–Posa la teva
mà sota la meva cuixa 3. i et conjuraré pel Senyor, Déu del cel i de la terra,
que no triïs una dona per al meu fill Isaac entre les noies dels cananeus, amb
qui ara visc. 4. Aniràs a buscar-li una muller del meu país i de la meva
parentela.
5.
L'administrador li va preguntar:
–Què he de fer,
si la dona no vol venir amb mi en aquest país? ¿Haig de fer tornar el teu fill
al país d'on vas sortir?
6. Abraham li
respongué:
–Guarda-te'n
bé, de fer-hi tornar el meu fill. 7. El Senyor, Déu del cel, em va prendre de
casa del meu pare i del meu país d'origen. Ell ha parlat amb mi i m'ha jurat
que donarà aquest país a la meva descendència. Ell enviarà el seu àngel perquè
sigui el teu guia i et puguis endur d'allà una muller per al meu fill.
(...)
10.
L'administrador va prendre deu dels camells del seu amo, es va emportar tots
els millors obsequis que Abraham tenia i es posà en camí cap a Aram-Naharaim,
cap a la ciutat de Nahor. En arribar vora
el pou que hi ha a la sortida de la ciutat, va fer ajeure els camells sobre els
genolls. Era cap al tard, quan les dones venien a treure aigua. 12. I va
pregar així:
–Senyor, Déu
del meu amo Abraham, sigues bondadós amb ell: fes que jo trobi avui la persona
encertada. 13. Jo m'estaré al costat del pou quan vindran a treure aigua les
noies de la ciutat. 14. La noia a qui diré: «Deixa'm beure de la teva gerra» i
que em respongui: «Beu i abeuraré també els teus camells», sabré que és la que
has destinat per al teu servent Isaac. Així veuré que has estat bondadós amb el
meu amo.
15. Encara no
havia acabat de pregar, quan sortia Rebeca, filla de Betuel, fill de Milcà, la
dona de Nahor, el germà d'Abraham. Duia la gerra a l'espatlla. 16. Era una noia
molt bonica, que encara no havia tingut relacions amb cap home. Va baixar vora
el pou, va omplir la gerra i se'n tornava amunt. 17. Llavors l'administrador
d'Abraham va córrer a trobar-la i li digué:
–Deixa'm beure,
si et plau, una mica d'aigua de la teva gerra.
18. Ella va
respondre:
–Beu, senyor
meu.
