Revista de Narrativa de l’Ànima

24 de febrer del 2016

Sobre "Minority Report" (5)



Qui és el culpable?


«Who is HE?»

Qui és ELL: Això és el que li pregunta John Anderton a Leo Crow en un dels moments més importants de Minority Report. Fa només uns segons que Anderton havia de matar Crow, tal com s’anunciava en la premonició que havien tingut Agatha i els altres dos mutants Precog; però a l’últim moment Anderton, contradient el destí que tenia assignat, i per raons que ja hem contemplat en altres moments, ha renunciat a disparar. I aquí Crow, en comptes d’agrair-li-ho, li ho ha retret així: «Es suposava que tu em mataries; ell em va dir que ho faries!». I és aquí quan John replica: «Ell? Qui és ell

Aquells que ja hem vist la pel·lícula sabem que el referent d’aquest ELL no és sinó Lamar Burgess, l’ancià fundador del Departament de Precrim i apreciat mentor de John Anderton. En un moment donat, ja molt avançat el metratge del film, els espectadors podrem realitzar aquesta atribució d’identitat, quan Lamar mata d'un tret un ingenu Danny Witwer, l’agent del fiscal que ha arribat massa lluny en les seves investigacions; el propi Anderton trigarà encara una estona més que nosaltres a descobrir-ho.

I tanmateix, malgrat les diferents agnicions o desemmascaraments del personatge, la pregunta sobre QUI ÉS ELL segueix sense una resposta satisfactòria quan ens situem en la perspectiva del relat interior. I aquesta és potser la pregunta més important de totes, si més no des de la nostra perspectiva espiritual. Formulem-la en altres paraules: qui o què representa Lamar Burgess dins la psique de l’individu que anomenem «John Anderton»? Ja s’ha dit que Anderton era una ànima malalta, en estat gairebé terminal; també s’han vist els símptomes que presentava (escissió del jo, pèrdua d’esperança, inconsciència i confusió, etcètera); i també sabem que al final de la història aquesta ànima es redimeix i reinicia la seva vida en un nou context de pau i llibertat. Però el que no sabem és la causa dels seus mals, quin és el motiu que l’ha portat fins aquella situació lamentable que constitueix precisament el centre de sentit de la pel·lícula. I això és justament allò que s’encarna en la figura de Lamar Burgess, el dolent, el culpable de tot plegat; però el film no arriba a explicitar quin pot ser el seu significat metafòric. Aquest significat l’haurem de deduir a partir de la seva caracterització global.

L’ancià venerable

En primer lloc, Lamar és un home d’edat avançada. Si Sean, el fill de John Anderton, representava la seva projecció cap al futur, llavors Lamar ha de representar alguna cosa relativa al passat. Tot individu viu projectant-se cap al futur i també vinculant-se amb el passat, d’alguna manera o altra: el cas d’Anderton no és una excepció. En el món interior de la psique, Lamar representa els valors transmesos, la càrrega, ja sigui ideològica o moral, anterior a la pròpia existència, que li ha estat transmesa a John i que ell, fent ús de la seva llibertat, i d’una manera còmplice, ha acceptat i ha fet seva.

El padrí o mentor

 La caracterització de Lamar també es dóna a través d’absències: resulta significatiu que Lamar no sigui el pare de John, en el sentit biològic del terme, sinó el seu padrí o mentor. En principi, aquella altra figura, la paterna, no apareix ni tan sols esmentada en el film: és una figura absent. L’únic pare del qual en tenim coneixement és el pare biològic de Danny Witwer, que va ser assassinat uns quants anys enrere. Però dins la lògica del relat interior, el pare de Witwer ve a ser igualment el pare de John; i per tant, cal comptar que va ser mort amb violència. Aquest pare biològic era el genuí transmissor dels valors que John havia de rebre en herència; el fet que això no sigui així, el fet que sigui Lamar, un usurpador, la font d’on provenen els valors que John finalment ha fet seus, ens està dient que aquests valors, en el fons, són nocius, i que uns altres valors, més vàlids i autèntics, han estat completament deixats de banda.

L’assassí violent

En el sentit manifest, Lamar és el culpable directe de la mort d’Anne Lively, per un costat, i de la de Danny Witwer, per l’altre. Ben mirat, també és el culpable de la mort de Leo Crow; no és el braç executor, però la maquinació és seva, així com és «seva» també la pistola que mata Crow, ja que és un regal que Lamar li va fer a John en el passat. Al final del film li regalen una altra pistola a Lamar: aquest personatge té un vincle directe amb les armes de foc, uns estris malaurats que, com ell mateix, pertanyen a una època anterior a la de John. Aquestes pistoles són una metàfora de la violència, i assenyalen Lamar com algú que s’imposa a través de la força.

En el sentit interior del film, la culpabilitat de Lamar s’estén a qualsevol de les morts violentes de les quals en tenim constància. Aquí cal comptar-hi, doncs, l’assassinat del pare de Danny Witwer, en el crim fundacional que li permeté a Lamar ocupar, just després, el lloc de padrí o mentor de John, en substitució del seu pare biològic. I també cal comptar-hi l’assassinat de Sarah Marks i Donald Dubin, en l’episodi inicial del film: aquell tal Howard Marks, el marit cornut –clara caracterització, d’altra banda, de la figura del pare absent–, només és en realitat un avatar de Lamar, amb qui es vincula analògicament mitjançant un dels complements del seu vestit: l’armilla negra.

El referent fals

Aquesta armilla negra, que vesteixen tant Lamar Burgess com Howard Marks, és un correlat objectual d’un altre tret característic del dolent de la pel·lícula: la seva aparença enganyosa. L’armilla es presenta en el film com l’abillament propi de qui ha assolit un lloc prominent en la vida, però que en realitat oculta una personalitat criminal. Correlativament, la primera aparició de Lamar Burgess en el film es dóna dins un anunci publicitari, un anunci televisiu que canta les excel·lències del Departament de Precrim: el lema repeteix una vegada i altra que, en la seva tasca a favor de la llibertat, «Precrim funciona». Però aquest lema publicitari oculta, de forma paradoxal, que els tres Precog que són l’ànima de Precrim –i la de John Anderton, la seva part espiritual– estan esclavitzats en ares d’aquesta pressumpta  llibertat que el sistema preserva.



A partir d’aquí, les diferents aparicions de Lamar basculen entre la seva imatge pública impol·luta, prestigiosa, institucional­, i la seva faceta oculta com a assassí que amaga contínuament la seva identitat, ja sigui sota un passamuntanyes, ja sigui rera una trucada anònima («Qui és ell?», li pregunta John a Leo Crow; i aquest respon «No ho sé! Mai li vaig veure la cara: em va parlar pel mòbil!»)



Naturalment, el fals prestigi de Lamar, la seva dualitat extrema, ens indica que els valors que John ha rebut en herència també estan rodejats per una falsa aurèola de prestigi. És a dir: són uns valors que mantenen la seva vigència en la societat actual, on actuen com a referent morals, quan en realitat són els responsables últims dels seus mals.


Ara ja estem en condicions de reprendre, des d'una nova perspectiva, la pregunta amb què obríem aquest article:

Qui és ELL? Qui és el culpable?

L’ancià venerable, el padrí o mentor, l’assassí culpable, el referent fals: la caracterització diversa de Lamar Burgess és un cúmul de metàfores que apunten als valors que regeixen en la societat occidental moderna. Aquests valors nocius i espuris són els que van sorgir al món occidental després de la Segona Guerra Mundial: la guerra (tradició representada simbòlicament en les pistoles de Lamar) és l’esdeveniment històric, l’explosió de violència que va permetre instaurar una nova visió del món. Aquesta visió del món va suprimir tot vincle efectiu de l’Home amb allò espiritual (representat en els tres mutants Precog sotmesos a l’esclavatge per Lamar), trencant amb la tradició cristiana anterior a les dues Guerres (representada pel Pare biològic assassinat per Lamar en el passat) i ho va substituir per una concepció purament material de l’existència, dins una lògica d’acumulació material i tecnològica  en la qual els mateixos responsables de la Guerra en resulten els principals beneficiats, i que es revesteix amb una falsa aurèola de progrés general de la humanitat.

Qui és ELL? Qui és el culpable?

I tanmateix, Lamar Burgess, en el fons, és una part de la psique de John Anderton. Els valors nefastos encarnats per Lamar són els que els individus d’avui han rebut com a llegat de la generació immediatament anterior, i dels quals se n’han fet còmplices a l’acceptar-los tàcitament com a seus.

 L’individu anomenat «John Anderton», el protagonista de Minority Report, representa metafòricament la generació actual, la generació d’individus que ha relegat a la foscor d’una inconsciència culpable i al marasme de la confusió la memòria de la Guerra i les seves nefastes conseqüències en el terreny de la nostra visió de l’existència i dels nostres vincles amb allò sagrat, a saber: amb la sagrada Consciència i amb l’Amor sagrat. El culpable, avui, ja no és Lamar Burgess: ELL, avui, és el propi John Anderton

Qui és ELL? Qui és el culpable?

I qui és John Anderton, en el fons, sinó una metàfora de mi mateix, i de tants altres com jo, ànimes malaltes que d’alguna manera o altra, en major o menor mesura, seguim participant dels valors de la societat que hem rebut en herència...?




16 de febrer del 2016

Sobre "Minority Report" (4)


«La piscina»

John Anderton i el seu fill Sean estan en una piscina pública, plena a vessar d’altres nens i pares que criden i ho esquitxen tot amb els seus jocs. Els dos Anderton competeixen a veure qui aguanta més estona sota l’aigua sense respirar; primer s’hi fica Sean, mentre el seu pare el cronometra amb el rellotge, i després canvien els papers. Però quan John és dins l’aigua, aguantant la respiració i somrient als nens que neden al voltant seu, veu com el rellotge cau al fons de la piscina. Surt llavors a la superfície, i es troba amb què Sean ha desaparegut. John el crida, primer amb estranyesa, després amb preocupació, i finalment amb una alarma desesperada. Però Sean ha desaparegut sense deixar rastre i per sempre.



Aquesta és l’acció que conforma la seqüència de «La piscina», just al mig del metratge de Minority Report. L’enigmàtica desaparició de Sean és una dada important dins l’economia de sentit del film: en el sentit literal, aquesta tragèdia constitueix l’origen del declivi moral del protagonista, i serà utilitzada pel dolent de la pel·lícula en la seva maquinació per a apartar John de l’escena, quan li convingui, usant a un tal Leo Crow com a fals culpable de la pèrdua.

Des d’aquesta perspectiva, el lloc concret en què es dóna la desaparició del nen –la piscina– no sembla tenir gaire importància. Si es tractava de què hi haguès una situació de bullici, amb tot de gent anònima, en un lloc relativament obert, igual podien haver situat la seqüència en un estadi esportiu, en un centre comercial o en un parc d’atraccions. De fet, jo diria que qualsevol d’aquests altres escenaris podia haver estat, inclús, millor; a mi la desaparició de Sean enmig de la piscina em sembla forçada, un tant inversemblant.

Però en el sentit interior del film la cosa és diferent. Des d’aquest altre punt de vista, el fet que Sean desaparegui en una piscina té una importància decisiva. De fet, en el món figurat del sentit interior, Sean no és raptat per cap malfactor, sinó que la seva desaparició és una conseqüència directa del fet que John estigui del tot submergit dins l’element líquid. Per entendre-ho així, cal que recordem que en el relat interior el fill de John no és un nen real, sinó una metàfora que representa la projecció de futur de la psique que per entendre’ns anomenem “John” però que engloba com a aspectes diferenciats seus tots i cadascun dels personatges de la història.

En aquesta dimensió interior, la piscina també és una metàfora. L’aigua que s’hi troba continguda representa la força de la vida, la vida mateixa. Per a John, la vida no flueix, sinó que es troba estancada, limitada, restringida, degut a uns esquemes vitals massa estrets, simbolitzats en l’estructura rectangular, arquitectònica, artificial i purament racional de la piscina. Dins aquests esquemes, John es distreu, dedicant el seu temps a simples jocs infantils i sense substància; perd el temps, doncs, oblidant els seus deures com a persona adulta, sense tenir en compte la gravetat i la brevetat de la vida, així com la seva dimensió espiritual. La immersió de la faceta adulta dins l’aigua representa la immersió d’aquesta psique en l’inconscient, o, millor, en la manca de consciència. I també, correlativament, aquesta aigua plena de gent diversa, de múltiples colors i de moviments desordenats, constitueix una metàfora de la confusió que regna en la psique de John. Sean –el fill, la possibilitat de futur– desapareix, perquè una vida continguda en aquests esquemes plagats d’inconsciència i de confusió no té cap projecció de futur, sinó que, just al contrari, es troba abocada a una progressiva degeneració que l’acabarà portant a la seva extinció final.






Aquesta aigua tancada de la piscina està emparentada amb totes les altres aigües tancades que apareixen a la resta de la pel·lícula. En primer lloc, ja de bon principi trobem l’aigua de la banyera en què Howard Marks assassina l’amant de la seva dona. Després tenim l’aigua del receptacle en què es troben reclosos, en un règim d’esclavatge, Agatha i els seus dos companys precog. També hi ha l'aigua del llac en què el dolent mata –per ofegament, a més– la mare d'Àgatha, Anne Lively. Cal afegir en aquest llistat l’aigua d'un altre llac, el que hi ha al costat d'on viu Lara, l’ex-dona de John. I finalment hi ha l’aigua d’una altra banyera, quan John tracta d’amagar-se dels robots-aranya que intenten identificar-lo. Totes aquestes aigües venen a representar, encara que sigui en fases diferents, l’estat d’estancament vital de John, la seva manca de consciència i la seva confusió existencial (i també es vinculen, totes elles, amb la noció d’una masculinitat absent i els desequilibris que això comporta; però d’això ja en parlarem un altre dia).

I totes aquestes aigües estancades, per una altra banda, contrasten amb les aigües obertes i fluents que apareixen a la pel·lícula. Abans hi haurà, com un primer senyal de la final resolució dels esdeveniments, el moment en què John buida l'aigua del receptacle que té empresonada Agatha, per tal d'alliberar-la a ella i també a sí mateix. I al final hi ha, per un costat, la pluja torrencial que emmarca el penúltim pla de la pel·lícula, quan se'ns mostra a John i Lara reconciliats, esperant una nova criatura. I finalment, per l'altre costat, hi ha l'aigua de l'últim pla, just quan veiem els tres mutants pre-cog visquent en pau i llibertat en una nova residència: aquí hi trobem una immensitat d'aigua oberta, estenent-se cap al sol i cap a l'infinit. Al final, doncs, amb el mal reconegut i expulsat, i amb els diferents components de la psique visquent dins un equilibri fecund, les aigües de la vida tornen a fluir d'una forma plena i lliure.