·
Les Fosques Forces Hostils (3)
·
·
SRI AUROBINDO
·
Cartes sobre el Yoga
Volum 3, part 4
·
Part 7: L’oposició de les Forces Hostils
Font: Site of Sri Aurobindo & The Mother
(Al lloc web original, en anglès, francès, rus i alemany;
la versió catalana és meva. La numeració (de 3982 a 4100), a l’original.)
El fragment que reprodueixo avui és especialment colpidor; es tracta del cas real d'un nen petit (menys de set anys), i Sri Aurobindo el tracta amb una franquesa que impacta.
·
4100 Escric avui
sobre el vostre fill X i la seva “malaltia”, per dir-ho així. Primer descriuré
la natura de la malaltia en termes generals, i els seus processos més usuals,
és a dir,, el curs normal que pren quan no intervé cap força psíquica o
espiritual per a eliminar-la; i després indicaré els dos possibles mitjans de
curació.
Crec que el
millor és exposar el cas en els pitjors termes possibles, i no només en els
millors, perquè és necessari que conegueu la plena veritat i tingueu el coratge
d’encarar-la. Aquesta mena de casos no són una veritable malaltia psíquica, sinó
un intent de possessió des del món vital; i els atacs (paroxismes) i d’altres
símptomes psíquics son senyals, no de la malaltia en sí, sinó de la lluita del
ser natural contra les pressiones de la influència hostil. Un cas com aquest en
un nen d’aquesta edat indica algun tipus d’acumulació en l’herència física,
creant una oportunitat o una predisposició de la qual se n’aprofita la invasió
vital. És especialment la consciència física i físico-vital allò que conté les
llavors o materials d’aquesta predisposició. El ser físic canvia sempre els
seus constituents, i en cada període de set anys es produeix un canvi complet.
Si els símptomes d’aquesta predisposició en la natura de l’individu es detecten
en els primers set anys, i els pares hi apliquen una sàvia influència i un
entrenament efectiu per eradicar-la, les llavors de la malaltia no apareixeran,
i normalment ja no hi ha més perill. Si pel contrari aquests símptomes
apareixen cap al seté any, llavors el següent període de set anys és crític, i,
normalment, el cas es decidirà en un sentit o altre abans de fer catorze anys.
Hi ha normalment tres eventualitats
possibles. La dificultat en tractar el cas d’un nen tant jove és que la ment
encara no està desenvolupada i no pot ajudar en la cura. Però quan la ment es
desenvolupi en el segon període de set anys –si no és que és anormalment dèbil,
que pel que sembla no és el cas present– reaccionarà més i més contra la
influència. Ajudada per un bon control i influència podria molt bé sortir-se’n
a l’hora d’expulsar tant la intrusió hostil com la seva influència. En aquest
cas els atacs i altres signes de la lluita psíquica desapareixen, la moral irregular
i les tendències vitals s’esvaneixen dels hàbits i el nen esdevé mentalment,
moralment i físicament un ser sa i normal.
La segona possibilitat és que la lluita
entre el ser natural i el ser invasor no sigui decisiva en sentit psíquic, és a
dir, que l’invasor no pugui prendre possessió completa, però que tampoc pugui
ser expulsat completament. En aquest cas pot passar qualsevol cosa: una ment o
una salut desfetes; la mort del cos; o una naturalesa contínuament pertorbada,
dividida i anormal.
La tercera i pitjor de les possibilitas
és que el ser invasor triomfi i prengui possessió completa. En aquest cas els
atacs i d’altres símptomes violents desapareixeran, el nen semblarà estar sa i
psíquicament curat, però serà un ser anormal i molt perillós, en la mesura en
què estarà encarnant una força vital maligna, amb totes terribles propensions,
i dotat amb poders anormals per a satisfer-les.
En el cas de X no hi ha encara
possessió en el sentit ple del terme, però sí una pressió i una influència fortes,
tenint en compte els estranys hàbits que m’heu descrit. Aquests hàbits són
suggerits i dictats pel ser invasor i no pel nen en sí. La manca de por i la
seguretat amb què fa aquestes coses estan inspirades per la mateixa font. Però
els atacs demostren que encara no hi ha possessió. Aquests atacs indiquen que
hi ha una lluita, i que hi ha una subjecció que ve i se’n va. Evidentment, està
en la part primerenca del període crític. Jo he indicat el curs que pren normalment
la malaltia, però no cal passar per tot plegat, i assumir els riscos. Hi ha d’altres
mitjans que poden ajudar i procurar una completa cura.
El primer i més fàcil és curar amb
suggestió hipnòtica. Si s’aplica de la manera apropiada, és un remei
completament segur. Però això, en primer lloc, s’ha d’aplicar per algú que no
estigui al seu torn sota la influència de poders malignes, tal com passa amb
alguns hipnotitzadors. Això, òbviament, faria anar les coses a pitjor. A més, s’ha
de fer per algú que tingui l’entrenament adequat i que sap exactament amb què s’està
enfrontant; un error seria desastrós. La millor situació seria que ho fes algú
com vosaltres, que teniu una relació natural i influència sobre el nen, amb l’entrenament
i els coneixements necessaris.
L’altre
mitjà de cura és l’ús de poder i influència espirituals. Si es poguessin
utilitzar certs mitjans psico-espirituals, això seria tan segur i efectiu com
el cas anterior. Però això no és possible perquè no hi ha ningú allà amb els
coneixements adequats. La influència espiritual per ella mateixa pot fer-ho, però
el treball serà probablement lent. Normalment ha de ser enviat a través d’algú
que estigui al lloc, i en aquest sentit vosaltres sou òbviament l’instrument
idoni. El que heu de fer és mantenir la idea de què jo us estic enviant poder
per a aquesta qüestió, fer-vos-en receptius, i al mateix temps fer de la vostra
voluntat i la vostra influència natural sobre el nen un canal directe per a
això. La voluntat ha de ser una voluntat calmada, tranquil·la i confiada, i
orientada cap al seu objecte, però sense aferrament; que no es deixi sacsejar
per les fortes resistències, i que no s’alarmi ni defalleixi davant les
manifestacions de la malaltia. La vostra actitud cap al nen ha de ser d’un
afecte protector, calm i ferm, lliure de debilitat emocional i de pertorbació.
El primer és adquirir tal influència per tal de poder repel·lir l’atac quan es
produeix, i soscavar amb determinació la força i la violència de la seva
manifestació, si és que continua. Entenc per la vostra carta que ja heu estat
capaços d’establir inicialment aquest influència. Però cal ser capaç a
distància, tal com es fa en presència seva. Encara més; heu d’adquirir el poder
de deixar una protecció al voltant d’ell quan no hi sou. En segon lloc, heu de
ser capaços d’enviar-li una suggestió constant, que el porti gradualment a
inhibir-se dels estranys i indesitjables hàbits dels quals parleu a la vostra
carta. Això, val a dir, no pot ser efectiu si es fa per algun tipus de coerció
externa. Això probablement faria els impulsos més violents encara. Ha de ser
una influència calmada i silenciosa. Si trobeu que el control augmenta i que
els hàbits remeten, podeu entendre que el treball de la cura ha començat. La
seva culminació pot suposar bastant de temps, perquè aquest sers vitals són
molt enganxosos i persistents, i sempre tornen a atacar. La sola cosa que farà
més ràpida la cura serà que el nen mateix desenvolupi una voluntat en la seva
ment, perquè això li restaria punts de subjecció a la influència hostil. Si
aquestes coses són capaces de tornar-hi i de continuar és perquè hi ha alguna
cosa en el subjecte que troba un cert gust i delit en la força que acompanya a
la influència. Aquest element intern crida a la presència invasora per a què
torni, inclús quan ja ha estat expulsada del centre. Per suposat, jo procuraré
actuar directament damunt del nen, igual que a través de vosaltres, però la
presència d’un mateix en el lloc dóna molta força i a vegades és indispensable
per a l’acció.
*