Ombres de fang (6): La Biblia

 

·

La Biblia i els dimonis

·

1era part: principis fonamentals,

segons el pastor Kevin L.A. Ewing

·

 

·

Anem a veure com es tracta el tema de les ombres de fang (és a dir, d’allò que en la nostra cultura anomenem dimonis) en les Escriptures sagrades de la religió judeo-cristiana –la Biblia, doncs–. Aquí ho farem, naturalment, d’una forma tot just sumària, tenint en compte l’enorme quantitat d’informació que se’ns dóna al respecte, tant en l’Antic Testament com en el Nou; i ho farem, d’altra banda, i per tal de no perdre’ns en aquella vasta jungla textual, sota la guia d’un expert en la matèria: el pastor Kevin L. A. Ewing.

[Més enllà de l’entrada que publico avui, a curt termini tinc previst invertir el meu temps i les meves energies per a resumir, traduir i transmetre algunes de les lliçons més importants, al meu parer, del pastor Ewing; però el millor seria, si teniu prou coneixements d’anglès, que visiteu el seu blog Journey into God’s Word (https://kevinlaewing.blogspot.com/) o també (i encara millor, perquè en viu és millor comunicador) que mireu algun dels incomptables vídeos que té penjats a youtube (Pastor Kevin L A Ewing). A youtube, sobretot us recomano la sèrie dedicada a ‘Els lladres espirituals’ (The Mystery Behind Spiritual Robbers, parts 1 a 5), així com la sèrie dedicada a ‘Els maleficis generacionals’ (The Mystery Behind Generational Curses, parts 1 a 6), així com els vídeos dedicats al dejuni (per exemple, A Crash Course on Fasting, que és el que he linkat aquí)]

Però qui és Kevin L. A. Ewing?

Nascut al 1970, aquest pastor protestant de les illes Bahames exercia com a ministre de Déu fins fa onze anys, seguint els mètodes comuns a la majoria de ministres i pastors protestants. Però al 2011 va caure en una forta depressió, que el va portar a una situació límit; en aquest punt, empès per la desesperació, va fer un dejuni de quaranta dies, durant els quals va realitzar una immersió profunda en les Sagrades Escriptures. Això li va canviar la vida: a partir de llavors, el pastor Ewing s’ha dedicat principalment a explicar la Paraula de Déu des de la perspectiva d’una comprensió profunda del seu sentit i dels principis, normes i lleis que se’n deriven. Avui farem una introducció general de les idees fonamentals que ell maneja, sempre sobre el fonament de les Escriptures.

La necessitat del coneixement

D’acord amb el pastor Ewing, el coneixement és una peça fonamental, potser la més important, de la religió i de la pràctica cristianes. La seva Escriptura preferida es refereix precisament a aquesta qüestió: a Proverbis 11:9b la trobem formulada en una forma positiva: through knowledge shall the just be delivered («els justos seran alliberats gràcies al coneixement»); mentre que a Osees 4:6 apareix en forma negativa: My people are destroyed for lack of knowledge («el meu poble és destruït per manca de coneixement»).

[Poso els fragments en anglès, i els tradueixo directament de la King James Version, que és la Biblia que maneja normalment el pastor, perquè la versió catalana que tinc jo, la Catalana Interconfessional, com a Biblia catòlica que és, presenta sovint diferències respecte a les protestants, i no és estrany que s’hi atenuïn, o fins i tot s’hi perdin, alguns dels sentits que el pastor assenyala (com és el cas, precisament, d’aquestes dues cites)]

No donar la Biblia per garantida

Aquest coneixement, naturalment, és la saviesa que ens transmet la Biblia, i nosaltres podem accedir a ell sense mediació de ningú; de fet, el pastor Ewing posa molt d'èmfasi en el fet de què no podem delegar en ningú altre la lectura de la Biblia; és una responsabilitat que hem d'assumir cadascun de nosaltres indefectiblement.

El regne espiritual i el regne terrenal

Ens cal coneixement, en primer lloc, sobre l’existència real i efectiva del món espiritual (allò que els nostres ulls no poden veure: el Regne Espiritual), així com de la condició anterior, primigènia i rectora d’aquest Regne (el seu caràcter de parent world, tal com diu ell) respecte el món terrenal (allò que percebem a través dels sentits: el Regne Material). Aquesta condició de parent world del món espiritual respecte al terrenal és essencial: les Escriptures ens mostren clarament i   repetidament que tot allò que passa al món material no només ha estat  prèviament concebut, dissenyat i programat, sinó també acomplert ja, en el món espiritual (per exemple, a Gènesi 20:3, quan Déu li diu al rei Abimèlec, en un somni, que ja està mort). Tot i això, en ocasions tenim la possibilitat, com a éssers humans, de canviar allò que ja s’ha produït en referència a nosaltres, anticipadament, en el Regne Espiritual; de modificar-ho, en un sentit o altre, abans que s’acabi manifestant, ja de forma irreversible, en el món terrenal (així ho fa Abimèlec a Gènesi 20, evitant la seva mort efectiva, en aquell moment, al seguir les instruccions donades per Déu mateix).

La guerra espiritual

També cal tenir coneixement sobre la situació de guerra espiritual (spiritual warfare) en la qual estem immersos, degut a la contraposició de forces que es dóna contínuament, en les esferes celestials, entre el bàndol de la Llum i el bàndol de les Tenebres (cf. per exemple, 2 Reis 6:8-17). En funció d’aquesta guerra espiritual, el pastor Ewing defensa la necessitat peremptòria i ineludible d’un Evangeli equilibrat (a balanced Gospel), d’acord amb el qual la lectura de les Escriptures no només ens ha de revelar, en detall, els elements i les dinàmiques que conformen el Regne de la Llum (és a dir; les diferents classes d’éssers angèlics i divins, i les diverses maneres en què interactuen amb nosaltres per tal de fer-nos créixer, empènyer-nos endavant, i beneficiar-nos) sinó que també ha d’exposar, i en el mateix grau de detall, els elements i les dinàmiques propis del Regne de les Tenebres (és a dir, les diferents classes de dimonis i éssers malignes, i les diverses maneres en que intervenen en la nostra vida per tal de limitar-nos, turmentar-nos i destruir-nos).

En relació amb això últim, cal dir dues coses:

1) Necessitat d'una actitut proactiva

Que, juntament amb el coneixement, també resulta plenament necessària una actitud proactiva davant l’acció de les forces demoníaques. Si no volem ser víctimes seves; si no volem mantenir-nos ni un minut més en l’esclavatge, en el patiment, en la malaltia, en l’estancament o en el fracàs, que són precisament, cadascun d’ells, efectes i resultats de l’acció de les forces demoníaques sobre nosaltres; si no volem res d’això, no podem de cap manera quedar-nos asseguts a la nostra butaca, tot just lamentant-nos, creuant els braços, i observant endropits tot allò que passa, en una actitud del tot passiva; sinó que, justament al contrari, ens resulta imprescindible aixecar-nos, treure’ns les lleganyes dels ulls, i començar a actuar d’una manera eficaç, aprofitant les eines que la Paraula de Déu ens subministra, per oposar-nos a l’acció de les tenebres, neutralitzar-la i girar-la del revés.

Aquesta crida a l’acció és fonamental, perquè la simple creença en Déu Pare i en el seu fill Jesucrist no són suficients, així com tampoc ho és la pregària quotidiana. La fe i la pregària ens asseguren la salvació eterna, és cert; però no ens estalvien cap patiment mentre continuem vivint en aquesta terra, i tampoc impedeixen que els dimonis ens robin els fruits que podríem arribar a donar aquí, rebaixant d’aquesta manera la posició que ocuparem després en aquella vida eterna. Aquest és un dels lemes que Kevin Ewing repeteix contínuament: Lluiteu! Cal lluitar contra els dimonis! Cal lluitar contra ells amb una voluntat plenament ferma i decidida (tal com el Senyor li demanava a Josuè, l’hereu de Moisès) i sense tenir-los por (tal com Sant Pau diu a 2 Timoteu 1:7, la por no ens pertany: precisament, és un dels diversos esperits malignes que ens posseeixen!)

2) La naturalesa de l'enemic

També cal tenir en compte que aquest enemic del qual parlem no és mai una persona. Encara que a primera vista ens ho pugui semblar, qui ens està perjudicant i amargant-nos l’existència no és mai la parella, el sogre, el nostre superior a la feina, el veí de la porta del costat, o aquell desconegut que se’ns creua pel carrer; ni tampoc, convé afegir-ho, som nosaltres mateixos, tal com a vegades ens comportem com els nostres principals torturadors; tots aquests individus, comptant-hi nosaltres mateixos, actuen únicament com a instrument de les forces invisibles, que manegen els fils de la nostra existència des de les ombres. Això ho deixa molt clar Sant Pau en la seva carta als Efesis 6:12:

Perquè no ens toca de lluitar contra realitats humanes, sinó contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials.

El domini sobre la Terra

Certament, molt sovint la nostra conducta com a humans està sent manipulada, dirigida, monitoritzada per algun dimoni, que no només tracta de generar-nos patiment, sinó que també vol alimentar la discòrdia i la divisió entre nosaltres, cosa que sempre li atorgarà mèrits davant els seus superiors en la jerarquia demoníaca. Així doncs, no hem d’enfocar la nostra lluita contra els humans, sinó contra els dimonis que s’amaguen al darrera; però això no significa de cap manera que els humans no tinguem responsabilitats en l’assumpte. Justament al contrari, tenim una responsabilitat molt gran, directament derivada del fet que és als humans, criatures compostes de cos, ànima i esperit, a qui se’ns ha atorgat el domini sobre tot allò que passa damunt la Terra. Això està formulat clarament a Gènesi 1:26:

And God said, Let us make man in our image, after our likeness: and let them have dominion over the fish of the sea, and over the fowl of the air, and over the cattle, and over all the earth, and over every creeping thing that creepeth upon the earth.

[Déu digué: – Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti [i que tingui el domini –diu el text en anglès– damunt] els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.]

Així doncs, és a nosaltres –i no als àngels, ni als dimonis, i ni tan sols a Déu mateix (que és el primer a sotmetre’s a les seves pròpies lleis)– a qui se li ha concedit aquest domini sobre tota la terra. Per aquesta raó –i això és essencial– qualsevol entitat del món espiritual, ja vingui del Regne de la Llum o del Regne de les Tenebres, necessita obtenir el nostre permís per a poder intervenir en els afers d’aquest món material nostre.

Lamentablement, els humans, degut a la nostra ignorància, ens dediquem a donar permisos, a tort i dret, al primer que ens ho demana. Contínuament estem donant permís als dimonis per a què ens emmalalteixin; per a què ens deprimeixin; per a què ens portin a barallar-nos amb la parella; per a què els nostres superiors ens humiliïn i maltractin a la feina; per a què que els nostres millors projectes fracassin i visquem així sempre envoltats de frustració i d’amargor. Som nosaltres mateixos, sí, els qui donem el permís per a què ens passi tot això, convertint-nos en co-conspiradors (Kevin Ewing dixit) contra nosaltres mateixos! I aquesta situació paradoxal és culpa de la nostra ignorància, de la nostra manca de coneixement, i de la nostra indiferència i menyspreu envers les Sagrades Escriptures, que són precisament la font d’on raja el coneixement que necessitaríem per a evitar-ho.

Els pactes demoníacs

Si haguéssim llegit la Bíblia amb l’atenció deguda, sabríem que els dimonis, tot i no tenir el domini sobre la terra, no tenen en canvi cap mena d’obstacle legal a l’hora d’obtenir el nostre permís, pel mitjà que sigui, per tal d’acomplir la seva pròpia voluntat a través nostre. La mentida, la dissimulació i l’engany, eines en les quals són veritables mestres, els serveixen per a aconseguir-ho. El seu instrument principal, en tot cas, és el pacte (the covenant): és a dir, l’acord, l’entesa, l’encaixada de mans, amb valor legal ple des del punta de vista espiritual, entre un ésser humà i un dimoni.

Un pacte que pot ser signat de forma conscient per l’ésser humà (sense cap necessitat d’estar al corrent, però, de la lletra petita del contracte); i aquest seria el cas de la bruixeria. Però els dimonis també poden, perfectament, aprofitar-se de la manca de coneixement de l’ésser humà en qüestió, o inclús de la seva manca de consciència activa, per tal d’obtenir la seva signatura en un pacte que, tot i haver estat obtingut per engany o desconeixement, té exactament el mateix valor legal que els signats obertament. I això és el que passa, contínuament, en els nostres somnis.

Els somnis, portals entre els dos regnes

Efectivament, tal com ens mostra el pastor Ewing seguint les Escriptures, una gran quantitat dels pactes que establim amb els dimonis, en detriment de nosaltres mateixos, els signem mentre dormim. És a dir, mentre el nostre cos està inactiu, i quan el nostre esperit, per contra, es torna més actiu que mai. En realitat, els somnis són un portal que comunica el Regne Espiritual amb el Regne Terrenal; i els dimonis  utilitzen aquest portal, tal com ho fan també Déu i els seus àngels, per tal d’aconseguir els pactes que tracten d’establir amb nosaltres. Respecte això, l’Escriptura diu a Mateu 13:25:

But while men slept, his enemy came and sowed tares among the wheat, and went his way.

[En la meva Biblia catòlica es perd part de la força: Però, mentre tothom dormia [en anglès diu: ‘mentre els homes dormien’], vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. [El jull és una mala herba, que s’assembla molt al  blat, però que no alimenta gens; el pastor Ewing ens explica que aquest jull funciona aquí com a metàfora de somni perjudicial i enganyador, i per tant de ‘maledicció demoníaca’; mentre que el blat, cereal alimentari bàsic, ho fa com a metàfora de somni beneficiós i veritable, i per tant de ‘benedicció divina’]

Però com podem lluitar davant d’això els humans? Com podem defensar-nos davant d’aquesta insidiosa argúcia, tan subtil i astuta, dels dimonis? Els somnis poques vegades són literals: com podem saber què està succeint realment, darrera la disfressa simbòlica amb què els somnis se’ns presenten? Certament, els dimonis tenen el costum d’emmascarar i dissimular la seva activitat onírica, presentant-se sovint davant nostre amb aparences del tot anodines o, encara més sovint, amb aparences amables, per no dir desitjables i excitants, o, fins i tot, en ocasions, lluminoses (2 Corintis 11:14: I això no és gens estrany, ja que el mateix Satanàs també es disfressa d’àngel de llum).

Així doncs, com podem saber si hem signat un pacte amb el diable, en contra nostra, mentre somniaven? Com podem saber-ho, si no sabem interpretar els somnis? Com podem saber-ho, a més, en les ocasions en què ni tan sols som capaços de recordar el somni, ja sigui en part, o bé del tot? (I és que també hi ha dimonis encarregats de fer-nos oblidar els somnis). I d’altra banda, un cop ho hem fet –es a dir, un cop ja hem signat el pacte diabòlic durant el somni– què podem fer-hi al respecte? Hi ha alguna possibilitat de tornar enrere, de desdir-nos del pacte que hem signat sense saber-ho?

El poder de la paraula

Sí, es pot. Efectivament, es pot actuar contra els pactes signats en somnis (inclús quan no en recordem res) o en altres circumstàncies. D’acord amb Proverbis 12:6b (but the mouth of the upright shall deliver them: en català meu: però la boca dels justos els alliberarà) podem fer servir el poder de la nostra parla, de la nostra veu, per a cancel·lar, rebutjar, denunciar tots aquells pactes, i per a desdir-nos-en; i fins i tot podem fer, igualment amb el poder de la nostra parla i veu, que el mal que se’ns volia infligir reboti en direcció a l’entitat demoníaca que pretenia enviar-nos-el, de manera que només l’afecti a ella. I per a això només necessitem dues coses: en primer lloc, tenir els coneixements adequats; i, en segon lloc, fer-los servir.

Però d’això, de la possibilitat de treure’ns el jou i les càrregues amb què ens carreguen els dimonis, ja en parlarem a la segona part d’aquesta entrada dedicada a la Biblia segons Kevin L.A. Ewing. Aquesta segona part portarà el títol de Dimonis, somnis i dejunis.

*

*

*

Ombres de fang (5): l'Ayurveda

 

·

Què son les Ombres de fang? El don Juan de Castaneda les anomenava “los voladores”; en la tradició judeo-cristiana se’ls coneix com a dimonis, o també com l’enemic; els antics gnòstics parlaven de “els arconts”; Sri Aurobindo en diu “les obscures forces hostils”... La mil·lenària tradició ayurvèdica ho contempla en els seus tractats de medicina: reproduïm aquí un capítol d’un dels seus llibres més importants, el Sushruta Samhita, del s. III d.C.

*

Sushruta Samhita

*

Vol. 6, Uttara-tantra

Cant IV - Capítol LX:

Símptomes i tractament de la demonologia

 (Amanusha)

[Âmanusha: literalment, no-mānusha, és a dir, no humà. Això inclou les divinitats, dimonis, fantasmes, monstres, esperits ancestrals, i fins i tot les divinitats-serpents]

El text següent és la meva traducció de la versió en anglès, tal com se la troba a

https://www.wisdomlib.org/hinduism/book/sushruta-samhita-volume-6-uttara-tantra/d/doc143083.html

*

Ara parlarem del capítol que tracta amb els símptomes i la cura de les malalties provocades per influències sobre-humanes (Amanusha-Pratishedha).

D’aquesta manera ampliarem allò que s’ha dit en la primera part d’aquest llibre, sobre el fet que els pacients afectats per úlceres haurien de ser sempre protegits de les influències malignes generades pels caminadors nocturns (és a dir: fantasmes, monstres, esperits malignes, etc.). Qualsevol ésser que produeixi un tret sobre-humà en una persona, fent-li exhibir o bé una fortalesa fora del comú, o bé una conducta palesament fora de lloc, o bé la capacitat de conèixer assumptes privats o del futur, és anomenat un Graha.

—Causes de la influència d’un Graha—

Són incomptables els Grahas (i les seves divinitats tutelars) que ronden pel món en recerca d’ofrenes, o empesos per la seva tendència innata a la maldat i la crueltat, i escullen les seves víctimes entre els éssers humans en estat d’impuresa, ja sigui corporal, mental o d’actes, ja sigui que pateixin úlceres o altres malures. Aquests Grahas tenen gran varietat de formes i figures, però es poden classificar en 8 grups o famílies: els Devas i els seus enemics (Asuras), Gandharvas [esperits de la música], Yakshas [que tenen com a cap Kubera, el déu de les riqueses materials; també se’ls coneix com a Guhyaka, ‘els secrets’], Pitris [esperits dels ancestres, equivalents als manes romans], Bhujangas [deïtats-serpents], Rakshasas [monstres o dimonis carnívors, dotats generalment amb grans poders] i Pishachas [follets malèvols; a l’Atharvaveda se’ls descriu com  kravyād, ‘devoradors de carn crua’, que també podria ser el sentit etimològic del terme Pishacha].

—Indicis de l’atac d’un Graha—

La persona posseïda per un Deva Graha és neta, alegre i vigorosa, i no li cal dormir gaire; parla en un sànscrit pur i polit; mostra un delit fort i decidit per flors i perfums; reparteix benediccions a tothom (seguint els usos dels éssers divins); és devot dels Brahmans; i els seus ulls miren directament.

La persona que opera sota la influència maligna d’un Asura Graha (dimoni) sua copiosament; parla malament dels déus, Brahmans i preceptors; se li ajunten les celles sobre l’arc dels ulls; no té por; queda satisfet amb qualsevol mena de menjar o beguda; i exhibeix propensió als vicis.

A la persona que es troba sota la influència d’un Gandharva Graha li agrada passejar feliçment per les ribes dels rius o pels boscos; sempre polit, tant pel que fa al cos com als seus actes; li agraden especialment les cançons, les flors i els aromes plaents; riu amb alegria, canta cançons dolces, i balla.

Els símptomes d’una persona situada sota la influència d’un Yaksha Graha són aquests: ull color de coure, com envermellits per venes fines; fortalesa i vigor; desig continu per beneir o donar regals a d’altres; taciturnitat; inquietud (caminen de pressa); i gravetat de pensament. 

En la mateixa línia, les persones afectades per un Pitri Graha esdevenen tranquil·les i calmades, així com respectuoses amb els seus ancestres; ofereixen libacions a Kusha –herbes i aigua–; duen la part superior del vestit de manera que els caigui dessota el braç esquerra; i exhibeixen un deler particular pels menjars cuits, així com pel sèsam, la melassa i l’arròs amb llet ensucrada.

Una persona atacada per la influència maligna d’un Bhujanga Graha es mou a vegades arrossegant-se pel terra, sobre el pit, com si fos una serp; sempre s’està llepant les comissures dels llavis amb la punta de la llengua; es mostra somnolent (o bé irritable) i mostra una marcada predilecció per la melassa, la mel, la llet, i l’arròs amb llet ensucrada.

Una forta cobejança per la carn, per la sang i pels diferents tipus d’esperits fogosos; una completa manca de vergonya; extrema crueltat; gosadia; irritabilitat; força extraordinària; rondar de nit; i un absolut menyspreu per la netedat: aquests són els trets que denoten una persona atacada per un Rakshasa Graha.

Arrogància; desbordament de límits; aspror en el comportament; xerrameca; fètida olor corporal; brutícia extrema; neguit; voracitat al menjar; atracció per l’aigua freda i pels llocs solitaris; moure’s de nit pels boscos; rondar arreu gemegant; i involucrar-se en propòsits viciosos: aquests són els trets característics amb què una persona denota que ha estat posseïda per un Pishacha Graha.

—Prognosi—

Si una persona posseïda per un Graha té els ulls inflats; camina ràpid; treu escuma per la boca i se la llepa; mostra somnolència; trontolla al caminar, fins al punt de caure pel terra a vegades; o bé si és posseïda per un Graha després d’haver caigut d’un elefant, d’un arbre o d’algun altre lloc elevat; o bé si és d’edat molt avançada: en tots aquests casos se l’ha de considerar com incurable. [En comptes d’edat avançada, una variant parla de possessions de 13 anys de durada o més].

—Moments de la possessió—

Un Deva Graha posseeix la gent en lluna plena. Un Asura Graha, en la trobada del dia i la nit (és a dir, a l’alba o al crepuscle). Un Gandarva ho fa generalment al vuitè dia de cada quinzena, mentre que un Yaksha ho fa en el primer dia. Un Pitri Graha posseeix els humans el dia de la lluna nova; i un Sarpa Graha (dimoni-serp) hi entra el cinquè dia tant de lluna nova com de lluna plena. Un Rakshasa Graha els posseeix a la nit, i un Pishacha Graha el catorzè dia de les quinzenes.

Els Grahas entren dins del cos del pacient d’una forma imperceptible, tal com ho fa una imatge dins un mirall, tal com la calor o el fred penetren dins el cos, o tal com els rajos del sol es concentren a la lent coneguda com Surja-Kanta. O tal com l’ànima, sense ésser vista, entra en el cos.

Sobris penediments; vots i propòsits; auto-control; transparència; caritat i pràctiques religioses, així com les 8 qualitats [(1) poder de fer-se tant petit com un àtom; (2) poder d’esdevenir una poderosa llum a voluntat; (3) capacitat d’expandir-se; (4) voluntat irresistible; (5) poder d’incrementar la mida a voluntat; (6) grandesa; (7) auto-control; (8) supressió de qualsevol passió]: tot això està present, ja sigui al complert o bé parcialment, en els Grahas, en una mesura adequada al seu respectiu grau de poder. Aquests éssers espirituals mai entren en contacte amb els éssers humans, ni són ells mateixos qui els ataquen; qualsevol que sostingui l’opinió contrària és un ignorant pel que fa als misteris de la demonologia. Són els milers i centenars de milers dels seguidors dels Grahas els qui tenen l’aspecte ferotge i l’apetència per la carn i la sang; són aquests els qui ronden arreu, per la nit, i els que posseeixen els homes sobre la terra.

D’aquests esperits malignes, aquells que estan associats amb els déus han de ser tractats d’acord amb la seva essència celestial, adquirida per la seva participació en el tint de les virtuts divines. Aquells que són coneguts com a Deva Grahas i que són polits han de ser adorats, homenatjats, i objectes de pregària, igual que els altres déus del nostre panteó. Als Grahas se’ls ha d’atribuir els mateixos poders, virtuts i característiques que són els atributs dels seus respectius líders o caps. (...) Els Grahas que ronden arreu en cerca de fer maleses i estralls, a despit de la naturalesa celestial de la seva pròpia essència i temperament divins, han estat anomenats Bhutas (“esperits”); d’aquí que la branca de la ciència mèdica que tracta de la guarició de malalties provocades per ells s’anomeni Bhuta-Vidya

—Tractament religiós general—

Japas (repetició mental d’un Mantra consagrat a una deïtat), Homas (ofrenes als déus; oblacions), i altres menes de ritus religiosos, realitzats d’acord amb les regles pertinents, han de ser empresos amb zel pel metge, de cara a fer-se propici. Oferiment de garlandes de flors vermelles, juntament amb olors vermelles (tals com pasta de Sàndal vermell, cúrcuma, etc.), llavors (de mostassa, ordi, etc.), mel, mantega clarificada [Ghee], i tota mena d’aliments són els articles generalment requerits per a fer-se propicis a tota classe de Grahas.

—Tractament religiós específic—

Vestits, vi, sang, carn, o llet, han de ser oferts als Grahas d’acord amb les seves respectives apetències i gustos. Les ofrenes cal fer-les en el dia equivalent a aquell en el qual ataquen generalment a les seves víctimes. Les ofrenes als Deva Graha s’han de fer al foc, dins de temples divins, amb ofrenes de Kusha, Svastika, pastissos, [etc.]. Les dels Asura, al pati d’una casa, en el moment adequat (o sigui, al vespre). Les ofrenes als Gandharva s’han de fer amb vi i sopa d’animals de Jangala, enmig d’un aplec, mentre que les que s’ofereixen als Yaksha Grahas s’han de fer dins d’una casa, amb pastissos del llegum Masha bullit, sang, vi, etc. Als Pitri Grahas se’ls fa propicis amb ofrenes d’herba Kusha juntament amb Madhavi i flors de Kunda provinents dels alfacs d’un riu; les ofrenes als Rajshasas han d’ésser ofertes en zones boscoses solitàries i tenebroses, o a la cruïlla de dos camins, mentre que la carn, crua o cuita, s’ha d’oferir als Pishachas en una cambra solitària.

—Tractament mèdic—

En cas de què els principals Mantras adequats per a ser recitats en tals ocasions (segons els tractats de demonologia) no siguin eficaços, cal seguir les següents mesures mèdiques:

Pell i pèls de boc, ós, porc espí, o les plomes d’un mussol, mesclats en una pasta juntament amb Hingu i pixats de boc, i convertits en bastonets d’encens, han de ser cremats davant del pacient, qui ha d’ésser fumigat amb els fums emesos llavors. L’atac d’un Graha, inclús quan és violent, es sotmetrà ràpidament a aquest procediment. Les drogues conegudes com a Gaja-pippali, arrels de Pippali, Tri-katu, Amalaka i Sarshapa, degudament amarades en la bilis d’un llangardaix, d’una mangosta, d’un gat i un ós, han de ser usades com a ungüents, com a rapè i com a netejador per un metge experimentat. Els cagallons d’ ase, cavall, mula, mussol, camell, gos, xacal, voltor, corb i porc senglar, empastats tots junts amb pixats de boc, han de ser degudament cuits amb l’adequada mesura d’oli. L’oli resultant serà beneficiós quan se l’empri (com a rapè, per exemple) de la mateixa manera assenyalada abans.

Llavors de Shirisha, Lashuna, Shunthi, [etc.] han de ser empastades totes juntes amb pixats de boc i assecades a l’ombra. Els bastonets preparats amb això han de ser aplicats, juntament amb la bilis d’una vaca, a les parpelles, com un Anjana. Bastonets preparats amb el fruit del Naktamala, Tri-katu, arrels de Shyonaka i de Vilva [etc] s’han d’usar igualment com un Anjana en casos d’atac pels Grahas que no cedeix de cap altra manera.

Ghee madur, Lashuna, Hingu [etc] i altres articles que tinguin el poder d’exorcitzar esperits malignes, així com els cagallons, pèls, pells, Vasa, pixats, sang, bilis, ungles... de lleons, tigres, óssos, gats, elefants, cavalls, vaques... han de ser emprats en la preparació d’oli i Ghee que seran administrats internament o bé com a rapè o ungüent. Pastilles confeccionades amb les dogues esmentades han de ser usades en aspersió (neteja) i el seu element en pols espolsat sobre el cos del pacient. Una pasta confeccionada amb les drogues esmentades ha de ser usada com a cataplasma. L’aplicació pròpia i deguda de l’oli, Ghrita, etc, preparats d’aquesta manera hauria de curar sens dubte, i en molt poc temps, tota mena de desordres mentals.

Articles profans i impropis no s’haurien d’emprar en un cas degut a la influència d’un Deva Graha (esperit diví). Cap mesura hostil ha de ser emprada en un cas de possessió per un Graha, més enllà dels casos deguts a un Pishacha Graha, no fos cas que els Grahas poderosos, al sentir-se ofesos, matessin tant al pacient com al metge per culpa d’aquell fet. El metge, tractant els casos amb discreció, d’acord amb les regles establertes en el capítol conegut com Hitahita  (cap. XX, Sutra-Sthana) pot adquirir alhora fama i riqueses.

Així acaba el capítol seixanta de l’Uttara-Tantra en el Sushruta-Samhita, que tracta dels símptomes i el tractament de les malalties originades per influències sobre-humanes.

*

*

*

Harry Potter esotèric (4)

•

El malvat amb el cor 

fora del cos

•

The Lord Voldemort did not tell what they were to do, but took Kreacher with him to a cave beside the sea. And beyond the cave there was a cavern, and in the cavern was a great, black lake…

The Deadly Hallows, cap. 10

•

Kostxei, segons Ivan Yakovlevich Bilibin  

•

Un dels elements més interessants de Harry Potter, per a nosaltres, és el dels Horricreus (Horcruxes, en l’original), és a dir, la divisió que Voldemort fa de la seva ànima en fragments, i la seva ocultació dins de diferents objectes, curosament dispersos per la geografia física i anímica del personatge. En l’anterior entrada ja vaig avançar que aquesta estratègia –la fragmentació, dispersió i ocultació del propi ser– podia estar descrivint la forma d’actuar del mal en la nostra època; i en aquest sentit n’haurem de tornar a parlar en un altre moment.

•

Abans d’això, però, ens convé assenyalar la presència d’aquesta mateixa idea –o d’una molt semblant– com a motiu típic de les rondalles meravelloses: el «gegant sense cor». Aquest motiu –tipus 302 en la classificació d’Aarne-Thompson– es manifesta en la forma d’un ser maligne –un gegant, un bruixot, una reina pèrfida...– que es treu el cor del cos –o l’ànima, o la força...– i l’amaga en algun lloc secret, per evitar la pròpia mort. La coincidència entre aquest motiu i els Horricreus ens mostra, primer de tot, que no es deu tractar pròpiament, si més no en termes generals, d’un fenomen actual, sinó que segurament formi part integrant del caràcter del mal des de sempre. D’altra banda, entre els llibres de la saga i les rondalles tradicionals hi ha semblances evidents, però també diferències.

•

Les principals semblances són que l’òrgan en qüestió està fora del cos; que està amagat en algun lloc, protegit pel secret; i que mentre no se’l trobi el seu propietari és immortal. També hi podem afegir les dificultats que la recerca de l’amagatall té per a l’heroi. La principal diferència, al seu torn, és que en les rondalles es tracta sempre de l’òrgan sencer, i no de diferents parts seccionades del mateix, tal com sí passa amb els Horricreus; respecte això últim, però, convé  recordar que el cas de Voldemort és vist dins els llibres mateixos com un fet excepcional, i que en el passat sempre es parlava de crear un sol Horricreu. D’altra banda, la idea de fragmentació no deixa d’estar present en les rondalles, tot i que desplaçada des de l’òrgan cap al lloc concret en el qual està amagat; aquest lloc té sempre un caràcter complex, i s’articula, com podrem veure en els exemples, en la forma d’un joc de nines russes.

•

Això sol ja permet copsar un aire de família entre la saga de J.K. Rowling i l’univers de les rondalles meravelloses; però aquest aire de família es veu refermat i ampliat aquí per la concurrència afegida d’un segon motiu, que també pot aparèixer –no sempre– en les mateixes rondalles: el fet que el ser maligne pugui aparèixer, en un primer moment, en una situació de notable menyscabament físic –captiu, encadenat, envellit, debilitat i deshidratat–, i que només recuperi la seva llibertat, la seva joventut i la seva potència després que l’heroi li hagi donat, a petició seva, aigua per beure. Aquest element em recorda poderosament la situació inicial de Voldemort, dèbil i incorpori, en els primers llibres de Harry Potter, i sobretot el cèlebre episodi del cementiri, a El calze de foc, en el qual l’innominable malvat recupera la seva antiga condició humana bevent-se, entre altres coses, la sang de l’indefens Harry. I d’aquesta manera, tant a les rondalles com als llibres es fa palès que el mal té un caràcter recurrent, i que sempre acaba ressorgint en cada nova època, per a tornar a generar la mort, el caos i la destrucció, després d’haver patit, en un passat ja mig o del tot oblidat, una severa derrota.

•

A continuació poso alguns exemples del motiu 302 (pot ser que n’hi hagi algun en el rondallari català, però jo no l’he sabut trobar.):

•

El gegant que tenia el cor fora del cos

(Rondalla escandinava)

•

La princesa avisa al príncep que el gegant que la té segrestada té el cor fora del cos i amagat en algun lloc desconegut, i que no se’l pot matar si no se’l troba i se’l destrueix. Davant dels precs de la princesa, el gegant confessa primerament que l’ha amagat al dentell de la porta, però resulta ser una mentida; després diu que el té en un prestatge del rebost, però això també és fals; i finalment li diu:

•

Lluny, molt lluny d’aquí, hi ha un llac, enmig del qual hi ha una illa; en aquella illa hi ha una ermita; a l’ermita hi ha un pou; en aquest pou hi neda un ànec; aquest ànec porta dins seu un ou; i és en aquest ou, finalment, hi ha amagat el meu cor

•

El tsarevitx Petr i el bruixot

(Rondalla russa)

•

En aqueta rondalla no es tracta d’un gegant, sinó del cèlebre i poderós bruixot Kostxei (Koschei, Koshey), molt present en el rondallari rus. D’altra banda, se’ns diu que cadascun dels animals que protegeixen l’ou pot fugir corrents o volant quan se’ls descobreix.

•

El meu cor està a la illa Bouyan, enmig d’un bosc, dins un estany, en un tronc que sura damunt l’aigua, on hi nia una llebre, que dins seu hi té un ànec, que al seu torn té un ou dintre seu

•

En una altra rondalla russa, «Ivan Sosnovich», el mateix Kostxei té l’ou amagat dins d’una caixa, que està enterrada sota una muntanya.

•

Les tres filles del rei O’Hara

(«The Three Daughters of King O’Hara», rondalla irlandesa)

•

Aquí, l’heroïna és la princesa; en comptes de gegant hi tenim una reina malèfica; i el cor el té amagat en un boix grèvol, sobre el qual hi ha un marrà castrat, sobre el qual hi ha un ànec, que porta un ou, que conté el cor de la reina.

•

Baš Čelik

(«El cap d’acer», Rondalla sèrbia)

•

En aquest conte el cor del malèfic Čelik està amagat en un ocell, que està dins el cor d’una guineu, que està en un bosc molt espès, que està en una muntanya molt alta.

•

La bola de cristall

(Rondalla alemana)

•

Aquí no es tracta del cor o l’ànima de cap gegant o bruixot, sinó de la bola que dóna nom al conte, i que ha de servir per trencar un poderós encanteri. L’heroi ha d’anar a una muntanya, lluitar amb un brau salvatge que hi ha al costat d’una font; si aconsegueix matar el brau, apareixerà un ocell, del qual n’ha de sortir un ou, en el rovell del qual hi ha la bola de cristall.

•

Easaidh Ruadh

(«The Young King of Easaidh Ruadh», rondalla escocesa)

•

Aquí hi tenim un gegant devorador d’homes, que primerament afirma que la seva ànima està en una pedra anomenada Bonnach. Després ho nega, i per contra confessa que està el llindar de la cova on viu. PErò també resulta ser fals, i finalment diu:

•

La meva ànima no està allà. Sota el llindar hi ha una pedra, i dessota la pedra hi ha un bé, i dins el cos del bé hi ha un ànec, i dins de l’ànec hi ha un ou; i la meva ànima està dins de l’ou

•

La sirena

(«The Sea Maiden», rondalla escocesa)

•

Aquí la malvada és una sirena. El príncep és informat que en una illa hi ha un cérvol blanc; si fos capturat, del seu interior en sortiria volant un corb encaputxat; si el corb fos capturat, del seu bec en sortiria una esmunyedissa truita de riu; i en la seva boca, la truita hi portaria un ou, que si fos esberlat provocaria la mort de la malvada sirena.

•

Els tres prínceps

(Rondalla grega)

•

Aquí l’ésser maligne és un ocell monstruós, i allò que té amagat és la seva força. Primer diu que la té amagada en una escombra, i després en una paret, per confessar finalment la veritat: en una muntanya hi ha un llac, en el qual hi ha una serp que només pot ser morta amb una espasa que hagi estat temperada amb llet de lleona, i que té dues banyes, entre les quals hi ha tres ous. En el primer ou hi té amagada la vista, en el segon la força i en el tercer la vida.

•

•

•

Steiner: sobre el poder de les rondalles meravelloses

 

•

•

Els materialistes diuen que els mites i les rondalles meravelloses es van originar en un estadi infantil de la raça humana; però en aquesta infància, la humanitat rebia el coneixement dels déus. En el procés de la nostra evolució, els mites i les rondalles meravelloses s’han anat perdent, però els nens no haurien de créixer sense. Hi ha una diferència enorme entre permetre que els nens creixin escoltant rondalles o no. El poder de les imatges de les rondalles, que donen ales a l’ànima, es fa evident només en una edat posterior. 

•

Crèixer sense les rondalles acaba conduint a l’avorriment, a la desil·lusió. De fet, això pot causar inclús símptomes físics –les rondalles poden ajudar a prevenir malalties. Les qualitats que penetren en la nostra ànima provinents de les rondalles es manifesten més tard com a ganes de viure, com a entusiasme pel fet de ser viu, i com una habilitat per tirar endavant amb la vida, que poden experimentar-se encara en les edats més avançades. Els nens han d’experimentar el poder dels continguts de les rondalles mentre són joves i encara poden fer-ho.

•

La gent que no pot viure amb idees que no tenen realitat en el pla físic estaran morts per al món espiritual. Les filosofies basades exclusivament en el món material són la mort de la nostra ànima.

•

(Rudolf Steiner, conferència “Fe i coneixement”, Praga, 17 d’abril de 1914 (GA 154))

•

•

•

Harry Potter esotèric (3)

 

• La Presidència darrera la Presidència •

'Not to worry; it's odds on you'll never see me again. I'll only bother you if there's something really serious going on our end' (El Primer Ministre de Màgia, al seu homòleg muggle) • Il·lustració d'Ivan Iakovlèvitx Bilibin • El primer capítol de El príncep mitja-sang ens aporta el que podria ser una de les principals claus de sentit de la saga sencera de Harry Potter. Si la saga té realment algun  valor des d'un punt de vista esotèric, estaria en funció, crec jo, d'això que anem a comentar ara.  • Ens situem a Downing Street, a la residència del Primer Ministre britànic. Aquest últim -no se'ns diu el seu nom- està tancat al seu despatx, esperant una trucada important; la seva ment, però, està absorbida per la preocupació. En els darrers dies s'han donat diversos esdeveniments tràgics que han sacsejat el país sencer -el col·lapse d'un pont, diversos assassinats, un huracà devastador- i el cap de l'oposició s'ha acarnissat amb el ministre, com si fos el culpable últim de tot plegat. • En aquest punt, un discret quadre penjat a la seva esquena es posa en moviment, per anunciar-li la imminent arribada del Primer Ministre de Màgia; i tot seguit, efectivament, la llar de foc del despatx s'il·lumina amb les guspires de l'aparició del ja conegut Cornelius Fudge. Fudge es presenta amb el mateix estat de desànim i preocupació que mostrava el seu homòleg, i aquest últim s'interessa pels motius, que resulten ser exactament els mateixos que l'afectaven a ell: el pont, les morts, l'huracà. Però aquests esdeveniments, que per al muggle només podien veure's com a tràgics productes de la contingència, es situen per al màgic, en canvi, en el context d'una guerra que acaba de començar en el seu propi món. I en aquest altre context, el col·lapse del pont, els assassinats i l'huracà es manifesten en la seva veritable naturalesa: en realitat no són el que els muggles creuen que són, sinó una altra cosa. El pretès huracà, per exemple, ha estat en realitat una devastació deliberadament causada per màgics dolents, utilitzant el poder destructiu d'uns gegants.  • Així doncs, tenim aquí dues descripcions diferents d'una mateixa realitat: per un costat, la dels muggles, que expliquen els fets en funció d'una visió unidimensional i horitzontal del món, en la qual només cal prendre en consideració la naturalesa humana, juntament amb les lleis de la física; i per l'altre costat hi la visió multidimensional dels màgics, en la qual s'assumeix l'existència d'una jerarquia en els diferents nivells de la realitat, i que permet establir la veritable causalitat dels diversos fenomens, d'una forma vertical (allò que passa a baix està provocat pel que passa a dalt). • La mateixa contraposició entre el Primer Ministre muggle i el Primer Ministre màgic és una expressió d'aquesta diferència: el muggle està convençut de governar el seu país, però en realitat només fa allò que els màgics li deixen fer. La seva presidència és una mera façana; per darrera i per damunt seu hi ha una altra presidència, la veritable Presidència, que és la que realment decideix, des d'una perspectiva molt més àmplia, sobre qualsevol assumpte. • És en aquest punt on trobem l'element clau al qual ens referíem al principi, i del qual dependria la vàlua del sentit dels llibres de Harry Potter. I aquí ens adonem que la pintoresca terminologia emprada des de bon començament per l'autora ens podria haver portat a un cert engany: potser no es tracta de muggles i de màgics, sinó de sers humans i esperits. El fabulós món dels màgics que ens dibuixa J. K. Rowling, amb tota la seva complexitat, podria ser una metàfora de l'autèntic món espiritual, poblat per una multiplicitat d'entitats angèliques i demoníaques, que es desplega en una dimensió superior a la merament humana, i que la condiciona d'una manera plena. • D'aquesta manera, podríem passar a considerar que tot allò que passa en el món dels suposats màgics de la saga ve a ser, tal com succeeix en el Faust de Goethe, una mena de "Pròleg en el Cel", que preludia i prefigura els esdeveniments que després s'han de manifestar, amb les seves pròpies lleis, en l'àmbit terrestre. Si això fos així, la guerra que es declara en el món superior dels màgics, entre els partidaris de Voldemort i els màgics bons (o sigui, entre el Bé i el Mal), s'hauria de veure com la prefiguració d'una convulsió que tard o aviat ha d'afectar plenament, en la seva pròpia escala, la vida dels homes.  • De la mateixa manera, en aquest context de guerra espiritual, les postures i decisions preses per cadascun dels bàndols poden tenir el seu corresponent reflex en certes postures i decisions preses pels sers humans en el seu propi pla. És a dir; que els sers humans, encara que sigui des d'una situació de sotmetiment als designis marcats des de dalt, podrien tenir un cert marge de maniobra i de participació activa en aquesta guerra. Ni que sigui només en el sentit de prendre'n consciència, que ja seria molt; o inclús, en el millor dels casos, en el sentit de posicionar-se i d'alinear-se en favor d'un dels dos bàndols, invertint-hi les pròpies energies duna manera conscient.  • I ara venen les preguntes necessàries: D'una banda: Hi ha hagut, està havent-hi, o hi haurà realment una guerra en el món espiritual, en els termes descrits per J. K. Rowling, i que ha de tenir els seus efectes sobre la nostra vida? D'una altra banda: És la confrontació entre Voldemort i els seus opositors una metàfora i una prefiguració de les diverses convulsions que sacsegen actualment a la humanitat i al planeta en el qual habitem? I sobretot: Són les diferents estratègies emprades pels personatges de la història (particularment, la de cercar i destruir els horricreus en els quals Voldemort ha dividit i amagat la seva ànima) una indicació vàlida d'allò que els sers humans podríem arribar a aportar en aquesta guerra? • Aquesta darrera pregunta, relacionada amb el tema dels horricreus, és sens dubte la més interessant de totes. A mi em fa realment l'efecte -però és només una impressió- que la humanitat actual es troba davant del problema del mal tal com Harry Potter es troba davant del misteri dels horricreus de Voldemort. Primer, Harry ni tan sols sabia que el mal podia dividir-se en parts i ocultar-se en diferents llocs, per tal d'evitar ser localitzat i destruït. A continuació, amb la mort de Dumbledore, el protagonista perd el seu principal punt de referència per a actuar davant de la situació. I finalment, assumint la tasca que se li ha encomanat, es veu abocat a una recerca desesperada, amb molt poques garanties d'èxit. • Potser és precisament això el que ens pertoca fer als humans d'avui: primer, reconèixer la nostra ignorància respecte al tema del mal; a continuació, emprendre, malgrat la relativa manca de punts de referència, una seriosa recerca de les seves diverses manifestacions, que estarien operant en el món en un doble règim de fragmentació i de major o menor ocultació; i per últim, fer l'intent, un cop identificades aquestes manifestacions, i en la mesura de les nostres possibilitats, de neutralizar-les.  •  • •