Tenir els
ulls oberts no sempre significa estar despert. Al món modern la banalitat s’imposa
arreu; els ulls del cos veuen només la superfície de les coses, i l’ànima,
mentrestant, dorm. Aquest no és el cas de Gastón Soublette, catedràtic d'Estètica xilè nascut al 1927, els ulls del qual penetren
en l’ànima dels relats, de la música, de l’art. I del cinema, tal com queda palès
al seu llibre Mensajes secretos del cine,
en el qual interpreta el sentit profund de cinc pel·lícules diferents. Poc
després de publicar-lo, Soublette li deia a Cristián Warken:
Es una posición mía frente al cine. Lo
que yo busco en el cine es cómo los cineastas geniales tocan el meollo de la
problemática espiritual del hombre contemporáneo. Eso es lo único que me interesa del cine (entrevista a La belleza de pensar, any 2003. La
cursiva és meva)
Aquesta
perspectiva espiritual defineix el pensador xilè com un rara avis dins del món cinematogràfic. En
el ben entès que ell, pròpiament, no fa crítica, sinó exegesi, hermenèutica:
-C. W.:
¿Cuál es el propósito? ¿Y cuál es el método?
-G. S.: Es el mismo método que yo usé para hacer la exégesis
de los evangelios [al seu tractat sobre Jesús, Rostro de hombre, del 1998]. Ahora; ese
método no es mío. Está consagrado:
primero, entre los rabinos de Israel para interpretar la Torah; y luego entre
los teólogos cristianos para interpretar los evangelios. Es buscar el sentido por la vía de la analogía (…) Eso es lo que permite
decodificar el lenguaje simbólico de los cineastas. (íd.)
El propi
Soublette és perfectament conscient de com aquesta aproximació seva al cinema
l’allunya dels patrons crítics a l’ús:
Los estudios que hasta hoy se han hecho
de los clásicos del cine no habrían llegado aun a explicitar todo lo que esas
creaciones contienen como mensaje ideológico, y eso porque los críticos de cine
están demasiado imbuidos de lo que éste es como arte, como lenguaje y como
oficio y, en consecuencia, demasiado condicionados por una cultura
cinematográfica que se supone muy amplia, pero que los mantiene en un nivel de
reflexión que no facilita el acceso a los patrones de pensamiento que han
servido de base a la labor de los cineastas, los cuales exceden en mucho el
marco de la crítica especializada (Mensajes…,
Santiago de Chile, Andrés Bello, 2001, pp. 11-12)
En altres
paraules: ell llança càrregues de profunditat, mentre que el «nivell de reflexió»
propi de la crítica especialitzada només ateny la superfície del sentit de les
pel·lícules. Al meu parer, aquesta mirada penetrant i profunda de Soublette als
films no només en debel·la el sentit
ocult sinó que, amb això, i més pròpiament, en restableix el seu sentit original, que es mantenia ocult
sota espesses i opaques capes de trivialitat.
La
pel·lícula més comentada a Mensajes...,
amb diferència, és City Lights, de
Chaplin. Llegint el llibre, es veu clarament que Soublette té una relació molt
especial amb aquesta pel·lícula i amb el seu creador, relació que només pot
equiparar-se amb la que mostra tenir amb 2001
de Kubrick, a la qual, per contra, dedica només la meitat de pàgines que a City Lights. Lamentablement, a
l’entrevista esmentada, per culpa del rellotge i de la maldestresa de
l’entrevistador, no s’arriba a parlar gens ni mica d’aquest film, privant-nos
així de la possibilitat de complementar la lectura del llibre amb algun afegit
de viva veu de l’escriptor. Aquest defecte es compensarà amb escreix aquí, a Les3taronges, doncs aviat parlarem a bastament d’aquesta obra de Chaplin, partint
de l’anàlisi que en fa Soublette i portant-lo més enllà encara.
L’entrevista
no deixa de ser interessant, malgrat tot. Responent a Warken sobre les seves
fonts, Soublette n’assenyala quatre: la psicologia profunda (Jung, especialment),
la teologia bíblica (jueva i cristiana), la mitologia clàssica (aquí, seguint
l’esment que en fa al llibre, caldria assenyalar segurament l’obra de Paul
Diel), i, també, la Ciència Política i la Sociologia. Pel que fa a l’exegesi
bíblica, no he trobat referències precises per part seva; però sí que esmenta sovint,
encara que de forma general, la Càbala. En canvi, no he trobat cap referència seva a
Filó d’Alexandria, el primer i principal antecedent del nostre llinatge; no
sembla haver-lo llegit, però sí que es pot dir que participa en bona mesura del
seu mateix esperit.
En tot cas,
les tres primeres fonts assenyalades (la psicologia profunda, l’exegesi bíblica
i la mitologia) serien, tant per a ell com per a nosaltres, les més importants,
ja que són les més relacionades amb el pol que atrau i orienta magnèticament la
seva mirada (i la nostra): la saviesa.
Però en aquest sentit, precisament, caldria considerar-les més aviat no com a fonts, pròpiament, sinó com a material auxiliar. En realitat, una perspectiva
de saviesa com la seva no sorgeix primigèniament de la lectura i l’estudi, sinó
d’una trajectòria vital i de l’experiència. Aquí, doncs, Soublette deixa
d’assenyalar la seva dedicació al hatha
ioga i a la meditació, inspirant-se primerament en el Tao Te King de Lao Tsé, obra
que ell mateix va editar. I tampoc esmenta la influència posterior que sobre
ell va exercir Lanza del Vasto, deixeble, al seu torn, de Gandhi i
de Sivananda. Respecte a del Vasto, catòlic, Soublette declara en una altra
entrevista:
Él me alejó de la política y entré de
lleno en la espiritualidad. Me cambió toda la visión del mundo. Este hombre me
colocó donde realmente yo debiera estar porque nunca más me moví de ahí, de ese
mundo espiritual, de búsqueda. (…) Él me aconsejó que la revelación, la Biblia
y Jesucristo están por sobre todo, por sobre la meditación y el yoga («El perfil de Gastón Soublette», entrevista per Sabine Drysdale, El Mercurio, 10 de
novembre del 2012)
«Nunca más
me moví de ahí», diu Soublette, significativament, «de ese mundo espiritual, de
búsqueda». Una actitud entregada de recerca:
aquesta sí que és la font fonamental que configura la particular mirada del
nostre home. Encara en un altre lloc, afirma:
Creo que el hilo conductor es la Fe. En
todo lo que he hecho he intentado buscar el sentido trascendente de la vida y
de la cultura. Por ejemplo, si estudio la simbología del cine, busco en ella
una temática que tenga que ver con la espiritualidad del hombre («El sabio de la tribu», entrevista de Rosario Mena per a Nuestro. El patrimonio cultural chileno)
La quarta
font, que jo anomeno, per contrast amb les altres tres, històrica (ell ho concreta en Ciència Política d’una banda, i
Sociologia de l’altra) sembla tenir un paper secundari respecte les altres, les
de saviesa, tal com sembla
desprendre’s de les seves pròpies paraules. En la conversa amb Warken, Soublette
l’assenyala com a font, primerament, però després, al repassar-les totes, afegeix
la mitologia i s’oblida d’aquella altra. Però si és veritat que, d’una banda, a
ell només li interessen els cineastes que «tocan el meollo de la problemática
espiritual», també hem de tenir present, de l’altra banda, que la frase acaba dient «del hombre contemporáneo». O sigui: no de «l’Home», en abstracte, sinó d’«un
home» en concret, ubicat en unes concretes coordenades històriques i culturals. També per a nosaltres la dimensió més purament històrica de les obres que analitzarem tindrà
un paper secundari davant la seva dimensió espiritual; però seria un error
decisiu considerar que ambdues dimensions són separables, i que
l’una (la principal: l’espiritual) es pot entendre cabalment sense tenir en
compte l’altra (la secundària: la històrica). Així ho entén Soublette; així ho
entenia també Filó; i així ho entenem nosaltres també.
Les pel·lícules
analitzades a Mensajes secretos del
cine –i qualsevol altra
pel·lícula, podem pensar– presenten problemàtiques espirituals, però vinculades en tot cas,
íntimament, amb contingències històriques concretes. En el cas de Pinocchio, per exemple, l’anàlisi de
Soublette està centrat principalment en la «franja» psico-espiritual. D’aquesta
manera, la peripècia del cèlebre personatge és interpretada en la mateixa clau
dels contes tradicionals:
La experiencia que para el héroe
significa la narración en su totalidad corresponde a un proceso simbólico de
transformación de su ser que concluye con la adquisición de una nueva calidad
como persona, después de haber pasado por arduas pruebas. Esa nueva calidad es
espiritual, en cuanto conlleva una revelación del sentido de la vida (Mensajes..., p. 151)
Aquest
procés es concreta al film de Walt Disney en una doble transformació per part
del fill de Gepetto: de titella inerta i amb fils passa a ser titella viva i autònoma,
primer, i després esdevé nen de carn i ossos. L’alternativa és convertir-se en
bèstia, tal com li passa a Pinotxo convertint-se en ase a la Illa dels Jocs, quan
s’oblida de l’esperit i s’entrega completament al vici. Per tant Pinotxo, com tot ésser humà,
es debat entre els dos pols extrems de l’espiritualització i l’animalització.
Aquest missatge universal seria el principal eix de l’anàlisi del
sentit del film, en efecte; però Soublette no perd de vista les raons històriques que van impulsar Disney a produir-lo, just a l’any 1940:
Con Pinocho,
Walt Disney les está diciendo a los norteamericanos que las reservas
espirituales de la nación son suficientes como para producir un tipo humano más
digno que el que había producido en las décadas anteriores, pero para lo cual
los norteamericanos deben cambiar sus objetivos de vida banalizados por una
existencia opulenta y superficial (…) Por medio de este mensaje oculto se
invitó a los norteamericanos a que se comprometieran a salvar la cultura
europea en peligro de extinción (…), preludio al compromiso de Estados Unidos
en el conflicto bélico contra el avance del nazismo. (Mensajes…, p. 184)
En el cas de
2001 de Kubrick, el relat de
fons seria igualment –com a Pinocchio–
la lluita de l’individu i de l’espècie humana per l’adquisició d’una humanitat autèntica.
Però a la dècada dels 60 el repte ja no era l’amenaça destructiva del nazisme,
evidentment ja superada, sinó el nou desafiament històric que suposa la fe cega
en la ciència i la tecnologia, fe que venia avalada per la imminent «conquesta
de l’espai»:
HAL [la computadora parlante] viene a
representar la divinización de la ciencia y, con ella, la divinización de la
mente soberana o racionalidad del siglo, en otras palabras, la fe atea de la
era industrial (Mensajes…, p. 235)
O sigui; en el fons, HAL
personalitza el principal adversari de l’esperit, el mateix que assenyalava Filó
d’Alexandria al s. I de la nostra era: l’ego
desmesurat, l’orgull forassenyat, la vanitat de l’espècie humana, la hybris per la qual es considera ella
mateixa com a faedora del seu destí, fent-li oblidar la seva pròpia ànima i la superior
realitat espiritual que l’embolcalla. I d’aquesta manera, Kubrick ens planteja
que la consciència de l’espècie humana segueix trobant-se, milions d’anys després,
al mateix nivell d’evolució que tenien els primitius homínids del principi de
la pel·lícula. Tot això ho veuen els ulls de Soublette. Amb la seva mirada, l'exegeta xilè és capaç de discernir dins 2001 el mateix dilema humà que es
plantejava a Pinocchio; i el mateix
passa amb City Lights de Chaplin, tal
com veurem al seu moment (les dues pel·lícules restants del llibre, Casablanca i Singin'in the Rain, no tenen interès des del punt de vista de la narrativa de l'ànima).
Soublette ens
mostra, així, que «el meollo de la problemàtica espiritual» sempre és igual, en
el fons, però que es presenta sempre diferent, com la Hidra de mil caps. En síntesi; en casos
excepcionals, superant la temptació de la trivialitat, el cinema és capaç
d’abordar les qüestions fonamentals, esdevenint pròpiament una narrativa de
l’ànima. Però no n’hi ha prou amb què ho facin alguns creadors, si l’espectador
no és capaç de posar-se a l’alçada i implementar una mirada igualment profunda:
cal obrir els ulls de l’ànima, cal despertar espiritualment. Només així el
cinema pot esdevenir un objecte de meditació i de reflexió espiritual; el
llibre de Soublette n’és un clar exemple.
