City Lights
(Llums de la ciutat, Charlie Chaplin, 1931)
la redempció de Charlot
CRÒNICA IMAGINÀRIA D'UNA REDEMPCIÓ REAL
La
inspiració creadora dels films de Chaplin pouava, sobretot, en la pròpia vida
de l’artista; i en això City Lights no és cap excepció, més
aviat al contrari. Potser podríem preguntar-nos, llavors, quina o quines van
ser les experiències que van fer néixer aquest film.
El crític
nord-americà Charles J. Maland ens dóna algunes respostes a aquesta qüestió. L’any
1989, en el seu llibre Chaplin and
American Culture (New Jersey, Princeton UP), escriu: «Chaplin again works submerged autobiography into City
Lights, much as he had in
some previous films from The Kid on» (p. 116). A continuació argumenta
que hi ha dos trets autobiogràfics principals en el film: d’una banda, la
dualitat de mons urbans, el pobre (que Chaplin havia conegut al Londres de la
seva infància) i el ric (al qual va accedir a partir del seu èxit en el cinema);
de l’altra banda tenim la figura del milionari, l’esquizofrènia del qual reproduiria
el caràcter oscil·lant de Chaplin. En un llibre posterior, un monogràfic
titulat City Lights (Londres,
British Film Institute, 2007),
el mateix Maland assenyala dos nous elements. Primerament, el propi Charlot: «The submerged autobiography is apparent, of course, in
his alter ego, the tramp, whose marginal social status, resilience, and creative
imagination are connected to the world of struggle» (p. 59). I en segon
lloc, la figura de la mare de l’artista, Hannah, que morí quan començava el
rodatge del film:
As an adolescent and a young man, Chaplin was
frustrated at being unable to help his mother as she struggled with her
physical and psychological afflictions. (…) Her death, I’d argue, also played
in complex ways into the development of the flower girl and the tramp’s
relationship to her (p. 60)
Al meu
parer, les respostes que dóna Maland són insatisfactòries, doncs hi falta el
principal, el més important de tots els elements
autobiogràfics d’aquest film, aquell que justament li dóna unitat de sentit i
al voltant del qual giren, de forma subsidiària, tots aquests altres aspectes que
exposa el crític nordamericà. Es tracta de l’episodi que l’artista va viure als
dinou anys amb una noia de quinze anomenada Hetty Kelly, que va ser el primer
amor de Chaplin. Aquesta història amorosa, malgrat durar tan sols uns pocs
dies, va tenir un fort impacte en l’esperit de Chaplin; i resulta perfectament
plausible interpretar City Lights com
una recreació imaginària de l’episodi, amb l'estructura argumental del
film reproduint de forma fabulada el procés viscut a partir d’aquell
moment dins l’esperit creador de l’artista.
Maland
coneix perfectament l’episodi de Hetty, del qual en parla al principi del seu
llibre del 1989, tot i que sense relacionar-lo en cap moment amb City Lights; al llibre del 2007, ja ni
tan sols l’esmenta. Però, ¿no és evident que el nucli principal de City Lights és la relació amorosa amb la
noia cega? ¿I no s’adona Maland que en la seva exposició hi manca, justament,
un referent autobiogràfic pròpiament amorós? Aquesta omissió, des del meu punt
de vista, és un símptoma de què Maland no ha sabut captar degudament el sentit
profund del film.
"When I was nineteen I fell in love for the first time.
Hetty Kelly was fifteen. (...) We only met about five times"
(Charles Chaplin, My Life in Pictures,
London, Bodley Heat, 1974, p. 59)
Pierre Leprohon ens diu que al 1916 –o
sigui, sis anys després– Chaplin va composar una cançó dedicada a Hetty, amb el
significatiu títol de «Sempre hi ha algú que no es pot oblidar». Aquest algú inoblidable,
per a Chaplin, va ser sens dubte la jove ballarina de Londres. Al seu llibre My
Trip Abroad, publicat al 1922, l’artista relata el seu primer retorn a la
ciutat natal, un cop investit ja com a estrella mundial, i diu a propòsit
d’aquell primer amor:
Estoy viendo un chaval de
diecinueve años, vestido con todo esmero, con el corazón en un puño, esperando,
esperando aquel momento del día cuando él y la felicidad habrán de caminar
juntos por la carretera (Mis andanzas por Europa, Madrid, Evohé, 2010,
p. 72)
La seva felicitat, naturalment, era Hetty;
i aquí la cosa, pel que sembla, només tindria un valor sentimental. Però una
dècada més tard, quan retorni a Londres per segona vegada, es posarà de
manifest el mateix record però ara amb un tret nou, un valor afegit de caràcter
espiritual, que mantindrà ja per sempre:
«After all, the episode was but
a childish infatuation to her, but to me it was the beginning of a spiritual
development, a reaching out for beauty» (Chaplin, A Comedian Sees the World, citat per D. Robinson a Chaplin, His Life and Art, Collins, 1985)
L’episodi de Hetty, diu el mateix Chaplin,
«va ser el començament d’un desenvolupament espiritual»: aquesta frase del
creador, inclosa precisament en el context de la gira d’estrena europea de City
Lights, hauria d’haver advertit Charles Maland sobre aquest altre transfons
biogràfic de la nostra pel·lícula. En qualsevol cas, és obvi que al 1933
Chaplin parla de Hetty en uns termes un tant insòlits, respecte als de 1922;
potser és que, més enllà del fort impacte emocional que va tenir l’episodi en
el seu moment, la qüestió va anar madurant paral·lelament amb l’home, adquirint
noves significacions a mesura que l’esperit de l’artista s’anava desplegant, en
una elaboració interior que culminaria el seu recorregut –o tindria almenys una etapa
significativa– en la història narrada a City Lights.
Però tampoc podem assegurar que aquest
contingut espiritual no fos present ja, ni que fos en germen, en la consciència
del Chaplin de 1910, atenent al que ell mateix ens explicarà en la seva Autobiografia.
En aquest llibre, publicat al 1964 (o sigui, més de mig segle després de la
relació amorosa amb Hetty), Chaplin reconstrueix amb detall tot l’episodi,
vestint els fets amb els valors que per ell haurien adquirit, ja fos en el
mateix moment o al llarg del temps. Fixem-nos, abans que res, en el lèxic
clarament religiós que utilitza per a parlar de les trobades amb la noia:
Aquella noche paseamos junto a la
orilla del Támesis; Hetty, bromeando, charlando de sus compañeras y de otras cosas
sin importancia. Pero yo apenas me daba cuenta de lo que decía. Sólo sabía que
la noche era deliciosa, que paseaba por el Paraíso con una beatífica exaltación
interior.
Después de dejarla volví a la
orilla del Támesis, ¡como enajenado! E iluminado por una amable luz y una
ferviente buena voluntad, repartí entre los vagabundos que dormían allí lo que
quedaba de mis tres libras. (Mi autobiografía, Madrid, Debate, 1989, p.
113)
Ens caldrà retenir en la memòria, de cara
a l’anàlisi de City Lights, aquest brot de generositat espontània i
anònima que apareix en l’esperit de l’artista arrel del seu estat
d’enamorament. El mateix to elevat i religiós es manté encara unes línies més
avall, revelant ara un element fonamental dins la concepció espiritual de Chaplin:
No recordaba nada de lo que ella
decía en aquellos paseos. Estaba demasiado embrujado; creía que una fuerza
mística nos había acercado y que nuestra unión era una afinidad predeterminada
por el destino. (Íd.)
Chaplin parlarà en altres ocasions
d’aquesta misteriosa «força mística», que constitueix la màxima autoritat
espiritual en les seves creences. Per exemple: als seus dos fills grans els
parlarà d’una «Força Suprema», a la qual dedica les seves oracions, i que
segons ell intervé conscientment en la vida de les persones, justament en les
seves relacions amoroses (cfr. Charles Chaplin Jr., My Father,
Charles Chaplin). O també: quan Albert Einstein, responent a la seva
pregunta de si creu en Déu, li respongui que creu en una «Intel·ligència
Superior», ell replicarà al seu torn: «Jo també» (cfr. Georgia Hale, Charlie
Chaplin, Intimate Close-Ups). Però el que més ens interessa a nosaltres és
que Chaplin situa en l’episodi amb Hetty la primera percepció adulta que va
tenir d’aquesta força espiritual: la creença de l’artista en aquesta última és
fonamental de cara a la nostra interpretació de City Lights.
I encara cal afegir-hi un altre element de
gran importància: la idea de redempció. Si llegim amb atenció el
capítol VI de l’Autobiografia, en el qual se’ns relata tot l’episodi,
veurem que l’enamorament de Hetty no només va despertar la consciència
espiritual en el nostre home: també li va fer percebre la sensació d’haver
viscut fins llavors en un estat de caiguda moral, en un estat de sequedat
espiritual, que no va desaparèixer en aquell moment, ni molt menys, però
enfront del qual, a partir de Hetty, Chaplin va trobar forces i arguments per a
presentar-li batalla. Repassem, en primer lloc, l’estat moral de Chaplin just
abans de conèixer Hetty:
Había llegado a esa edad difícil
y poco atractiva de la adolescencia, sin diferenciarme del modelo emocional
propio de todos los muchachos de trece a diecinueve años. (…) La
palabra «arte» no penetró jamás en mi cabeza ni en mi vocabulario. El teatro
significaba para mí solamente una manera de ganarme la vida.
Vivía solitario en medio de esta
niebla y esta confusión. Prostitutas, muchachas fáciles y unas ocasionales
borracheras se entretejen en mi vida este período (p. 99)
Altre cop se’ns presenta un panorama que
recorda poderosament el de City Lights. I és enmig d’aquest
marasme, d’aquest paisatge pantanós de «boira i confusió», que emergirà
sobtadament i misteriosament, com un resplendent esclat de llum salvadora, la
figura de la jove ballarina innocent, investida amb els trets d’una epifania
divina, tal com passa amb la jove venedora de flors de la pel·lícula, fet
definitiu que canviarà l’orientació vital de Chaplin/Charlot des d’aquell
marasme original cap a un nou horitzó de bellesa, bondat, despreniment,
generositat i felicitat. Certament, no podem saber del cert si el Chaplin de
dinou anys ja era conscient de la dimensió espiritual de la seva trobada amb
Hetty, del seu caràcter de porta oberta a la transcendència i a la redempció.
Però podem pensar que sí, si és que ens creiem a totes-totes el que l’Autobiografia relata
algunes pàgines més endavant:
La intensidad de mi emoción debió
de haberla asombrado, pues durante todo el recorrido no hice más que decir:
–Sé que voy a lamentarlo. ¡Eres
demasiado bonita!
Intenté en vano mostrarme
divertido e impresionarla. (…) Pero ella permanecía mirándome de un modo frío y
un tanto perpleja de mis expresiones, especialmente de una: que ella era mi
Némesis, una palabra que yo había aprendido recientemente. (p. 112)
«Némesi»
és un concepte que pertany a l’àmbit de la mitologia grega: era el càstig que
els déus infligien als homes que cometien el pecat derivat de la hybris,
o sigui, de l’orgull de creure’s únic amo i senyor del propi destí. ¿Com és que
Chaplin aplica aquest terme, tant comprometedor, a la seva situació? ¿Per què
hauria de personificar la pobra Hetty, tant jove, bella i innocent, i a més
enamorada de Chaplin, un càstig diví per al jove artista, si no era perquè
aquest es creia indigne de merèixer-la? En efecte, ell li comentarà, quan ella
el deixi: «Ves como soy
profeta –continué con aire indiferente–. Te dije que lamentaría haberte
conocido» (p. 114).
En síntesi: l’episodi de Hetty Kelly va
constituir el nucli a partir del qual Charles Chaplin va iniciar i
cristal·litzar la seva visió espiritual de la vida. ¿No resulta completament
lògic i conseqüent, per tant, que dediqués un film a la seva memòria? ¿I quin
altre film podria ser sinó City Lights, que ja de forma intuïtiva
es percep com la més espiritual de les seves pel·lícules? Jo no en tinc cap
dubte: City Lights és en el fons la crònica imaginària de la
redempció real que Chaplin va viure als dinou anys, i que va retenir dins seu
com un tresor i com a motor ocult de les seves creacions tot al llarg de la
seva vida.