A continuació reprodueixo un fragment de la rondalla meravellosa titulada Es castell d'iràs i no tornaràs, en la versió mallorquina que Jordi Des Racó va recollir, entre d'altres, d'Antonina Vallespir de So'n Boga i Catalina Tomàs Pinya. El fragment que reprodueixo em sembla extraordinari i fascinant, i en la versió catalana de Joan Amades no apareix, o ho fa d'una altra manera, que li fa perdre la força especial que té en la versió mallorquina. Per a mi, es tracta d'un d'aquells moments en què la rondalla -la rondalla meravellosa- transparenta el seu origen i propòsit espirituals, sempre de manera misteriosa:
Lo endemà matí tornen cridar en Bernadet a les set.
—Hala!
aixeque’t! que ès hora de berenar i d’anar a sa feina.
S’aixeca,
berena, i el Rei el se’n mena a sa vorera de mar, i li diu:
—Fa
cent anys que allà endins vaig tenir un combat amb un altre rei, i hi vaig
perdre una tumbaga que duia a un dit. Cerca-le’m. Si es vespre no la m’has
trobada, de tu en faràn quatre corters.
El
Rei se’n va; i en Bernadet, tot apurat, plora qui plora. Li compariex na Fadeta.
—¿Que
tens tant de plorar? li diu.
—¡Que
he de tenir! —respon ell.— Que ton pare m’ha dit que cerc una tumbaga que va
perdre, fa cent anys, dins aquesta mar; i que, si es vespre no la hi he
trobada, de mí en faràn quatre corters.
—¿D’això
estàs embarassat? —diu ella.— Espere’t un poc.
Se’n
va, i al punt torna amb un ribell i una guinaveta, i diu:
—Si’m
promets de fer lo que’t diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga a mon pare.
—Si
que t’ho promet! —diu en Bernadet.
—Idò mira! —diu ella: — m’acores aquesta
guinaveta, me fas tota trossos, me capoles ben capolada, fins que’s tros més
gros sia com una llentía; e-hu poses tot dins es ribell, e-hu tires a la mar; i
¡alerta que no te’n caiga gens damunt ses penyes ni dins cap encletxa! Jo
m’escamparé per dins s’aigo fins arribar an es fons, i hu rastretjaré tot fins
que haja trobada sa tumbaga.
Quant
en Bernadet sent això, sentí ses ales des cor que s’acopaven. Llavò se revest
de coratge i diu:
—Primer
que tocar, ni permetre que’t toquin, un fil de sa teua roba, quant i més
aficar-te aquesta guineveta i capolar-te, més tost m’escorteraràn i me
capolaràn a mí.
—Pero
¡si, en trobar sa tumbaga —diu ella—, tot-d’una quedaré confegida, i sortiré
més garrida i més galanxona que mai!
I
na Fadeta prega qui prega en Bernadet que li acoràs sa guinaveta i la capolàs,
i en Bernadet que deia que no li bastava cor per fer-ho. A la fi, davant tantes
pregaries com ella li feia, i confiat de que succeïría tot així com li havía
dit, agafa sa guinaveta, la hi acora, la capola ben capolada, fins que es tros
més gros va esser com una llentía; i tira sa gran ribellada dins mar, tot lo
endins que pogué, perque no n’hi caigués gens damunt ses penyes, ni dins cap
encletxa. Justament n’hi va caure un trosset; i bé va fer, pero no’l va poder
afinar.
Quant
sa ribellada pegà dins mar, s’alsa una bollidissa sa cosa més feresta. ¡O
quines ones se mogueren tan grosses i tan furioses! Com que s’haguessen
d’engolir tota la terra.
Des
cap d’un quart, la mar cop en sec se posa com una bassa d’oli… Na Fadeta treu
es cap, i alsa un bras mostrant sa tumbaga an en Bernadet. Com era una gran
nadadora, al punt ès a penyes: i surt sense una costureta, més gentil i garrida
que mai. Repara que’s dit petit de sa man dreta estava una mica escapollat.
Se’n
va an en Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga.
—¿E-hu
veus com la t’he treta i me som tornada confegir lo meteix que abans? ¿Es gens
coneixedor que m’hagen capolada?
—No
—deia en Bernadet, mirant-la-se, tot esglaiat, sense sebre que li passava, com
la se veia davant, tan ben confegida, sensa cap senya en tot es seu còs de que
mai l’haguessen capolada, i tan gentil, tan galanxona.
—Bé
ès anat —diu ella.— Encara que aquest dit petit estiga escapollat.
I
el mostrà an en Bernadet.
—¿I
això què ès?
—¡Que
ha d’esser! —diu ella.— Aquella micoia que t’es caiguda dins una encletxa, com
me tiraves a la mar.
