Harry Potter Esotèric (2)

•

Els contes de Beedle el Bard •

To Hermione J. Granger I leave my copy of The tales of Beedle the Bard, in the hope that she will find it entertaining and instructive Del testament d'Albus Dumbledore • Il·lustració d'Ivan Iakovlèvitx Bilibin • Per a aquells que encara no s'hagin posat al cap la diadema de Rowena Ravenclaw -i per tant, atenint-nos només al sentit literal (és a dir exotèric) de l'obra- la cosa va així:  • Al capítol setè ("El testament d'Albus Dumbledore") de l'últim llibre de la sèrie (Les relíquies de la mort), el ministre de Màgia, Rufus Scrimgeour, fa entrega als tres amics protagonistes d'una sèrie d'objectes que Albus Dumbledore els ha deixat en herència després de morir. A l'Hermione, en particular, li fa entrega d'un llibre: el seu propi exemplar dels Relats de Beedle el Bard, un aplec de contes infantils, ben conegut per les famílies de màgics com la dels Weasley. Perfectament conscients dels mètodes i costums de Dumbledore, tant els funcionaris del ministeri de Màgia com els tres amics sospiten que darrera d'aquest llegat seu, aparentment innocent, deu haver-hi amagat algun element de gran importància; però el examen a què l'han sotmès els agents ministerials no ha tingut cap resultat, i la lectura atenta que realitzarà la intel·ligent i sempre aplicada Hermione trigarà molts mesos a trobar-hi la clau amagada. • Aquests són els "fets", tal com es presenten a una mirada ingènua; ara posem-nos la diadema al cap, i mirem la qüestió des de la perspectiva esotèrica. En la primera entrada d'aquesta sèrie ja vam avançar que el llibre dels Relats de Beedle el Bard venia a ser una metàfora de la saga mateixa de Harry Potter; és a dir, que l'obra de J. K. Rowling, a través d'aquest recull inventat de contes infantils, ens oferia una imatge especular d'ella mateixa. I d'aquesta manera, l'autora venia a dir-nos que darrera de l'aparença infantil dels seus llibres s'hi amagava un element de gran importància per als lectors. Aquest procediment retòric -la utilització d'un objecte fictici com a metàfora de la pròpia obra- té un nom: es tracta d'una ècfrasi. • En les ècfrasis, tradicionalment, no només és important la descripció de l'objecte en qüestió: també ho és -i sovint en major mesura, com és el cas- la reacció que els personatges de l'obra tenen davant d'aquell l'objecte. Aquesta reacció -ja siguin els comentaris que es fan al respecte, o la relació que s'hi estableix, o ambdues coses alhora- aporten claus interpretatives fonamentals, que guien l'atenció del lector cap allà on interessa. Aplicat al llibre de Dumbledore, això ens dóna molt de joc. • Considerem, en primer lloc, el fet que aquest llibre sigui una herència llegada pel difunt director de Hogwarts: això ens dóna una pista de la gran importància que té la pròpia saga de Harry Potter: ella mateixa ha de ser considerada un llegat que se'ns ha donat, un regal fet per una instància superior, per tal d'ajudar-nos a superar un problema decisiu que trobarem en el nostre camí vital.  • Considerem, després, l'estupefacció que provoca aquest llegat, ja sigui en els agents del Ministeri com en els protagonistes de l'obra, i també les sospites que aixeca en tots ells, respecte al fet que en el llibre s'hi amagui alguna cosa de gran importància. Aquesta estupefacció, i aquesta sospita, són per a nosaltres símptomes de la naturalesa profundament esotèrica de l'obra: i com a tals, apunten al caràcter profundament trasbalsador que té, per a la totalitat de l'ésser del lector, allò que se li està dient.  • I considerem, també, el fet que Dumbledore li hagi deixat el llibre, en concret, a l'Hermione: Per què a ella, i no a en Ron, o a en Harry? El propòsit està clar: perquè ella és l'única que té l'hàbit, la capacitat i la disciplina necessaris per a dedicar-se a un estudi atent, escrupulós i perseverant del llibre, de cara a extreure'n allò que pugui tenir amagat. És a dir: que no podem esperar a què la informació xifrada dins de la saga ens sigui donada de forma fàcil i immediata, com caiguda del cel, sinó només a través d'un seriós i constant esforç d'interpretació. És cert que es fa necessària la diadema de la Ravenclaw, en la mesura que pugui incrementar les nostres dots cognitives en general; però no podem esperar de cap manera que aquesta ajuda funcioni per ella sola, sense que nosaltres hi posem una bona dosi d'esforç per part nostra. Ben al contrari, cal entendre que la intuïció, i l'ajuda externa de la qual puguem ser mereixedors, només acudiran en funció i com a resultat d'aquest esforç per part nostra.   • En altres paraules: per a penetrar en els jardins secrets de Harry Potter hem de ser com l'Hermione: hem d'hermionejar. • I finalment. considerem aquesta altra cosa: no tot el llibre de Beedle té el mateix interès: hi ha una bona part que es limita, efectivament, a explicar contes infantils. Només una petita part de l'obra -en particular, el "Relat dels Tres Germans"- té trascendència de cara a la missió que Dumbledore li ha encomanat a Harry i als seus dos amics. De la mateixa manera, cal entendre que no tot el contingut de la saga de Harry Potter té la mateixa importància: el seu missatge transcendent, per contra, està contingut només en una petita part.  • A on? Quin pot ser l'aspecte més transcendent dels llibres de Harry Potter?   • Si ens mantenim dins la lògica de l'ècfrasi, la resposta ens la donarà el propi llibre de Beedle. La importància d'aquesta obra, tal com molt bé sabia Dumbledore, radica en el fet que dóna, a la seva manera enigmàtica i obscura, els mitjans necessaris per a vèncer, d'una forma definitiva, a Voldemort. És a dir: al mal que ja s'està manifestant en el món, que pretén sotmetre'l a les seves lleis, i que amenaça fatalment amb portar-lo a una llarga època d'obscuritat, de repressió i de dolor.  • Potser és aquest el missatge secret de Harry Potter: ensenyar-nos als lectors els mitjans necessaris per a neutralitzar el mal que ja s'està manifestant en el nostre món, en la forma d'una progressiva pèrdua de llibertats, d'un renovat i ampliat auge del totalitarisme, i d'un menyspreu cada cop més manifest per la Vida i per la Natura en general. Un mal, d'altra banda, que no prové en última instància de la humanitat mateixa, tot i què ella en sigui, a part de l'objectiu, també l'instrument; sinó que prové d'unes entitats situades en el món espiritual, invisibles per a nosaltres, i per a resistir-nos a les quals necessitarem invertir tota la nostra intel·ligència, tota la nostra capacitat de penetració en els misteris, i tota la nostra perseverança.   •  • •

Ombres de fang - 4 - Gurdjieff (1)

 

·

Ombres de fang és el terme amb què Carlos Castaneda  descrivia els depredadors suprasensibles de l'energia humana, als quals don Juan anomenava voladors. Al judeocristianisme se'ls coneix com a dimonis; pels antics gnòstics,  Arconts; pels Ojibwa, Wintiko; a l'Islam, shayatín; en el Budisme i l'hinduisme, Rakshasa...

·

El fundador del Quart Camí, l'eminent Georges Ivànovitx Gurdjieff, , també en va parlar...    

•

 

1: El màgic ric

•

•

Per norma general, a l'hora de saber què va dir Gurdjieff sobre els dimonis es copia, tal qual, cert "conte oriental" que el mestre armeni li va transmetre a Ouspensky, i que aquest últim va transcriure al capítol onze dels Fragments d'un ensenyament desconegut. Certament, el conte s'ajusta perfectament al tema; però també resulten interessants els comentaris que Gurdjieff fa abans i després del conte. Aquí també els tindrem en compte, i d'aquesta manera dedicarem la primera de les dues entrades a parlar de tot allò que els Fragments... diuen sobre el tema.

·

D'altra banda, aquest no va ser l'únic lloc on Gurdjieff va abordar la qüestió: també en va parlar, tot i que d'una manera molt més obscura i enigmàtica, al final del capítol 28 dels Relats de Belcebú al seu net, posant-ho directament en relació amb la qüestió dels hasnamussos: i aquest altre abordament del tema no l'he trobat esmentat enlloc, segurament perquè es fa molt difícil d'entendre. Nosaltres ho tractarem a la segona de les entrades dedicades al fundador del Quart Camí. 

·

Anem al capítol onze dels Fragments...; aquí Gurdjieff comença parlant de la triple necessitat de "nèixer", "morir" i "despertar", en el sentit esotèric dels termes, és a dir, en relació a la formació del veritable Jo de l'ésser humà. I en un moment donat diu el següent (la cursiva és meva): "Però hi ha milers de coses que impedeixen que l'home desperti, i que el mantenen en poder dels seus somnis. Per a actuar conscientment amb la intenció de despertar, cal conèixer la naturalesa de les forces que mantenen adormit a l'home." 

·

Encara que ni Ouspensky ni Gurdjieff facin servir el terme en cap moment, aquestes forces, naturalment, són les forces demoníaques: forces invisibles, suprasensibles, que treuen partit de mantenir l'espècie humana en l'estat de postració, de fatal disminució, que se'ns està descrivint. El text continua dient que aquest estat no és el d'un somni normal, sinó que té caràcter hipnòtic: un hipnotisme creat i mantingut contínuament per aquelles "forces", "amb la finalitat de què l'home no vegi la veritat i que no s'adoni de la seva situació". És a dir: amb la finalitat, deliberada i conscient, de mantenir a l'ésser humà en l'engany. La paraula "engany" tampoc es fa servir en cap moment en el text; però està perfectament clar que d'això es tracta, precisament. I aquí és quan comença el conte: 

·

Cierto cuento oriental habla de un mago muy rico que tenía numerosos rebaños de ovejas. Este mago era muy avaro. No quería contratar pastores, y no quería cercar los prados donde pacían sus ovejas. Las ovejas se extraviaban en el bosque, se caían de los barrancos, se perdían, y sobre todo se fugaban cuando se aproximaba el mago, porque sabían que él quería su carne y su piel. Y a las ovejas esto no les agradaba. 

·

Aquí tenim ja dibuixat el caràcter superior del màgic respecte a les ovelles, la seva major intel·ligència, i també el seu caràcter depredador.

·

Por fin, el mago encontró el remedio. Hipnotizó a las ovejas y les sugirió primeramente que eran inmortales, y que no les haría ningún daño el ser despellejadas, que al contrario este tratamiento era excelente para ellas, y aun agradable; luego el mago les sugirió que él era un buen pastor que amaba mucho a su rebaño, que estaba dispuesto a hacer toda clase de sacrificios por él...

·

I aquí tenim perfectament definida la maniobra enganyadora, plenament insidiosa, amb què el màgic sotmet a les seves ovelles. En aquest punt, per cert, el llenguatge del relat recorda el dels evangelis cristians: el bon pastor, el seu sacrifici... Una perfecta il·lustració de com la fosca acció dels dimonis s'emmascara molt fàcilment darrera de l'aparença més lluminosa, esperançadora, i inclús salvífica. 

·

...en fin, les sugirió que si les llegase a suceder la menor cosa, eso no ocurriría en ningún caso ahora, ese mismo día, y que por consiguiente no tenían que preocuparse.

·

Al final del Belcebú, Gurdjieff proposarà, com a principal solució als problemes de la humanitat, implantar en els homes un òrgan que els recordi contínuament el fet que han de morir. L'absència contumaç d'aquest pensament, tal com es desprèn del conte del màgic, és un dels principals factors que manté als humans sotmesos a l'acció de les forces obscures. Don Juan, en el marc dels seus ensenyaments, també li va subratllar a Castaneda la necessitat de tenir present la pròpia mort en tot moment.

·

Después el mago les metió en la cabeza que de ninguna manera eran ovejas; sugirió a algunas que eran leones, a otras que eran águilas, y a otras que eran hombres o que eran magos.

·

Una astuta manera d'assegurar l'engany: lligar-lo directament a la naturalesa inferior de l'home, aprofitant els seus defectes i vicis naturals, com la vanitat, l'orgull o la cobdícia.

·

Hecho esto sus ovejas no le causaron más molestias ni preocupación. No se escapaban más, esperando por el contrario con serenidad el instante en que el mago las esquilara o las degollara.

·

És a dir, just el contrari d'allò que Gurdjieff preconitza en els seus ensenyaments: la submissió i la passivitat, davant l'esforç constant, el  continu treball actiu sobre un mateix, amb l'objectiu d'arribar a despertar. Al meu parer, en aquest punt podem entendre per què Gurdjieff, més enllà dels dos textos que s'han assenyalat aquí, no posa més èmfasi en la qüestió dels "màgics" o dimonis: i és perquè el Quart Camí, amb la seva dinàmica fonamentalment activa, ja és de per sí la millor manera d'escapar al domini de les forces hostils. En la mateixa línia tenim les paraules de Sir Aurobindo, quan adverteix de la necessitat de no pensar massa en aquestes forces, de no obsessionar-se amb elles, i per contra concentrar el gruix de l'atenció en el Ioga. 

·

El conte oriental  s'acaba aquí. D'aquesta manera tan breu i tan senzilla es liquida als Fragments... la qüestió dels dimonis. Però compte: el tractament és breu i senzill, però summament important. Fixem-nos en l'afegit final amb què Gurdjieff tanca el relat: Aquest conte il·lustra perfectament la situació de l'home. "Perfectament".

·

En tot cas, la cosa no s'acaba aquí: després de contar-li el relat a Ouspensky, Gurdjieff es posa a parlar de la força "Kundalini", per denunciar la noció errònia que molta gent s'ha format d'aquest concepte, i per assenyalar la seva veritable naturalesa (la cursiva, en l'original): 

·

En realidad, Kundalini es el poder de la imaginación, el poder de la fantasía, que usurpa el lugar de una función real. Cuando un hombre sueña en vez de actuar, cuando sus sueños toman el lugar de la realidad, cuando un hombre se toma a sí mismo por un león, un águila o un mago, es la fuerza de Kundalini que actúa en él. (...) Kundalini es una fuerza que ha sido introducida en los hombres para mantenerlos en su estado actual (...) Es la fuerza que los mantiene en un estado de hipnosis

·

En altres paraules: Kundalini és un altre dels noms del dimoni. I aquí se'ns han donat noves claus de l'assumpte: les forces obscures actuen no només des de fora de nosaltres, sinó sobretot des de dintre, íntimament unides a nosaltres, fins al punt de fer-nos pensar que som nosaltres mateixos; don Juan ho expressava dient que els voladors ens havien donat la seva pròpia ment. I ho fan, ademés, ocupant el lloc i les funcions que haurien d'ocupar les nostres pròpies capacitats. Es tracta, doncs, de forces enganyadores i usurpadores. I enormement poderoses: 

·

el hombre puede despertar.

Teóricamente, lo puede hacer, pero prácticamente es casi imposible, porque tan pronto un hombre abre los ojos, despertando por un momento, todas la fuerzas que lo retienen en el sueño ejercitan de nuevo sobre él una fuerza diez veces más fuerte, e inmediatamente recae en el sueño, muy a menudo soñando que está despierto o que está despertando. 

·

·

·

Ombres de fang - 3 - Sri Aurobindo (3)

 

·

Les Fosques Forces Hostils (3)

·

·

SRI AUROBINDO

·

Cartes sobre el Yoga

Volum 3, part 4

·

Part 7: L’oposició de les Forces Hostils

Font: Site of Sri Aurobindo & The Mother

(Al lloc web original, en anglès, francès, rus i alemany;

la versió catalana és meva. La numeració (de 3982 a 4100), a l’original.)

El fragment que reprodueixo avui és especialment colpidor; es tracta del cas real d'un nen petit (menys de set anys), i Sri Aurobindo el tracta amb una franquesa que impacta. 

·

4100 Escric avui sobre el vostre fill X i la seva “malaltia”, per dir-ho així. Primer descriuré la natura de la malaltia en termes generals, i els seus processos més usuals, és a dir,, el curs normal que pren quan no intervé cap força psíquica o espiritual per a eliminar-la; i després indicaré els dos possibles mitjans de curació.

         Crec que el millor és exposar el cas en els pitjors termes possibles, i no només en els millors, perquè és necessari que conegueu la plena veritat i tingueu el coratge d’encarar-la. Aquesta mena de casos no són una veritable malaltia psíquica, sinó un intent de possessió des del món vital; i els atacs (paroxismes) i d’altres símptomes psíquics son senyals, no de la malaltia en sí, sinó de la lluita del ser natural contra les pressiones de la influència hostil. Un cas com aquest en un nen d’aquesta edat indica algun tipus d’acumulació en l’herència física, creant una oportunitat o una predisposició de la qual se n’aprofita la invasió vital. És especialment la consciència física i físico-vital allò que conté les llavors o materials d’aquesta predisposició. El ser físic canvia sempre els seus constituents, i en cada període de set anys es produeix un canvi complet. Si els símptomes d’aquesta predisposició en la natura de l’individu es detecten en els primers set anys, i els pares hi apliquen una sàvia influència i un entrenament efectiu per eradicar-la, les llavors de la malaltia no apareixeran, i normalment ja no hi ha més perill. Si pel contrari aquests símptomes apareixen cap al seté any, llavors el següent període de set anys és crític, i, normalment, el cas es decidirà en un sentit o altre abans de fer catorze anys.

         Hi ha normalment tres eventualitats possibles. La dificultat en tractar el cas d’un nen tant jove és que la ment encara no està desenvolupada i no pot ajudar en la cura. Però quan la ment es desenvolupi en el segon període de set anys –si no és que és anormalment dèbil, que pel que sembla no és el cas present– reaccionarà més i més contra la influència. Ajudada per un bon control i influència podria molt bé sortir-se’n a l’hora d’expulsar tant la intrusió hostil com la seva influència. En aquest cas els atacs i altres signes de la lluita psíquica desapareixen, la moral irregular i les tendències vitals s’esvaneixen dels hàbits i el nen esdevé mentalment, moralment i físicament un ser sa i normal.

         La segona possibilitat és que la lluita entre el ser natural i el ser invasor no sigui decisiva en sentit psíquic, és a dir, que l’invasor no pugui prendre possessió completa, però que tampoc pugui ser expulsat completament. En aquest cas pot passar qualsevol cosa: una ment o una salut desfetes; la mort del cos; o una naturalesa contínuament pertorbada, dividida i anormal.

         La tercera i pitjor de les possibilitas és que el ser invasor triomfi i prengui possessió completa. En aquest cas els atacs i d’altres símptomes violents desapareixeran, el nen semblarà estar sa i psíquicament curat, però serà un ser anormal i molt perillós, en la mesura en què estarà encarnant una força vital maligna, amb totes terribles propensions, i dotat amb poders anormals per a satisfer-les.

         En el cas de X no hi ha encara possessió en el sentit ple del terme, però sí una pressió i una influència fortes, tenint en compte els estranys hàbits que m’heu descrit. Aquests hàbits són suggerits i dictats pel ser invasor i no pel nen en sí. La manca de por i la seguretat amb què fa aquestes coses estan inspirades per la mateixa font. Però els atacs demostren que encara no hi ha possessió. Aquests atacs indiquen que hi ha una lluita, i que hi ha una subjecció que ve i se’n va. Evidentment, està en la part primerenca del període crític. Jo he indicat el curs que pren normalment la malaltia, però no cal passar per tot plegat, i assumir els riscos. Hi ha d’altres mitjans que poden ajudar i procurar una completa cura.

         El primer i més fàcil és curar amb suggestió hipnòtica. Si s’aplica de la manera apropiada, és un remei completament segur. Però això, en primer lloc, s’ha d’aplicar per algú que no estigui al seu torn sota la influència de poders malignes, tal com passa amb alguns hipnotitzadors. Això, òbviament, faria anar les coses a pitjor. A més, s’ha de fer per algú que tingui l’entrenament adequat i que sap exactament amb què s’està enfrontant; un error seria desastrós. La millor situació seria que ho fes algú com vosaltres, que teniu una relació natural i influència sobre el nen, amb l’entrenament i els coneixements necessaris.

         L’altre mitjà de cura és l’ús de poder i influència espirituals. Si es poguessin utilitzar certs mitjans psico-espirituals, això seria tan segur i efectiu com el cas anterior. Però això no és possible perquè no hi ha ningú allà amb els coneixements adequats. La influència espiritual per ella mateixa pot fer-ho, però el treball serà probablement lent. Normalment ha de ser enviat a través d’algú que estigui al lloc, i en aquest sentit vosaltres sou òbviament l’instrument idoni. El que heu de fer és mantenir la idea de què jo us estic enviant poder per a aquesta qüestió, fer-vos-en receptius, i al mateix temps fer de la vostra voluntat i la vostra influència natural sobre el nen un canal directe per a això. La voluntat ha de ser una voluntat calmada, tranquil·la i confiada, i orientada cap al seu objecte, però sense aferrament; que no es deixi sacsejar per les fortes resistències, i que no s’alarmi ni defalleixi davant les manifestacions de la malaltia. La vostra actitud cap al nen ha de ser d’un afecte protector, calm i ferm, lliure de debilitat emocional i de pertorbació. El primer és adquirir tal influència per tal de poder repel·lir l’atac quan es produeix, i soscavar amb determinació la força i la violència de la seva manifestació, si és que continua. Entenc per la vostra carta que ja heu estat capaços d’establir inicialment aquest influència. Però cal ser capaç a distància, tal com es fa en presència seva. Encara més; heu d’adquirir el poder de deixar una protecció al voltant d’ell quan no hi sou. En segon lloc, heu de ser capaços d’enviar-li una suggestió constant, que el porti gradualment a inhibir-se dels estranys i indesitjables hàbits dels quals parleu a la vostra carta. Això, val a dir, no pot ser efectiu si es fa per algun tipus de coerció externa. Això probablement faria els impulsos més violents encara. Ha de ser una influència calmada i silenciosa. Si trobeu que el control augmenta i que els hàbits remeten, podeu entendre que el treball de la cura ha començat. La seva culminació pot suposar bastant de temps, perquè aquest sers vitals són molt enganxosos i persistents, i sempre tornen a atacar. La sola cosa que farà més ràpida la cura serà que el nen mateix desenvolupi una voluntat en la seva ment, perquè això li restaria punts de subjecció a la influència hostil. Si aquestes coses són capaces de tornar-hi i de continuar és perquè hi ha alguna cosa en el subjecte que troba un cert gust i delit en la força que acompanya a la influència. Aquest element intern crida a la presència invasora per a què torni, inclús quan ja ha estat expulsada del centre. Per suposat, jo procuraré actuar directament damunt del nen, igual que a través de vosaltres, però la presència d’un mateix en el lloc dóna molta força i a vegades és indispensable per a l’acció.

*

Ombres de fang –4– Siràcida

·

El Siràcida o Eclesiàstic és un llibre sapiencial de l'Antic Testament, inclòs en els llibres Deuterocanònics. Transcric aquí directament de la Biblia Catalana Interconfessional. Al meu parer, el cap. 13, sobre les «amistats que enganyen», tracta metafòricament de la relació de l'home amb els dimonis (arconts, obscures forces hostils, ‘voladores’…) 

·

Siràcida

·

Amistats que enganyen

·

 

13    ¹ Qui toca pega s’enllefisca

           i qui va amb un orgullós acaba per assemblar-s’hi.

         ² No et carreguis amb un pes que no pots dur,

           no vagis amb gent més forta i rica que tu.

           Seria com ajuntar una olla de fang

  amb una caldera de ferro;

           si topen, l’olla es trencarà.

³ Un ric comet una injustícia i encara s’irrita,

           un pobre és tractat injustament i encara s’excusa.

⁴ Si ets útil al ric t’utilitzarà;

           però quan et trobis en necessitat, t’abandonarà.

         ⁵ Si tens béns, viurà de tu

           i t’escurarà sense patir-hi.

⁶ Si et necessita, t’enredarà

           amb somriures i promeses;

           et farà compliments i et dirà: «Què puc fer jo per tu?»

⁷ A còpia d’invitar-te als seus banquets

  t’humiliarà obligant-te a convidar-lo

  fins que t’haurà arruïnat dues o tres vegades,

  i per acabar es burlarà de tu.

  I després, si et veu, passarà de llarg

  i mourà el cap en senyal de mofa.   

         ⁸ Mira de no deixar-te enredar;

           que no quedis humiliat per la teva estupidesa.

 

⁹ Si t’invita un home poderós

           declina la seva invitació,

           i t’invitarà amb més insistència.

¹⁰ No t’hi afanyis massa, per tal de no ser rebutjat

           ni te n’allunyis massa, per tal de no ser oblidat.

         ¹¹ No pretenguis de parlar-li d’igual a igual

           ni et fiïs dels seus llargs discursos:

           et parla llargament per posar-te a prova

           i ho fa fins i tot quan somriu.

¹² Escamparà els teus secrets sense pietat

           i no t’estalviarà maltractaments ni cadenes.

¹³ Per això, vigila i estigues ben alerta,

           que camines amb la teva ruïna.

         ¹⁴ Quan sentis això en somnis, desperta’t.

           Estima el Senyor tota la teva vida

  i invoca’l perquè et salvi.

 

·

  

 

Ombres de fang - 3 - Sri Aurobindo (2)

 

·

Les Fosques Forces Hostils (2)

·

·

SRI AUROBINDO

·

Cartes sobre el Yoga

Volum 3, part 4

·

Part 7: L’oposició de les Forces Hostils

·

Font: Site of Sri Aurobindo & The Mother

(Al lloc web original, en anglès, francès, rus i alemany;

la versió catalana és meva. La numeració (de 3982 a 4100), a l’original.)

·

3991 Pel que fa al contacte amb el món i les forces hostils, aquesta sempre és clarament una de les principals dificultats del sadhak, però transformar el món i les forces hostils és una tasca massa gran, i la transformació personal no pot esperar a què s’hagi resolt. Allò que s’ha de fer és aconseguir viure en el Poder en què aquestes coses, aquests elements pertorbadors, no poden penetrar-hi, o, si hi penetren, no poden causar molèsties, i ser purificat i enfortit per aquest Poder fins al punt que dins d'un mateix no hi hagi res que respongui als elements hostils. Si hi ha una protecció que embolcalla, un descens interior que purifica, i, com a resultat, un establiment de la consciència superior en el ser interior i que acaba per substituir l’antiga consciència ignorant fins i tot en les parts exteriors més actives, llavors el món i les forces hostils ja no tenen importància – si més no pel que fa a la pròpia ànima; perquè més enllà d’això sí que hi ha un treball no personal en el qual s’ha de tractar amb tot plegat; però això, en l’estadi en què ens trobem ara, no ens ha de preocupar.

*

3992 Sempre hi ha una pressió damunt les forces de la naturalesa inferior per a obligar-les a canviar – els éssers hostils senten aquesta pressió a través d’elles; però a ells, pel que sembla, se’ls ha donat l’opció de triar entre canviar o ser destruïts.

*

3993 És veritat. Tal com estan les coses, sembla que la mentida vital pren un avantatge temporal per damunt de la naturalesa sattwica superior.

*

3994 És una gran veritat que la falsedat regna en aquest món; aquesta és la raó per a què es manifestin totes aquestes dificultats. Però tu no has de deixar-te sacsejar. Tu has de romandre calmat i fort, i seguir endavant, usant el poder de la Veritat i de la Força Divina, que t’ajuden a superar les dificultats i a redreçar allò que ha estat vinclat per la falsedat.

*

3995 Sí, així ho crec. Cada vegada que s’ha de fer alguna cosa, sempre hi ha forces que tracten de ficar-se pel mig. Suposo que volen deixar clar que caminar tranquil·lament, i també “el camí planer i sense espines”, pertanyen únicament al ṛtam satyam bṛhat dels Veda [Allò Recte, Veritable i Vast], i que nosaltres ens hem d’elevar fins allà – si és que podem.

*

3996 Qualsevol punt que triïn les forces adverses per atacar, per petit que pugui semblar-li a la ment humana externa, esdevé un punt crucial, i cedir en aquell punt podria significar cedir-los a elles les claus de la fortalesa. Fins i tot si es tracta d’una petita porta del darrera, elles en tenen prou, perquè això els permet entrar a dins.

         No hi ha res realment petit ni trivial en el Gran Camí. Sobretot quan la lluita ha baixat fins al nivell físic, aquestes distincions deixen de tenir cap valor, perquè en aquest nivell no resulta gens fàcil establir un barem i les “petites” coses tenen una gran importància. En aquest nivell, perdre una posició menor pot suposar la derrota segura d’una gran batalla.

         Tothom ha de passar per la mateixa experiència i pel mateix test que tu estàs passant ara. T’ho hauríem estalviat si hagués estat possible, però des del moment en què s’ha esdevingut esperem que persisteixis i que aconsegueixis vèncer. Paciència, resistència tranquil·la, calmada resolució per a arribar fins al final i vèncer: aquestes són les qualitats que se’t demanen ara – les virtuts menys espectaculars per a un guerrer, i tanmateix les més substancials.

         I també, perspicàcia i vigilància. No tanquis els ulls ni et giris d’esquena davant les dificultats que hi ha dins teu, ni tampoc deixis que et desanimin. La victòria és segura si perseverem; ¿i quin preu podria ser massa gran, ja fos com a dificultat o com a esforç, per a una conquesta com aquesta?

*

3997 Sí, sens dubte. Els humans són constantment envaïts pels éssers hostils, i hi ha un gran nombre d’éssers humans que estan sota la seva influència, ja sigui parcialment o de forma completa. Alguns estan posseïts per ells, alguns altres (no molts) són encarnacions d’éssers hostils. Actualment són molt actius a tota la terra. Naturalment, en el món exterior no hi ha la consciència que s’obre en el ioga, la qual permet fer-se conscient del atacs o repel·lir-los de forma conscient – la lluita que es dóna dins de cadascú entre allò psíquic i les forces hostils progressa en la major part darrera del vel, i quan es manifesta a la superfície, la ment no arriba a entendre de què es tracta.

*

3998 La primera cosa que procura fer l’entitat que pren possessió d’una ésser humà és separar-lo de la seva part psíquica, i és això el que provoca la lluita. Tot depèn de l’extensió i de la persistència de la possessió – quina proporció del ser és envaïda, i si la invasió és constant o no.

*