Sobre "Minority Report" (3)

«La nevera»

L’altre dia, al preguntar-nos si Minority Report tenia ànima, vam assenyalar alguns indicis que suggerien una resposta afirmativa: en concret, vam posar els exemples de la visió i de les al·lusions religioses, dos temes ubics al llarg de la pel·lícula i que insinuen l’existència d’un sentit ocult darrera d’allò manifest. Avui vull parlar d’un altre d’aquests indicis, que caldrà alinear en el mateix sentit que els dos ja exposats: es tracta d’una seqüència en particular, situada pràcticament al bell mig del metratge del film, amb un minut i mig de durada, entre els segons 1:12:28 i 1:13:57. És una seqüència particularment estranya, potser la més estranya i angoixant –per fastigosa, entre d’altres coses– de tot el film; jo l’he batejada com la seqüència de «La nevera». 

La seva peculiar textura significant sempre m’ha cridat l’atenció, i estic convençut que els guionistes la van concebre com un intent d’esquerdar els sòlids murs d’una interpretació literal de l’argument. La descriuré amb un cert luxe de detall, incloent-hi alguns elements secundaris, situats en un segon terme, gairebé subliminars, però que després mostraran la seva importància:

John es desperta cridant; acaba de somniar amb la desaparició del seu fill Sean en una piscina pública. Es troba en un llit estrany, en un apartament estrany, dins un edifici situat en un barri marginal de la ciutat. Darrera seu, projectades a la paret de l’apartament, unes imatges televisives mostren l’ombra d’un ocellot negre que vola: sembla com si es cernís al damunt del propi John.

El protagonista del film porta els ulls embenats, per tal de protegir-los de la llum: unes hores abans, el cirurgià clandestí Solomon P. Eddie li ha canviat els seus ulls originals per uns altres, per tal d’ocultar la seva identitat. Abans d’acomiadar-se, el tal Solomon li ha lligat una corda al canell esquerra, amb la qual, un cop es desperti del son induït per una droga, podrà arribar a la nevera, en la qual Greta van Eyck –la infermera– li ha deixat preparat expressament per a ell un sandwich.

John s’aixeca, doncs, s’acosta a la nevera, i l’obre: a dins, tal com havia anunciat Solomon, hi ha l’entrepà preparat per Greta, i també una ampolla de llet. Però també hi ha un segon sandwich i una segona ampolla de llet que devien estar allà des de feia molt de temps, fins al punt que el pa s’ha cobert de fongs i la llet s’ha podrit dins l’ampolla. D’aquests altres aliments, putrefactes, amb un color verd que ens fa estarrufar el nas només de veure’ls, Solomon no li n’havia dit res a John, i aquest, cec i a les palpentes, té exactament les mateixes possibilitats d’encertar els aliments frescos que els aliments fets malbé. Deu ser l’atzar, doncs, allò que fa que acabi mossegant -i amb avidesa- el sandwich podrit, per escopir-lo de seguida al notar el seu estat fastigós; i que tot seguit faci un bon glop de llet per tal de treure’s el mal gust de la boca, amb la mala sort d’encertar també l’ampolla que conté la llet podrida.

John escup també la llet, i després fa un bon glop d’aigua glaçada. A continuació, vençut per la forta impressió, cau de quatre grapes a terra; al seu darrera, les imatges televisives anuncien un programa especial sobre ell que es projectarà aquella mateixa nit. La seva cara apareix projectada a la paret, desdoblada, ara mirant cap enfora, en dues direccions oposades, ara mirant cap endins, com si s’estigués mirant al mirall. Fi de la seqüència.

En essència, «La nevera» ens mostra una tria: el personatge té dues opcions, una de bona i una de dolenta, i ha de triar entre les dues. Des d’aquest punt de vista, aquesta seqüència sembla enllaçar amb aquella altra que vam descriure en la primera de les entrades dedicades a Minority Report, i que vam titular precisament “La tria”: em refereixo al moment en què John s’ha de trobar amb Leo Crow, a qui ha de matar, mentre Agatha li repeteix diverses vegades “Pots triar”. «La nevera», en aquest sentit, vindria a ser com una prefiguració d’aquella altra situació, que es donarà bastant més endavant en el film, però amb una diferència fonamental: aquí, John està cec. La tria que fa el personatge entre les diferents opcions que li ofereix el frigorífic queda desvirtuada per la seva manca de visió: no és ell qui tria –no d'una manera conscient, almenys–, sinó que la seva elecció està sotmesa, aparentment, a l’atzar.

Aquesta situació és metafòrica: les benes que impedeixen la visió de John representen la seva condició de persona inconscient de la seva pròpia realitat interior. De fet, està en un impasse: és cert que ja s’ha desprès dels seus antics ulls –la seva mirada anterior, igualment inconscient–, però encara no està en condicions d’usar els nous, és a dir, de mirar la realitat amb una visió renovada. La seva localització en un lloc estrany, en un barri marginal de la ciutat, revela que ha abandonat la centralitat psíquica anterior i que està començant a construir-ne una altra. Allò que passi o deixi de passar en aquest impasse marcarà el signe d'aquesta nova ordenació de la psique. 

En aquest cas, el control de la situació està en mans del cirurgià, Solomon P. Eddie: és ell qui li ha assenyalat a John la nevera, i qui ha disposat al seu interior els dos sandwich i les dues ampolles de llet, tant els frescos com els fets malbé. No podem saber fins a quin punt ho ha fet expressament, o bé ha estat producte d’un descuit: abans, mentre li operava els ulls a John, ell mateix ens ha informat que tenia poderosos motius per a venjar-se del policia, encara que lligats estretament, de forma paradoxal, amb uns altres motius per a estar-li profundament agraït. Així doncs, pel que fa a la seva actitud respecte John, Solomon P. Eddie es presenta ple d’ambigüitat... O potser no tant, en vistes que, en el fons, no deixa d’ajudar-lo.

Caldrà pensar, per tant, que l’estranya prova a la qual es veu sotmès John per mitjà de la nevera disposada pel seu “benefactor” Solomon constitueix també una mena d’ajuda. No deu ser cap casualitat que el cirurgià tingui un nom que recorda directament el d’un rei bíblic, caracteritzat per la seva saviesa: aquí és una metàfora de la saviesa interior. Per a destriar en què consisteix la lliçó continguda en la prova disposada per aquest Salomó de ciència ficció, ens caldrà recolzar-nos en les imatges que abans he titllat de subliminars.

Recordem que al final de la seqüència, en les imatges televisives projectades a la paret de l’apartament, hi apareix la cara desdoblada de John mirant ara en direccions oposades, adés cap a sí mateix, com si es trobés davant d’un mirall.

Això es pot relacionar directament amb els esdeveniments que acaba de viure: mentre mira cap enfora –és a dir, lluny de sí mateix– la prova de la nevera no té cap sentit, ni per a ell ni per a l'espectador: constitueix només una mera vivència sense cap transfons, el malaurat producte d’un atzar incontrolable. Però quan es mira a sí mateix al mirall –és a dir, cap a l'interior de sí mateix–, la mateixa situació adquireix els visos transformadors d’una lliçó existencial –i per tant, d’una veritable experiència– en la qual es pot arribar a interpretar, si un s’hi esmerça, que la felicitat o la desgràcia pròpies no depenen, tal com estan les coses en aquest moment, de la nostra voluntat conscient, i que necessitem elevar el nostre nivell de consciència (treure’ns la bena del ulls, definitivament) per tal d’obtenir un cert control sobre la pròpia vida. 

Tota tria que John Anderton faci o deixi de fer, per tant, es troba condicionada pel seu grau de consciència o inconsciència de sí. Amb la seva mirada prèvia, totalment bolcada cap enfora, el personatge es trobava plenament sotmès als designis del seu propi inconscient: és a dir, d'un altre que només s'ha manifestat fins llavors o bé en forma d'enigma o bé darrera d'una màscara –en el film, aquesta entitat psíquica es personifica en Lamar Burgess–, i que empeny el ser sencer cap a la seva autodestrucció només per tal de satisfer els seus propis i exclusius desitjos. Per contra, amb una mirada renovada, una mirada dirigida cap a l'interior, John serà capaç de desemmascarar aquesta part oculta de sí i instaurar un equilibri més sostenible i saludable. 

Al final de la seqüència, John acaba agenollat davant de les imatges televisives: es pot interpretar que s'ha rendit al contingut sapiencial de l'experiència, amb humilitat, acceptant la lliçó que se li ha donat. Aquesta rendició, aquesta acceptació, és decisiva en el seu procés de canvi: d'aquí una estona el veurem sotmetent-se a un test d'identificació que certificarà que ja no és el mateix d'abans, i a partir d'aquí iniciarà un procés que culminarà feliçment amb l'empoderament conscient de la seva personalitat. 

És cert que, per tal de veure aquesta seqüència de «La nevera» (així com la resta del film) en els termes que estem plantejant, cal mirar-se-la d'una manera diferent a la narrativa convencional. En aquest sentit pot ser útil parar atenció a una altra de les imatges subliminars que hem assenyalat en la descripció de la seqüència i que fins ara hem deixat sense comentar: em refereixo a l'ombra de l'ocellot negre que sembla cernir-se damunt la figura del protagonista. 

No vull extendre'm massa en la qüestió, que m'obligaria a endinsar-me en una mena de discurs teòric que prefereixo evitar; només assenyalaré que aquest ocellot negre està posat en la seqüència, d'una manera expressa, per tal de generar un determinat efecte de sentit, que podem anomenar com a "mitificant". Aquest ocell s'ajunta aquí amb tot d'altres elements –sobretot: la ceguesa de John, i el menjar en bon estat que es converteix en immenjable; però també la peculiar caracterització de Greta van Eyck– per tal de reconstruir l'atmòsfera d'un episodi d'un antic mite grec: la trobada de l'expedició dels Argonautes amb el vident cec Fineu. Aquest vident, amb les seves conques dels ulls buides, estava castigat pels déus a una tortura peculiar: se li servia una taula parada amb una gran quantitat de menjars, però quan s'hi atansava per tal de satisfer la seva immensa gana apareixien volant unes harpíes –com uns ocellots negres– que es cagaven al damunt del menjar i el convertien en una cosa fastigosa i nauseabunda. 

Amb les seves velades remissions a la Biblia –el rei "Salomó" P. Eddie– i a la mitologia grega –el viatge simbòlic dels Argonautes–, la seqüència de «La nevera» –tal com  passa, també, en d'altres moments de la pel·lícula– vol generar un clima propici en la ment de l'espectador, per tal d'obrir-la a una recepció introspectiva i espiritual del seu argument. I d'aquesta manera, podem entendre que Minority Report no només parla d'un heroi que ha de mirar endins seu per tal d'arribar a salvar-se: també li demana a l'espectador que sigui capaç de dur a terme la mateixa operació. La metàfora de la nevera també es projecta, així, damunt nostre: de mans del rei "Solomon" S. Spielberg i els seus guionistes, aquesta pel·lícula ens confronta continuament a la possibilitat de triar entre la seva recepció passiva i inconscient –equiparable a un àpat nauseabund– o una interpretació activa i curativa –equiparable a un menjar nutritiu per a l'ànima–. "Pots triar", va repetint la fràgil veu de la dolça Agatha...

Sobre "Minority Report" (2)

Minority Report, ¿té ànima?

Dit d’altres maneres: La pel·lícula d’Steven Spielberg, ¿té un sentit metafòric més enllà del seu sentit literal? Un relat ocult, darrera del relat manifest? Una dimensió esotèrica, per dessota de la seva dimensió exotèrica?

Hi ha diversos indicis que ens ho suggereixen. El principal, al meu parer, és tot el conjunt de referències pertanyents al camp semàntic de la visió. El guió de Minority Report està farcit d’elements referits a la mirada, a la ceguesa, als ulls... Al bell principi hi trobem repetida diverses vegades una frase que només aparentment és innòcua: “Ja saps fins a quin punt no m’hi veig sense les meves ulleres”. Una mica més endavant ens trobem amb un traficant de drogues amb dots visionàries i amb les conques dels ulls buides; la ceguesa d’aquest personatge secundari sembla una mena d’anticipació d’allò que més tard haurà de fer el protagonista mateix del film: buidar-se els seus propis ulls, i substituir-los per uns altres. Una altra frase que es repeteix diverses vegades, i d’una forma imperiosa, és la pregunta “Que no ho veus?”.

Etcètera: aquesta omnipresència de la visió tot al llarg del film és òbvia i indiscutible. Dins la ficció, aquest tema s’organitza globalment al voltant de la idea d’un mirar-més-enllà-de-les-aparences; o, millor encara, d’un mirar capaç de penetrar en la foscor, per tal de treure a la llum una veritat oculta. Però la mateixa idea s’articula també, en diverses ocasions, com una mena d’apòstrof que permet involucrar l’espectador, cosa que permet contemplar la pròpia pel·lícula en els mateixos termes. D’aquesta manera, la pregunta “Que no ho veus?” insta l’espectador a adoptar una actitud activa d’interpretació de les imatges, cercant un sentit ocult que seria, naturalment, l’ànima del propi film. 

Hi ha d’altres proves o indicis que també apunten en la mateixa direcció. És el cas de les diverses al·lusions a la naturalesa quasi-divina –angèlica o espiritual– dels tres mutants pre-cog, polaritzades sobretot al voltant d’Agatha. A això cal afegir-hi el petit debat que tenen diversos pre-policies, en un moment donat, sobre la naturalesa religiosa o metafísica de la seva tasca. Aquestes al·lusions a l’àmbit religiós o espiritual, tal com passa amb la qüestió de la visió, s’insereixen dins la peripècia suggerint la vigència amagada d’una temàtica més greu i profunda.

         Però els mers indicis ens deixen en un potser que no ens arriba a convèncer –ni, sobretot, a commoure– íntimament. Ens els hem de prendre més aviat com una invitació a donar per certa l’existència d’aquest relat ocult, d’aquesta vida interior de Minority Report. I així, l’única manera vàlida de respondre la nostra pregunta és transfigurar l’argument, tot sencer, reformulant-lo en clau d’un relat interior. D’aquesta manera  se’ns presentarà com la història d’una ànima que es troba en una situació desgraciada, de postració i caiguda, en un estat gairebé terminal, i que fa un darrer esforç per resistir l’atracció fatal de les tenebres i tornar a recuperar la seva resplendor originària i primera. Una història, doncs, de caiguda i redempció espirituals.

         John Anderton, el protagonista del film, és el centre de la consciència d’aquest jo, d’aquesta entitat psico-espiritual.

El seu estat de caiguda queda representat per la seva situació inicial, que és un estat de ruïna. D’una banda, es troba separat de la seva dona –Clara–; d’una altra banda, Sean, el seu fill, va desaparèixer anys enrere en circumstàncies misterioses, i se’l dóna per mort; finalment, pel que fa a ell, al propi John Anderton, s’ha convertit en un addicte a les drogues.

La separació de la dona és el senyal d’una escissió interior: la polaritat essencial masculí-femení, electromagnetisme essencial de la vida humana i de la vida mateixa, es troba interrompuda, bloquejada, impedint el moviment de les energies vitals.

De manera complementària, la pèrdua del fill simbolitza una manca d’esperança i de projecció cap al futur; en comptes de mirar cap endavant, seguint l’ordre natural de les coses, mantenint el ritme salutífer d’una contínua renovació, el jo està orientat de forma malaltissa cap enrere, cap a un passat periclitat al qual ja no es pot tornar i que esdevé un continu focus d’angoixa i autocompassió. I així, en comptes de treballar en favor d’una restauració de la unitat perduda, les energies vitals es troben paralitzades, aturades en una rememoració estèril del paradís perdut, comportant una progressiva degeneració.

Aquesta degeneració es manifesta sobretot en l’addicció a les drogues: la consciència gira l’esquena a la realitat i s’entrega a l’oblit. El jo, debilitat i escindit, prefereix la inconsciència i la ignorància abans que la consciència i l’autoconeixement. Enfront del propi patiment, John Anderton ha optat pel no-saber; i aquesta elecció és una autocondemna, una renúncia a la vida, una abdicació de la condició reial que la consciència de l’individu hauria d’ostentar en el regne del jo.

John Anderton està gairebé acabat, doncs. Només hi ha una sola cosa que el manté connectat amb la vida: la seva feina. John Anderton és el cap del departament de Pre-crim de la policia del districte de Columbia (Washington). Ell és l’encarregat d’interpretar les premonicions dels mutants Pre-cog i de dirigir l’equip d’intervenció operativa que evita l’execució dels crims anunciats. En un principi, aquesta tasca es presenta de forma positiva, com una metàfora de la seva capacitat d’autoanàlisi i autoconeixement. Durant un temps determinat, aquest últim bastió del jo ha aconseguit compensar els greus defectes i mancances existents, procurant un equilibri efectiu i temporal, però sobre unes bases molt precàries i vulnerables.

Aquest fals equilibri, de fet, es sustenta en un sotmetiment injust i despòtic de les principals energies espirituals de l’individu, representades en el film pels tres adolescents Pre-cog; sobretot per Agatha, que ve a representar d’una forma personal l’ànima de John Anderton, és a dir, la seva part més elevada, subtil i lluminosa, la seva connexió amb allò diví, i per tant, també, la seva part més fràgil i delicada.

En l’actualitat, la relació entre el jo conscient i l’ànima es troba reduïda a un ús instrumental; més enllà d’això, entre una instància i l’altra s’ha obert un abisme, una barrera que les manté radicalment separades l’una de l’altra. A la pantalla, aquestes barreres són d’acer i vidre: en el món interior són de tipus gnoseològic i emocional. En el fons, doncs, John viu desconnectat de les fonts existencials de les quals depèn.

Tanmateix, dins Anderton hi perviuen antigues formes de ser, prèvies a la seva postració actual, que poden fer sentir el seu desacord amb el present. Aquest és el cas de Danny Witwer, l’agent del Fiscal General que ve a revisar la tasca del Departament, i que esdevé una figuració de l’Anderton de la primera joventut, amb l’entusiasme i el zel de l’antic jo i sense la càrrega emocional i la paràlisi que tenalla l’actual. L’aparició en escena de Witwer constitueix un revulsiu intern, un darrer intent que fa la psique inconscient per evitar la catàstrofe que s’acosta. La consciència el percep com una amenaça, però serà precisament l’energia del jove Witwer allò que permeti l’inici dels canvis: d’ell prové la decisió d’obrir la porta que manté aïllats els Precog, propiciant així una presa de contacte directe entre Anderton i Agatha.

Aquesta transgressió de l’ordre establert i acceptat resignadament pel jo és decisiva. Així que Anderton supera aquesta barrera es troba disponible per a escoltar d’una altra manera allò que constitueix una crida d’auxili llançada de manera desesperada per la seva ànima, Agatha. Una crida que la pel·lícula formula d’aquesta manera extraordinàriament encertada i concisa: “Que no ho veus?”

A partir d’aquí la pel·lícula s’anirà centrant progressivament en la recerca d’allò que té sotmès el jo sencer en una situació de malaltia, ruptura, patiment i degeneració. John Anderton respon a la crida i inverteix totes les seves forces en una lluita contra sí mateix per tal de treure a la llum allò que podem considerar una mena de “pecat original” de la seva visió del món, de la seva actual concepció de l’existència. Aquest pecat original, aquest error fonamental previ a la consciència actual de sí, es troba amagat en els plecs més antics de la psique.

A mesura que s’avanci en el procés, a la pregunta primera (Que no ho veus?) s’hi afegirà una altra qüestió, més precisa, que esdevindrà la fonamental: “Qui hi ha al darrera?”. La personalització –canviant el què pel qui– constitueix el signe d’una major implicació en la recerca: el jo comença a sospitar que la culpabilitat resideix en un mateix, en una part del jo instal·lada en la zona d’ombra. I així es presentarà inicialment aquesta part del jo: com una ombra esmunyedissa, esquivant el cercle il·luminat de la mirada conscient que intenta identificar-la. Primer, Anderton sospitarà de la persona equivocada –Witwer–; després el veurà, en l’informe minoritzat que Agatha li commina a revisar, en la forma impenetrable i irreconeixible d’un encaputxat, per descobrir finalment aquest qui culpable darrera d’una màscara, amagat darrera d’una pàtina de prestigi i autoritat falsos, que encara mantenia una situació de privilegi dins de la psique actual: el venerable Lamar Burgess. Qui és o què és aquest Lamar Burgess? Això ho sabrem quan profunditzem més en la nostra anàlisi del film.

En tot cas, només la identificació, la denúncia i l’eliminació final d’aquest part culpable del jo –l’expiació de l’error primigeni– permetrà l’entrada del jo en un nou equilibri en el qual tornaran a fluir les energies vitals d’una forma plena i sana. El jo restablirà un estat salutífer: la part espiritual –els tres Precog, liderats per Agatha– s’alliberarà de l’esclavatge denigrant al qual es trobava sotmès, i el jo conscient, per la seva banda, recuperarà la seva plenitud en la forma d’una reconciliació de la parella John-Clara, capaç de concebre, novament, una criatura.

Aquesta història interior de redempció, doncs, podria ser l’ànima de Minority Report, el seu relat ocult, metafòric, esotèric. Hi és o no hi és? És una mera invenció de la meva imaginació, o es troba xifrada realment en el guió del film? Per a mi, n’hi ha prou amb què es pugui defensar la seva existència, no sobre proves concloents, sinó sobre una convergència de probabilitats. D’indicis, n’hi ha; després, pel que sembla, cal fer un cert salt en el buit. I jo, un cop feta la tria que vaig exposar en l’article anterior,  prefereixo saltar.

La pressumpta ànima de Minority Report és un relat ocult que va dirigit a l’ànima de l’espectador. El drama que s’hi representa és una imatge especular del drama espiritual de la societat contemporània: tal com li passa al protagonista del film, la nostra espiritualitat es troba marginada, reduïda a la condició d’un informe en minoria, desplaçada del lloc que li correspon en la nostra psique, i suplantada per unes altres idees que governen la nostra vida. Aquestes idees operen normalment des de la inconsciència, d’una manera tàcita; i quan es mostren ho fan amagades darrera una màscara d’honorabilitat i de conveniència. De quines idees es tracta, ho anirem descobrint de la mà d’una anàlisi atenta de la història de John Anderton.

En tot cas, la seva situació espiritual és la nostra, i estem resignats a la mateixa, tal com li passa a Anderton al principi del film; si desitgem canviar-ho, ens cal trencar els hàbits adquirits, elevar el nostre nivell de consciència, desemmascarar les idees que realment ens governen, i decidir si volem continuar per la mateixa via.

Sobre "Minority Report" (1)

LA TRIA

–Pots triar. Marxa. Fes-ho ara.

Dèbil, amb els músculs atrofiats per la  inactivitat a la qual ha estat confinada gran part de la seva vida, l’adolescent Agatha anima John Anderton a fugir. Tot just acaben d’entrar, tots dos, en l’edifici en què John, d’aquí pocs minuts, i d’acord amb la visió premonitòria que ha tingut Agatha, matarà un tal Leo Crow. John és policia i no desitja matar ningú, i encara menys un total desconegut. Amb una veu carregada d’ansietat, Agatha li recorda que té l’opció d’escollir.

Però John no està disposat a abandonar tant ràpidament. Hi ha un pensament que el fa seguir endavant: I have to find out what happened in my life: "He de descobrir què va passar en la meva vida". Empès per aquesta determinació penetra, acompanyat sempre per Agatha, dins l’habitació de la seva futurible víctima. Aquí hi troba tot de fotografies de nens escampades per damunt del llit, i el seu esperit s’inflama de dolor i de còlera al trobar-hi també una foto de Sean, el seu fill desaparegut uns anys enrere sense deixar cap rastre.

–Encara tens una opció –li torna a recordar Agatha–. Els altres mai han vist el seu futur. Tu encara pots triar.

Però en aquest precís moment entra Leo Crowl a l’habitació. Anderton treu la seva pistola i li apunta al pit, exactament com es veia en la premonició d’Agatha. El destí previst s’està precipitant, definitivament, cap al seu fatal desenllaç. El dit està al gallet; només cal realitzar una petita contracció dels músculs. Per última vegada, Agatha li torna a recordar a Anderton les seves opcions:

–Pots triar, pots triar...

Fins a cinc vegades ha repetit Agatha la mateixa qüestió. Una qüestió formulada sempre en segona persona del singular, un “Tu” que la nostra ment inconscient pot enregistrar perfectament com si estigués adreçat a cadascun de nosaltres. A mi també, doncs; ni que sigui per la projecció imaginària i la identificació emocional amb què ens vinculem als protagonistes de les pel·lícules, aquest “Pots triar” m’està interpel·lant a mi mateix. Jo també tinc dues opcions, doncs: 1) seguir amb l’itinerari previst per la visió premonitòria, deixar-me emportat per les pures emocions, i acabar prement el gallet damunt Leo Crow; o 2) imposar el meu lliure arbitri per damunt de la fatalitat, i obrir una nova traça en la meva vida. L’opció 1 em defineix com a “culpable” i farà caure sobre mi tot el pes de la llei; l’opció 2 m’ofereix, per contra, una renovada llibertat.

Agatha no és precisament un oracle funest. En un altre segment de Minority Report hem conegut un traficant de drogues orb, amb les conques dels ulls buides, que li proporcionava a John Anderton una enganyosa “claredat renovada”. Igualment, en altres moments del mite hem conegut oracles prenyats d’ambigüitat. Però Agatha no és d’aquests: ella no deixa de visionar crims futurs, però això no és culpa d’ella. Ella és més aviat un ser angelical, un mitjancer lluminós que opera al servei de l’alliberament, de la redempció. I és ella, precisament, aquest àngel redemptor, qui em recorda que tinc l’opció de triar.

I què és allò que puc triar? Una possibilitat: Estic assegut a la butaca del cinema, o bé al sofà de casa meva, mirant Minority Report; puc triar, doncs, entre 1) continuar mirant, o bé 2) aixecar-me i marxar. Naturalment, tinc aquesta opció: però no veig quina de les dues decisions podria marcar-me com a “culpable” o quina altra podria concedir-me una major llibertat. Una altra possibilitat: 1) segueixo mirant Minority Report com un film d’acció, és a dir, com un simple entreteniment. O 2): em miro aquest mateix film com si fos NARRATIVA DE L’ÀNIMA, és a dir, com un relat interior en el qual no se'ns parla d'un policia perseguit que intenta esbrinar qui li ha parat una trampa, sinó d'una ànima torturada i malalta que intenta superar la temptació de les tenebres i retornar al sender de la llum vivificant i originària.

Aquesta segona tria ja em convenç més. Si escullo 1 i encaixo en el retrat d’un simple espectador de pel·lícules d’acció, seré efectivament culpable: culpable de sotmetre’m a un patró de recepció marcat per la passivitat, la indiferència i la manca de reflexió. Això equival a prémer el gallet i matar Leo Crow: el destí que m’està reservat, en aquest cas, és una condemna a perpetuïtat en una cel·la d’aïllament; és a dir, en la presó de la més completa inconsciència de mi mateix. En canvi, si escullo 2 i m’enfronto a l’argument de Minority Report com si l’obra m’estigués interpel·lant directament, encara que sigui d’una manera subtil i profunda, demanant-me que m’impliqui en un altre nivell del meu ser, més personal i  profund, potser estaré obrint la meva existència cap a una nova llibertat. Aquesta segona opció equival a abaixar l’arma davant Leo Crow i mantenir així la meva innocència, la meva integritat i la meva llibertat, en contra del destí prefixat d’una manera maliciosa per la indústria de l’entreteniment.

Escullo 2, doncs. Potser és que jo també necessito, com John Anderton, saber què ha passat amb la meva vida. Potser vulgui saber què se n'ha fet del meu propi Sean, encara que ara mateix no sàpiga qui representa el fictici Sean en la meva pròpia existència. Potser vulgui saber qui dimonis m'ha embolicat en una manipulació maliciosa per tal de fer-me caure en un parany de culpa i càstig. Potser jo també sigui, en definitiva, una ànima escindida, torturada i malalta, que no aconsegueix veure-hi clar en la confusió del moment, i que decideix lluitar, en la mesura de les seves forces, per restablir una pau i unitat originals, ara perdudes.

Certament, per ara no hi veig del tot clar, i per mi Minority Report no deixa de ser, a hores d'ara, una d’aquelles dosis de “claredat renovada” que el traficant orb li proporcionava a John Anderton, al principi del seu recorregut, per tal d'esquivar el seu dolor. La meva capacitat de percepció angelical té els músculs atrofiats, tal com li passa a Agatha, per culpa d'una inactivitat forçada des de fa massa temps. Però seguiré insistint en la interpretació d'aquesta pel·lícula tant suggeridora, tant carregada -si més no aparentment- de missatges, i potser tingui la sort de rebre jo també, despertant-lo, l’ajut celestial que em porti cap a una llum més veritable.

Si realment puc triar, encara, trio la llum.