Harry Potter Esotèric (2)

•

Els contes de Beedle el Bard •

To Hermione J. Granger I leave my copy of The tales of Beedle the Bard, in the hope that she will find it entertaining and instructive Del testament d'Albus Dumbledore • Il·lustració d'Ivan Iakovlèvitx Bilibin • Per a aquells que encara no s'hagin posat al cap la diadema de Rowena Ravenclaw -i per tant, atenint-nos només al sentit literal (és a dir exotèric) de l'obra- la cosa va així:  • Al capítol setè ("El testament d'Albus Dumbledore") de l'últim llibre de la sèrie (Les relíquies de la mort), el ministre de Màgia, Rufus Scrimgeour, fa entrega als tres amics protagonistes d'una sèrie d'objectes que Albus Dumbledore els ha deixat en herència després de morir. A l'Hermione, en particular, li fa entrega d'un llibre: el seu propi exemplar dels Relats de Beedle el Bard, un aplec de contes infantils, ben conegut per les famílies de màgics com la dels Weasley. Perfectament conscients dels mètodes i costums de Dumbledore, tant els funcionaris del ministeri de Màgia com els tres amics sospiten que darrera d'aquest llegat seu, aparentment innocent, deu haver-hi amagat algun element de gran importància; però el examen a què l'han sotmès els agents ministerials no ha tingut cap resultat, i la lectura atenta que realitzarà la intel·ligent i sempre aplicada Hermione trigarà molts mesos a trobar-hi la clau amagada. • Aquests són els "fets", tal com es presenten a una mirada ingènua; ara posem-nos la diadema al cap, i mirem la qüestió des de la perspectiva esotèrica. En la primera entrada d'aquesta sèrie ja vam avançar que el llibre dels Relats de Beedle el Bard venia a ser una metàfora de la saga mateixa de Harry Potter; és a dir, que l'obra de J. K. Rowling, a través d'aquest recull inventat de contes infantils, ens oferia una imatge especular d'ella mateixa. I d'aquesta manera, l'autora venia a dir-nos que darrera de l'aparença infantil dels seus llibres s'hi amagava un element de gran importància per als lectors. Aquest procediment retòric -la utilització d'un objecte fictici com a metàfora de la pròpia obra- té un nom: es tracta d'una ècfrasi. • En les ècfrasis, tradicionalment, no només és important la descripció de l'objecte en qüestió: també ho és -i sovint en major mesura, com és el cas- la reacció que els personatges de l'obra tenen davant d'aquell l'objecte. Aquesta reacció -ja siguin els comentaris que es fan al respecte, o la relació que s'hi estableix, o ambdues coses alhora- aporten claus interpretatives fonamentals, que guien l'atenció del lector cap allà on interessa. Aplicat al llibre de Dumbledore, això ens dóna molt de joc. • Considerem, en primer lloc, el fet que aquest llibre sigui una herència llegada pel difunt director de Hogwarts: això ens dóna una pista de la gran importància que té la pròpia saga de Harry Potter: ella mateixa ha de ser considerada un llegat que se'ns ha donat, un regal fet per una instància superior, per tal d'ajudar-nos a superar un problema decisiu que trobarem en el nostre camí vital.  • Considerem, després, l'estupefacció que provoca aquest llegat, ja sigui en els agents del Ministeri com en els protagonistes de l'obra, i també les sospites que aixeca en tots ells, respecte al fet que en el llibre s'hi amagui alguna cosa de gran importància. Aquesta estupefacció, i aquesta sospita, són per a nosaltres símptomes de la naturalesa profundament esotèrica de l'obra: i com a tals, apunten al caràcter profundament trasbalsador que té, per a la totalitat de l'ésser del lector, allò que se li està dient.  • I considerem, també, el fet que Dumbledore li hagi deixat el llibre, en concret, a l'Hermione: Per què a ella, i no a en Ron, o a en Harry? El propòsit està clar: perquè ella és l'única que té l'hàbit, la capacitat i la disciplina necessaris per a dedicar-se a un estudi atent, escrupulós i perseverant del llibre, de cara a extreure'n allò que pugui tenir amagat. És a dir: que no podem esperar a què la informació xifrada dins de la saga ens sigui donada de forma fàcil i immediata, com caiguda del cel, sinó només a través d'un seriós i constant esforç d'interpretació. És cert que es fa necessària la diadema de la Ravenclaw, en la mesura que pugui incrementar les nostres dots cognitives en general; però no podem esperar de cap manera que aquesta ajuda funcioni per ella sola, sense que nosaltres hi posem una bona dosi d'esforç per part nostra. Ben al contrari, cal entendre que la intuïció, i l'ajuda externa de la qual puguem ser mereixedors, només acudiran en funció i com a resultat d'aquest esforç per part nostra.   • En altres paraules: per a penetrar en els jardins secrets de Harry Potter hem de ser com l'Hermione: hem d'hermionejar. • I finalment. considerem aquesta altra cosa: no tot el llibre de Beedle té el mateix interès: hi ha una bona part que es limita, efectivament, a explicar contes infantils. Només una petita part de l'obra -en particular, el "Relat dels Tres Germans"- té trascendència de cara a la missió que Dumbledore li ha encomanat a Harry i als seus dos amics. De la mateixa manera, cal entendre que no tot el contingut de la saga de Harry Potter té la mateixa importància: el seu missatge transcendent, per contra, està contingut només en una petita part.  • A on? Quin pot ser l'aspecte més transcendent dels llibres de Harry Potter?   • Si ens mantenim dins la lògica de l'ècfrasi, la resposta ens la donarà el propi llibre de Beedle. La importància d'aquesta obra, tal com molt bé sabia Dumbledore, radica en el fet que dóna, a la seva manera enigmàtica i obscura, els mitjans necessaris per a vèncer, d'una forma definitiva, a Voldemort. És a dir: al mal que ja s'està manifestant en el món, que pretén sotmetre'l a les seves lleis, i que amenaça fatalment amb portar-lo a una llarga època d'obscuritat, de repressió i de dolor.  • Potser és aquest el missatge secret de Harry Potter: ensenyar-nos als lectors els mitjans necessaris per a neutralitzar el mal que ja s'està manifestant en el nostre món, en la forma d'una progressiva pèrdua de llibertats, d'un renovat i ampliat auge del totalitarisme, i d'un menyspreu cada cop més manifest per la Vida i per la Natura en general. Un mal, d'altra banda, que no prové en última instància de la humanitat mateixa, tot i què ella en sigui, a part de l'objectiu, també l'instrument; sinó que prové d'unes entitats situades en el món espiritual, invisibles per a nosaltres, i per a resistir-nos a les quals necessitarem invertir tota la nostra intel·ligència, tota la nostra capacitat de penetració en els misteris, i tota la nostra perseverança.   •  • •

Ombres de fang - 4 - Gurdjieff (1)

 

·

Ombres de fang és el terme amb què Carlos Castaneda  descrivia els depredadors suprasensibles de l'energia humana, als quals don Juan anomenava voladors. Al judeocristianisme se'ls coneix com a dimonis; pels antics gnòstics,  Arconts; pels Ojibwa, Wintiko; a l'Islam, shayatín; en el Budisme i l'hinduisme, Rakshasa...

·

El fundador del Quart Camí, l'eminent Georges Ivànovitx Gurdjieff, , també en va parlar...    

•

 

1: El màgic ric

•

•

Per norma general, a l'hora de saber què va dir Gurdjieff sobre els dimonis es copia, tal qual, cert "conte oriental" que el mestre armeni li va transmetre a Ouspensky, i que aquest últim va transcriure al capítol onze dels Fragments d'un ensenyament desconegut. Certament, el conte s'ajusta perfectament al tema; però també resulten interessants els comentaris que Gurdjieff fa abans i després del conte. Aquí també els tindrem en compte, i d'aquesta manera dedicarem la primera de les dues entrades a parlar de tot allò que els Fragments... diuen sobre el tema.

·

D'altra banda, aquest no va ser l'únic lloc on Gurdjieff va abordar la qüestió: també en va parlar, tot i que d'una manera molt més obscura i enigmàtica, al final del capítol 28 dels Relats de Belcebú al seu net, posant-ho directament en relació amb la qüestió dels hasnamussos: i aquest altre abordament del tema no l'he trobat esmentat enlloc, segurament perquè es fa molt difícil d'entendre. Nosaltres ho tractarem a la segona de les entrades dedicades al fundador del Quart Camí. 

·

Anem al capítol onze dels Fragments...; aquí Gurdjieff comença parlant de la triple necessitat de "nèixer", "morir" i "despertar", en el sentit esotèric dels termes, és a dir, en relació a la formació del veritable Jo de l'ésser humà. I en un moment donat diu el següent (la cursiva és meva): "Però hi ha milers de coses que impedeixen que l'home desperti, i que el mantenen en poder dels seus somnis. Per a actuar conscientment amb la intenció de despertar, cal conèixer la naturalesa de les forces que mantenen adormit a l'home." 

·

Encara que ni Ouspensky ni Gurdjieff facin servir el terme en cap moment, aquestes forces, naturalment, són les forces demoníaques: forces invisibles, suprasensibles, que treuen partit de mantenir l'espècie humana en l'estat de postració, de fatal disminució, que se'ns està descrivint. El text continua dient que aquest estat no és el d'un somni normal, sinó que té caràcter hipnòtic: un hipnotisme creat i mantingut contínuament per aquelles "forces", "amb la finalitat de què l'home no vegi la veritat i que no s'adoni de la seva situació". És a dir: amb la finalitat, deliberada i conscient, de mantenir a l'ésser humà en l'engany. La paraula "engany" tampoc es fa servir en cap moment en el text; però està perfectament clar que d'això es tracta, precisament. I aquí és quan comença el conte: 

·

Cierto cuento oriental habla de un mago muy rico que tenía numerosos rebaños de ovejas. Este mago era muy avaro. No quería contratar pastores, y no quería cercar los prados donde pacían sus ovejas. Las ovejas se extraviaban en el bosque, se caían de los barrancos, se perdían, y sobre todo se fugaban cuando se aproximaba el mago, porque sabían que él quería su carne y su piel. Y a las ovejas esto no les agradaba. 

·

Aquí tenim ja dibuixat el caràcter superior del màgic respecte a les ovelles, la seva major intel·ligència, i també el seu caràcter depredador.

·

Por fin, el mago encontró el remedio. Hipnotizó a las ovejas y les sugirió primeramente que eran inmortales, y que no les haría ningún daño el ser despellejadas, que al contrario este tratamiento era excelente para ellas, y aun agradable; luego el mago les sugirió que él era un buen pastor que amaba mucho a su rebaño, que estaba dispuesto a hacer toda clase de sacrificios por él...

·

I aquí tenim perfectament definida la maniobra enganyadora, plenament insidiosa, amb què el màgic sotmet a les seves ovelles. En aquest punt, per cert, el llenguatge del relat recorda el dels evangelis cristians: el bon pastor, el seu sacrifici... Una perfecta il·lustració de com la fosca acció dels dimonis s'emmascara molt fàcilment darrera de l'aparença més lluminosa, esperançadora, i inclús salvífica. 

·

...en fin, les sugirió que si les llegase a suceder la menor cosa, eso no ocurriría en ningún caso ahora, ese mismo día, y que por consiguiente no tenían que preocuparse.

·

Al final del Belcebú, Gurdjieff proposarà, com a principal solució als problemes de la humanitat, implantar en els homes un òrgan que els recordi contínuament el fet que han de morir. L'absència contumaç d'aquest pensament, tal com es desprèn del conte del màgic, és un dels principals factors que manté als humans sotmesos a l'acció de les forces obscures. Don Juan, en el marc dels seus ensenyaments, també li va subratllar a Castaneda la necessitat de tenir present la pròpia mort en tot moment.

·

Después el mago les metió en la cabeza que de ninguna manera eran ovejas; sugirió a algunas que eran leones, a otras que eran águilas, y a otras que eran hombres o que eran magos.

·

Una astuta manera d'assegurar l'engany: lligar-lo directament a la naturalesa inferior de l'home, aprofitant els seus defectes i vicis naturals, com la vanitat, l'orgull o la cobdícia.

·

Hecho esto sus ovejas no le causaron más molestias ni preocupación. No se escapaban más, esperando por el contrario con serenidad el instante en que el mago las esquilara o las degollara.

·

És a dir, just el contrari d'allò que Gurdjieff preconitza en els seus ensenyaments: la submissió i la passivitat, davant l'esforç constant, el  continu treball actiu sobre un mateix, amb l'objectiu d'arribar a despertar. Al meu parer, en aquest punt podem entendre per què Gurdjieff, més enllà dels dos textos que s'han assenyalat aquí, no posa més èmfasi en la qüestió dels "màgics" o dimonis: i és perquè el Quart Camí, amb la seva dinàmica fonamentalment activa, ja és de per sí la millor manera d'escapar al domini de les forces hostils. En la mateixa línia tenim les paraules de Sir Aurobindo, quan adverteix de la necessitat de no pensar massa en aquestes forces, de no obsessionar-se amb elles, i per contra concentrar el gruix de l'atenció en el Ioga. 

·

El conte oriental  s'acaba aquí. D'aquesta manera tan breu i tan senzilla es liquida als Fragments... la qüestió dels dimonis. Però compte: el tractament és breu i senzill, però summament important. Fixem-nos en l'afegit final amb què Gurdjieff tanca el relat: Aquest conte il·lustra perfectament la situació de l'home. "Perfectament".

·

En tot cas, la cosa no s'acaba aquí: després de contar-li el relat a Ouspensky, Gurdjieff es posa a parlar de la força "Kundalini", per denunciar la noció errònia que molta gent s'ha format d'aquest concepte, i per assenyalar la seva veritable naturalesa (la cursiva, en l'original): 

·

En realidad, Kundalini es el poder de la imaginación, el poder de la fantasía, que usurpa el lugar de una función real. Cuando un hombre sueña en vez de actuar, cuando sus sueños toman el lugar de la realidad, cuando un hombre se toma a sí mismo por un león, un águila o un mago, es la fuerza de Kundalini que actúa en él. (...) Kundalini es una fuerza que ha sido introducida en los hombres para mantenerlos en su estado actual (...) Es la fuerza que los mantiene en un estado de hipnosis

·

En altres paraules: Kundalini és un altre dels noms del dimoni. I aquí se'ns han donat noves claus de l'assumpte: les forces obscures actuen no només des de fora de nosaltres, sinó sobretot des de dintre, íntimament unides a nosaltres, fins al punt de fer-nos pensar que som nosaltres mateixos; don Juan ho expressava dient que els voladors ens havien donat la seva pròpia ment. I ho fan, ademés, ocupant el lloc i les funcions que haurien d'ocupar les nostres pròpies capacitats. Es tracta, doncs, de forces enganyadores i usurpadores. I enormement poderoses: 

·

el hombre puede despertar.

Teóricamente, lo puede hacer, pero prácticamente es casi imposible, porque tan pronto un hombre abre los ojos, despertando por un momento, todas la fuerzas que lo retienen en el sueño ejercitan de nuevo sobre él una fuerza diez veces más fuerte, e inmediatamente recae en el sueño, muy a menudo soñando que está despierto o que está despertando. 

·

·

·