INTRODUCCIÓ
Remember you can gain the whole world
and lose your soul
Hannah Harriet Pedlingham Hill va morir el 28 d’agost de 1928,
quan tenia seixanta-tres anys, després de passar-ne més de trenta afectada per
una malaltia mental. El dia de la seva defunció, el seu fill –el cèlebre
Charles Chaplin– duia gairebé nou mesos produint la pel·lícula que, per a molts
–comptant-m’hi a mi mateix–, és la millor de les seves obres: City Lights.
La causa de la
mort de Hannah, segons els metges, van ser les complicacions derivades d’una
infecció de la vesícula biliar. Però també es pot pensar que aquesta infecció
va ser tan sols una excusa. Jo em decanto per una altra causa, basant-me en
la creença en què la gent no sempre es mor quan el seu cos falla, sinó també, a
vegades, quan decideix que ha arribat l’oportunitat de deixar de patir. No són
tant estranys els casos en què una persona afectada per una greu malaltia, o
que viu en condicions molt penoses, s’ha aferrat tossudament a la vida, com si
fos un deure, fins que no s’ha acomplert un determinat esdeveniment, com pot ser el retorn d’una persona estimada. En el curs de les meves recerques sobre
Chaplin, he arribat a pensar si la mort de la seva mare no es podia
comptabilitzar com un d’aquests casos sorprenents. I en la meva concepció, l’esdeveniment
que hauria alliberat Hannah Chaplin del deure que ella mateixa s’hauria
autoimposat seria, precisament, la producció de City Lights. La raó d’això seria que, al conèixer els detalls de
l’argument d’aquesta nova pel·lícula, Hannah hauria percebut que el seu fill
predilecte, el petit Charlie, finalment havia aconseguit conjurar un greu
perill que l’amenaçava, i del qual ella es sentia cridada a protegir-lo.
 |
Hannah Chaplin cap al 1925 (foto: Roy Export)
|
Quin era aquest
perill? I com podia ser que la realització d’aquest nou film hagués servit per
a conjurar-lo? Per a respondre aquestes preguntes ens haurem de posar per uns
moments en la pell –o millor dit, dins del cap– de la dissortada Hannah,
concretament a partir del moment en què la vida se li va començar a torçar.
Remuntem-nos, per tant, fins
a un llunyà 1893. Aquest va ser un any especialment malastruc per a Hannah, que
llavors en tenia 28. Per començar, la seva mare –l’àvia materna de Charles,
doncs– de sobte es va posar a veure escarabats, rates i altres bèsties
fastigoses allà on no n’hi havien. La pobra dona havia caigut en una bogeria
que preludiava la que començaria a afectar la seva filla poc temps després, tot
i que amb un altre tipus de deliri. També aquell funest 1893, la mare de
Chaplin es va trobar amb què l’home amb qui compartia la vida, el cantant Leo
Dryden, marxava de casa, enduent-se el fill que tenien en comú, Wheeler, de sis
mesos, i deixant-la al carrer a ella i als seus altres dos fills, Sydney –amb
vuit anys– i Charles –amb quatre–, d'uns pares diferents. A partir d’aquí, Hannah es veia obligada a
dependre de sí mateixa per alimentar-se ella i els dos menuts; però aquesta
tasca es va tornar summament difícil per culpa d’uns fortíssims maldecaps que
van començar just llavors i que probablement ja eren un avís de la bogeria que s’apropava.
Va ser en
aquesta època en què Hannah es va acostar a la religió en cerca de consol i de
suport. Fins aquí no s’havia mostrat ni molt ni poc devota; en el futur, la
bogeria i la religió aniran indefectiblement de bracet dins del seu cap
desendreçat. Els deliris que Hannah va començar a tenir llavors, primer d’una
forma intermitent, i després de manera definitiva fins al final dels seus dies,
no van ser de tipus zoològic, com els de la seva mare, sinó relatius de forma
preferent a la Biblia, a Jesucrist i al més enllà. Els metges del Hill Cane Asylum, on va ser ingressada de
forma temporal el 1897, ens procuren aquest informe: «Asks if she is dying. States
she belongs to Christ Church (…) She was sent here on a mission by the Lord.
Says she wants to get out of the world» (extret de Chaplin, His Life and Art, de D.
Robinson). Retinguem aquesta insòlita idea sorgida de la seva ment: Hannah, com si fos un
àngel enviat pel Senyor, no podia marxar d’aquest món fins que no acomplís una misteriosa
tasca que li havia estat encomanada.
Vint-i-quatre
anys més tard, mentre es complimentaven els tràmits requerits per a la seva
entrada als EUA, Hannah confonia l’oficial d’immigració amb Jesucrist; està
clar que la seva bogeria, durant tot aquell temps, s’havia mantingut dins els mateixos termes de religiositat desmanegada. En aquest punt, per la seva banda, el
petit Charles havia deixat de ser un noiet mig desemparat i s’havia convertit
en un cineasta amb un èxit enorme. El seu nom era conegut arreu del món, i
vivia enmig d’una gran opulència material. Després dels successius contractes,
cada vegada més suculents, amb diferents companyies cinematogràfiques
–Keystone, Essanay, Mutual, First National– finalment ell mateix s'havia convertit en
el productor de les seves pel·lícules, que li reportaven uns beneficis
immensos. The Kid, encara amb la First National, havia estat el primer dels seus llargmetratges; després van venir les
primeres produccions independents: A
Woman of Paris, The Gold Rush, The Circus.
Però més enllà
de l’èxit professional, la seva vida també presentava una part fosca. El
Hollywood d’aquells primers temps es trobava en plena efervescència, regat per una
pluja contínua de dòlars, i habitat per una massa de gent jove plenament
disposada a treure tot el suc de la vida. A Chaplin ni l’alcohol ni les drogues
no li interessaven; però les dones sí, especialment les joves. I aquesta afició
seva va transcendir l’àmbit de la seva intimitat i li va comportar greus
problemes no només personals, sinó també de caràcter professional.
Per a la
religiositat exaltada de Hannah Chaplin, els èxits artístics i materials del
seu fill eren una qüestió més aviat secundària. En canvi, la seva condició
moral i la seva salut espiritual tenien una importància fonamental. I en aquest
altre aspecte, la malaurada dona no tenia gaires raons per a quedar-se
tranquil·la. Hannah havia vist el seu fill casar-se dues vegades amb dones que
amb prou feines arribaven als setze anys, i en ambdós casos el matrimoni
s’havia dissolt ben aviat i amb greus acusacions llançades en contra d’ell.
Charles donava continues mostres de tenir una libido desfermada, i alhora es
mostrava pràcticament indiferent davant les inquietuds espirituals pregonades
per sa mare. El següent diàleg entre ells dos, transcrit a l’Autobiografia de l’artista, ens aporta
bastanta llum sobre aquesta diferència de mires:
Cuando volví a Hollywood fui a ver a mi madre. Parecía
muy alegre y feliz y se había enterado de todo lo relacionado con mi triunfal
visita a Londres. (…)
–Es maravilloso; pero ¿no harías mejor en ser tú mismo
que vivir en ese mundo teatral, tan irreal?
–No me lo digas –repliqué, riendo–. Tú eres
responsable de esa irrealidad.
Vaciló:
–Si hubieras puesto al menos tu talento al servicio
del Señor… Piensa en los miles de almas que podías haber salvado.
Me eché a reír.
–Podía haber
ganado almas, pero no dinero.
Un intercanvi d’idees
molt semblant s’hauria repetit diverses vegades en les visites que el director
li feia a la seva mare. Al llibre titulat Charlie
Chaplin. Intimate Close-Ups, l’actriu protagonista de The Gold Rush i íntima amiga de Chaplin, Georgia Hale, ens transcriu
aquesta altra conversa:
Then he added, and I think
with a little pride, «Every time I see her she admonishes me, ‘Remember you can
gain the whole world and lose your soul. So be good and put God first’. She
loves the Bible and would quote it profusely». Charlie would always agree with
her and say, «I promise, dear». This would make her so happy and she’d answer,
“Now you have given me more than money can buy”. He loved her sweet faith.
En la resposta
de Charles a les admonicions de la seva mare no s’hi pot veure gaire cosa més
que la gentilesa i la condescendència d’un fill amantíssim que vol calmar les
dèries, per a ell sense sentit, d’una anciana pertorbada i malalta. És cert que
Chaplin no era del tot ateu; ell es definia més aviat com a agnòstic, i en
diversos moments el trobarem parlant d’unes particulars creences seves. Però no
era en absolut una persona devota ni tampoc, com es diu des de postures més
compromeses, ‘temorosa de Déu’, i no cal aprofundir massa en la seva biografia
per a concloure que aquelles tèbies creences seves no constituïen de cap manera
una barrera de contenció moral davant les seves ganes de gaudir liberalment d’una
existència beneïda per la fama i l’abundància.
No entraré ara en els detalls d’aquesta suposada crisi; ja tindrem temps de parlar-ne a bastament, seguint el programa que m’he traçat, a mesura que ens endinsem en l’anàlisi de la pel·lícula. Allò que ara ens importa és el fet –hipotètic, certament– de què Hannah Chaplin hauria entès la història d’una noia cega, pobra i malalta, que ven flors pel carrer, i que resulta salvada gràcies als afanys i sacrificis del rodamón Charlot, com una al·legoria que parla de la redempció de l’ànima del propi Chaplin, una ànima realment exposada a un risc imminent de pèrdua i desaparició, i que finalment s’arriba a salvar gràcies a l’esforç de comprensió, sacrifici i elevació per part de la seva pròpia consciència.
 |
| Per a la visió comuna: Charlot mostrant-se gentil amb la venedora de flors. Per a Hannah -crec-, i també per a mi: La consciència de Chaplin al rescat de la seva ànima ( ...i viceversa) |
En altres
paraules: des de la seva visió excèntrica i distorsionada de la realitat,
potser Hannah havia captat allò que per a mi també constitueix la veritable
essència del sentit de City Lights.
En aquesta pel·lícula, tal com jo la veig, Chaplin s'endinsa en
l’interior de sí mateix per a trobar les llums
que li permetin il·luminar una ciutat
interior que s’havia quedat pràcticament a les fosques. D'aquesta manera, Chaplin està parlant de la salvació de la seva ànima; i potser fins i tot, més que parlar-ne, amb aquest film l'està redimint realment; d'una forma simbòlica, i, per això mateix, efectiva.
Des d’aquesta
comprensió del film, Hannah hauria entès que el seu fill finalment havia fet
seves les mateixes preocupacions que ella alimentava des de feia tant de temps,
i que s’havia tornat capaç d’assumir la tasca de salvar-se –en el sentit
espiritual del terme– a sí mateix. I no només això; gràcies a l’enorme predicament que
tenien totes les pel·lícules de Charlot, aquesta història de redempció espiritual arribaria a milions de persones d’arreu del món, amb
una eficàcia publicitària que no obtindria el millor sermó del millor dels
predicadors. Piensa en los miles almas que podías haber salvado... Donades aquestes circumstàncies, ella podia considerar acomplerta
la missió que el Senyor li havia encarregat, i per tant la seva soferta
existència en aquest món ja no era necessària; i aquí seria quan una infecció
de la vesícula li hauria servit d’excusa per a marxar cap a l’altre barri de
forma definitiva.
A nosaltres no
ens caldrà submergir-nos en el deliri per tal de veure City Lights com el relat confessional d’un camí de redempció
protagonitzat pel propi Chaplin. N’hi haurà prou, per una banda, amb aplicar una
mirada introscòpica sobre cada una de
les seqüències d’aquesta pel·lícula, transformant una història aparentment
externa per a convertir-la en la posada en escena d’un món eminentment
interior. D’aquesta manera, els diferents personatges, ambients i situacions
que es mostren en la pel·lícula es convertiran en les vivències, les manies i
les pors que afectaven en un moment donat l’esperit i la ment de Charles
Chaplin.
Per l’altra
banda, de forma paral·lela i complementària, caldrà confrontar tot aquest material
amb unes dades biogràfiques concretes que ens permetran situar i entendre degudament
el sentit de les metàfores. En concret, hi ha un esdeveniment central que
constitueix el centre de gravetat al voltant del qual orbita la història
sencera desplegada per l’argument de City
Lights. En la meva opinió, és aquest esdeveniment en particular, amb les profundes
repercussions que va tenir en l’esperit de Chaplin, allò que cal situar en el centre de la seva crisi, i per tant allò que va generar la
necessitat d’una història de redempció com aquesta. Poc a poc ens anirem
acostant a aquest nucli de sentit, seguint el ritme marcat pel propi film, i adquirint, pel camí, totes les dades necessàries per a captar la importància que tal fet va
tenir per al propi Chaplin.
*
Bibliografia:
-Robinson, David (1985), Chaplin. His Life and Art, London,
Grafton, 1992
-Chaplin,
Charles (1964), Mi autobiografía, Madrid, Debate, 1989, trad. Julio
Gómez de la Serna
-Hale, Georgia (?), Charlie Chaplin. Intimate Close-ups, London, The Scarecrow Press, 1995